Deia en Pere Calders “Jesús Moncada és
una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s'interessa
vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre's res a la lleugera,
posant-hi els cinc sentits. S'amoïna per la pàtria i per la marxa de la
civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de
patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.”
A “Camí de sirga” primera de les seves
tres novel·les, l’apassionat Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1941, Barcelona
juny 2005). fa un retrat del que més li va interessar sempre, Mequinensa. Des
de principis del segle passat fins la desaparició del poble sota el pantà, per
les seves pàgines desfilen tots els personatges d’un poble ric sota els
auspicis del lignit de les seves mines i les llaüts que transporten Ebre avall
fins Tortosa el seu preuat mineral, “Camí de sirga” es el testimoni d’un temps
en que l’home vivia de cara a la natura, la història d’un temps en que els
homes mirant el cel o ensumant l’aire albiraven una tempesta, un temps en que
les històries es comunicaven de boca a orella directament sense intermediaris
televisius i així repetida tantes vegades la història es convertia en llegenda
per tornar a ser finalment un altre cop història viva per obra i màgia del seu
narrador.
Assistim així a l’enderrocament de les
cases del poble a les darreries dels 70 mentre la memòria del narrador ens
condueix per la Mequinensa de la Primera Gran Guerra i encara més enllà en els
records de l’Arquímedes que explica un i altre cop com va perdre l’orella
durant l’atac dels moros a la colònia espanyola, assistim també a la
inauguració de l’Edén i l’arribada de “Madamfransoi” del braç del gran patró,
al canvi dels sirgadors per mules que seguiran i resseguiran el camí de sirga, a
l’enfonsament de la primera barcassa a motor, de l’ocàs de les famílies
benestants, i de la fugida dels seus habitants cap a la capital.
Però “Camí de sirga” es també un recull
de paraules que s’han perdut a la nit del temps, per això ara quan ens retornen
des d’un passat llunyà ens semblen tan noves com la vella història que passada
a llegenda ens sembla avui història viva.
El millor de “Camí de sirga” es que quan
l’hagueu acabat podeu seguir amb Histories de la ma esquerra (1981) i El Cafè
de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999) i La galeria de les estàtues
(1992) i Estremida memòria (1997)
En acabar de llegir el magistral llibre “ Camí de
Sirga “, vaig començar a fer un repàs de tot el que Jesús Moncada m’havia
tramés amb la seva narració: tendresa, passió,
divertiment, angoixa i un munt de sensacions, però sobre tot, amb la
seva prosa i els seus recursos literaris m’havia ensenyat a estimar la bona
literatura. No tinc paraules per agrair-li tot el que he aprés i totes les
bones estones que he gaudit durant la lectura. M’ha obert camins per investigar
la història, per millorar els valors humans, per valorar oficis feixucs, per
tantes i tantes coses que em sento orgullosa de poder honrar la seva memòria
fent un recorregut per la Mequinensa, tant estimada de l’escriptor, i oferir-li
amb tot el meu cor, una petita mostra de gratitud en el lloc on les aigües van
engolir el seu passat. 
