Fa quaranta-nou anys que aquest anell abraça el meu
dit.
Fa quaranta-nou anys que aquest anell em transmet
amor.
Fa quaranta-nou anys que aquest anell suporta la
decrepitud de les darreries de la joventut.
La pell suau com les plomes d’un signe i llisa com les
veles tibants d’un llaüt, s’ha tornat marcida i abonyegada com els cítric més
apreciats, però respira amor! Els ulls, vius i expressius com els d’un mussol
que busca la presa, s’han tornat petits i opacs com perletes rescatades d’un naufragi,
però parlen d’amor! Els cabell negres i setinats com una nit estelada, s`han
tornat blancs i defallits com la gebra que fon el sol, però llampurnen amor!
Aquest anell, forma part de mi, està adherit a la mà
com les venes que l’envolten, com la sang que la rega, com les ungles que
creixen sense control. Tant anys de companyonia han esborrat inscripcions, però
el temps que passa va gravant cada vegada més punyent la paraula amor!
Emi Sánchez
