El fil a què al·ludia
la Núria estava anuat a una tarda - nit del 1962. Havien passat cinquanta anys
d’aquella gran nevada que transformà Barcelona en postals de Nadal. Ho
recordava fil per randa des de la terrassa a peu de pistes de la Molina, mentre veia lliscar sinuosament uns esquiadors intrèpids
i refiats.
La Núria, havia
anat a casa del seu promès a celebrar una festa familiar. De sobte, uns xiscles
d’emoció van irrompre en el jovent de la casa. Mirant per la balconada, varen
quedar bocabadats veient com queien uns flocs de neu blancs, gruixuts i
flonjos, era com si els àngels estiguessin batzegant les ales al compàs d’un
vals.
Els carrers i les
taulades anaven agafant un gruix tan important que feia impossible sortir de
casa, i per la Núria – amb divuit anys – va ser una experiència inoblidable. El
futur sogre, va telefonar al pare i es
va responsabilitzar de la seva integritat en custodiar-la durant aquella nit.
No molt conformat però obligat per les circumstàncies el pare ho va acceptar.
Quina emoció
sentia, ho recordava amb delit, era la primera nit que passava fora de la llar
i seria amb el seu estimat, bé! I també els pares, els germans, els cosins....
però sens dubte, era tota una aventura. Ja ho teníem tot lligat, dormiríem les
noies juntes i els barons en l’habitació del costat. El sol fet que només un
embà la separés d’en Pep li produïa un esclat d’emoció.
Els nois fent-se
responsables del gènere femení, (cosa molt viril en aquell temps) van convèncer
als amfitrions per deixar-los sortir a caminar per aquells carrers plens de neu
verge. Recordava l’aire gelat i net, l’alè que sortia boirós amb les paraules,
el braç del seu xicot estrenyin-li la cintura amb fortitud i delicadesa, el
riure nerviós i contagiós de la joventut i sobre tot recordava com estava d’enamorada.
Van passar tres llargues hores de disbauxa innocent i a l’arribar al niu, va
continuar la felicitat amb pensaments silenciosos d’aquella nit inoblidable.
Al pare, no li va explicar
mai. La seva rectitud no li hagués deixat comprendre que no havia pogut anar a
casa, però que va ser molt feliç caminant pels carrers de Barcelona deixant marcades
en la neu les seves petjades com si fossin premonitòries de l’amor que sempre
més s’han tingut.
Emi Sánchez
