Sardines i bacallà

Sols obrir la porta sento la flaire del bon menjar.

L’àvia era una gran cuinera, elaborava la cuina, amb amor, per nosaltres.

Un dia bacallà amb patates, un altre dia bacallà amb samfaina. Quina delícia!

En el rebost de la cuina, dins d’una cassola de fang, sempre tenia sardines en escabetx. Ella quan creia que potser hauríem quedat amb gana treia la cassola a taula. Fins i tot el gat en gaudia.

Peixos senzills que ara són de luxe, a saber si tornaran a compaginar-se.

Trini Guilera    

El contrabandista

Era alt i fort com un roure. Fins i tot havia carregat un home impedit de cames sobre les seves espatlles, per portar-lo a caçar pels serrats de la Bastida.

Havia nascut a pagès però allò seu era el contraban, de tabac o bé, en algun cas, de persones.  “Jo tinc paraula –deia- quan passo algú per la frontera el deixo al seu destí, no faig com els andorrans que, a mig camí, engeguen un tret al fugitiu i se’n tornen a jeure”.

Sortia de casa a l’entrada de fosc, i enfilava vall de la Llosa amunt amb el soroll del riu com a única companyia fins arribar al coll de Vallcivera des de on, – mentre feia un mos- contemplava els escadussers punts de llum del poble andorrà on havia d’anar a raure. Un cop carregats els fardells a les espatlles, se’n tornava pel mateix camí fins a casa.

Al dia següent, i ja de fosc, sortia amb la càrrega a l’esquena, baixava la vall pel congost,  travessava de pressa la carretera  i tornava a enfilar-se muntanya amunt  fins al pas dels Gosolans, darrer coll que el portava cap al poble on s’havia de desfer de la pesada càrrega i cobrar el preu convingut.

Va viure així molts anys. No gaudí de la bellesa dels paisatges que el bàlec pintava de groc a la primavera, ni del neret roig que entapissava els boscos a l’entrada d’estiu, ni dels tocs de color que gers, nabius i maduixes  donaven a les mates que vorejaven els camins de muntanya, ni tampoc dels colors dels arbres a la tardor. Només veia el blanc de la neu que el privava de la feina i el feia estar arraulit al costat del foc en un casalot vell i sense ànima.

Ja vell, es distreia recordant els seus viatges a les cases de barrets de vora la Rambla, on anava a buidar la caixa dels diners quan la tenia ben plena.  

Romanyà de la Selva

És sorprenent com passem de la celebració a l’oblit: L’any 2008, es va celebrar el centenari del naixement de Mercè Rodoreda. L’Ajuntament, molt donat  a celebrar aquestes efemèrides va organitzar un recorregut poètic pel poblet gironí de Romanyà de la Selva, lloc a on va viure els darrers anys de la seva vida i a on va escriure alguns dels seus llibres.

Va ser un recorregut fantàstic: Una poetessa, anava llegint relats que evocaven in situ part de la seva obra. Vàrem començar la ruta en la Plaça de l’Església, comentant pròlegs de Mirall Trencat i vam prosseguir  fins arribar a “El Senyal Vell” una de les dues cases que va viure i que descriu molt bé en la novel·la. Tornem a fer parada per escoltar més pàgines esplèndides i punyents de la seva literatura. Seguim camí fins arribar al Mirador de les Mirandes,des de on es pot veure un paratge meravellós de la Serralada de les Gavarres lloc a on descriu passatges de “Quanta, quanta guerra”. Tornem al punt de partida a reposar forces per la ruta que ens faltava i ho fem a l’hostal a on va fer estada a l’arribà a Romanyà i que avui s’anomena “El Refugi”, restaurant recomanable i i amb vistes fabuloses  dels boscos que van inspirar a l’escriptora .

Prosseguim el recorregut ( això sí, en cotxe) i a uns dos kilòmetres, arribem a la Cova d’en Daina, uns dels dolmens més complerts que es conserven a Catalunya. Fins aquest monument, Mercè Rodoreda arribava passejant  per acariciar les seves pedres i copsar-s’hi  de la influència màgica. Per finalitzar arribem al Cementiri . Ella deia – Que m’enterrin on em mori- i així va ser: reposa sota d’un xiprer i a prop del dolmen.

Vet aquí, que al cap d’un any hi torno amb uns amics i que hem trobo? La decepció: tot estava degradat els rètols de les seves obres penjaven entre fil ferros, les males herbes s’avien apoderat dels camins, el respecte sobre la seva obra s’havia esborrat, ja no hi havia flors sobre la seva tomba: El negoci ja estava fet! El que si quedava en peu, era el bucòlic poble els paisatges que la natura ens dona i el bon àpat del Refugi.

Gràcies Mercè Rodoreda per el llegat tant important de Literatura Catalana que ens has deixat.

Emi Sánchez

Viatge retrospectiu

En Víctor va carregar el cotxe amb quatre coses, la motxilla, el sac de dormir i la petita tenda, amb allò ja tindria prou. Volia fer  un viatge, diguem-ne retrospectiu, per aquella vall, on tan sovint havia passat les vacances d’estiu quan era petit. No passava el millor dels moments i tenia la necessitat d’aïllar-se de tothom per posar en ordre les seves idees.

Desprès de dues hores llargues de viatge i quan la vall s’eixamplava, va arribar a Sort. El poble ja no era aquell conjunt de cases de la banda de muntanya. A l’altra banda del riu hi havia crescut molt, així com al llarg de la carretera. Aprofitaria per comprar loteria, semblava una banalitat, però potser tindria sort. Uns quants quilòmetres enllà, a l’entrada de Llavorsí, amb la característica gran canonada d’aigua de la Central Hidroelèctrica, es va desviar seguint la indicació de Vall de Cardós i Vall Ferrera fins el punt d’un nou trencall, on pròpiament començava la vall del seu destí. Seguint els primers revolts de la carretera es va acostar a l’enfilat poble de Tirvia, on es fa la millor coca de tota la comarca i va comprar-ne Continuant el camí, es va endinsar de nou pel fons de la vall, escortat pels primers contraforts rocallosos que ja s’endevinaven ferruginosos. Sempre acompanyat pel curs del riu Vallferrera, va arribar a Arraós, petitíssim llogarret d’on parteix el camí que mena al frondós i màgic Bosc de Virós. Més endavant va trobar Ainet de Besan, amb les seves originals cases que sovintegen en els llibres d’arquitectura pirinenca. Si hagués pensat hauria portat el bloc de dibuix per prendre uns apunts. Pocs quilòmetres enllà, enmig dels camps va emergir Alins, poble mil·lenari com tots els de la vall, que ara ja disposava de totes les infraestructures bàsiques, ja que era la capital de la vall. Tenia curiositat per anar a Tor per la pista que sortia pel costat de la torre medieval, però el camí era llarg i no estava segur si el seu vehicle seria l’adien pel terreny. Fa anys, amb el pare, van passar des d’Andorra en mig d’una fortíssima tempesta d’aigua, llamps i trons i ho van passar força malament. Tor era un poble gens acollidor i l’aureola negra que tenia se l’havia guanyat a pols. Era allò que se’n diu un lloc ben tètric. Així doncs, va decidir seguir cap Àreu, últim poble de la vall. Si tancava els ulls encara li semblava veure’l amb els carrerons de cases grans de pedra, la plaça de l’església, on sempre li havien explicat que un estiu van veure actuar en Xesco Boix i més amunt el barri de la Força, amb les cases enfilades al voltant del turó de l’esglesiola preromànica de  Sant Feliu, petita joia molt ben conservada, des del porxo de la qual es contemplaven  els camps de conreu que embolcallaven el poble.

Quan va fer l’últim revolt de la carretera i la seva imatge mental es va convertir en real, no va tenir cap dubte, havia fet una bona tria, allí s’hi trobaria bé i aquell entorn faria la resta.

Anna Mª Mora

L'illa de Menorca

La meva amiga Júlia es va enamorar de Menorca.

El vaixell va desembarcar al port de Maó i peus a terra va tenir interès per conèixer els talaiots formats per grans pedres en fileres, que arriben a tenir trenta o quaranta metres, són d’una civilització que floria a Menorca dos mil anys abans de Crist.

Ciutadella és a ponent de l’illa, té un port natural que és una autèntica meravella, al mateix temps amb una graciosa vivor. La Júlia va visitar la Catedral que és el primer temple de Menorca i seu del bisbat, i no va deixar de fer una passejada pel carrer de les Voltes. També va visitar una casa de camp on va veure l’elaboració dels formatges. Després es va banyar en una de les cales que reflecteixen la pau d’aigües tranquil·les i transparents.

Llavors va pensar en la seva amiga Margarita i corrents cap a Migjorn perquè tenia ganes de veure-la. Na Margarita era una gran persona i la Júlia es va sentir envoltada pel caliu de l’amistat. Ella portava Menorca dins del cor i ho contagiava, tenia una intel·ligència rural i compartien juntes penes i alegries.

La Júlia veu la imatge de Na Margarita en mig d’aquelles postes de sol.

Trini Guilera

La Barcelona romana

Volia ensenyar als meus nets (11, 9 i 6 anys) on havia estat la Barcelona romana, circumdada per la segona muralla ( segle IV), que es va construir seguint el mateix traçat que la primera però reforçant-la, i de la que encara avui se’n pot veure algun tros. Per altra banda, volia que aprenguessin a llegir un plànol i a orientar-se dins d’una ciutat. Vaig preparar quatre còpies d’un plànol del Barri Gòtic i vaig dibuixar un itinerari amb uns cercles numerats (1, 2, 3 ...) que indicaven l’ordre a seguir.

Vàrem anar amb la línia 4 fins a Jaume I, vaig donar-los els plànols i vaig fer-los entendre on érem i com lligava el plànol amb la realitat. A partir d’aquest moment el itinerari el van portar ells (com si jo no hi fos), decidint a cada cruïlla quin era el carrer per on teníem que anar. Primer vàrem visitar el Museu d’Història de la Ciutat, després la Catedral anant pel carrer de la Tapineria tot veient els primers restes de la muralla. Al Pla de la Seu els vaig fer veure el que quedava  de l’aqüeducte i de la porta Decumana Occidental (ara anomenada Portal del Bisbe). Vàrem seguir per Pes de la Palla i Banys Nous fins a Ferran, a prop de on havia hagut la porta Principalis Dextra. Després continuàrem per Avinyó, Gignàs i Regomir on encara ara es pot veure part de la porta Decumana Oriental. Ja casi estàvem al final del recorregut: Correu Vell, Sotstinent Navarro i una altra vegada a la plaça de l’Àngel també a prop de on havia estat la quarta porta, la Principalis Sinistra.

Havíem caminat més de dues hores i tots teníem gana així que em vaig deixar convèncer de que després de tantes pedres no hi havia res millor que un plat de macarrons o unes pizzes.   

Els llocs on es veuen les restes de la muralla romana -i els edificis que s'hi recolzen- són: plaça Nova -Palau del Bisbe, Casa de l'Ardiaca, Pia Almoina-, plaça de Ramon Berenguer -Capella de Santa Àgueda, Palau Reial-, carrer de la Tapineria, carrer del sots-tinent Navarro -Palau Requessens-, plaça dels Traginers, carrer del Correu Vell, carrer del Regomir -Pati Llimona-, carrer d'Avinyó, carrer del Call, carrer dels Banys Nous i carrer de la Palla.         

El contrabandista

Era alt i fort com un roure. Fins i tot havia carregat un home impedit de cames sobre les seves espatlles, per portar-lo a caçar pels serrats de la Bastida.

Havia nascut a pagès però allò seu era el contraban, de tabac o bé, en algun cas, de persones.  “Jo tinc paraula –deia- quan passo algú per la frontera el deixo al seu destí, no faig com els andorrans que, a mig camí, engeguen un tret al fugitiu i se’n tornen a jeure”.

Sortia de casa a l’entrada de fosc, i enfilava vall de la Llosa amunt amb el soroll del riu com a única companyia fins arribar al coll de Vallcivera des de on, – mentre feia un mos- contemplava els escadussers punts de llum del poble andorrà on havia d’anar a raure. Un cop carregats els fardells a les espatlles, se’n tornava pel mateix camí fins a casa.

Al dia següent, i ja de fosc, sortia amb la càrrega a l’esquena, baixava la vall pel congost,  travessava de pressa la carretera  i tornava a enfilar-se muntanya amunt  fins al pas dels Gosolans, darrer coll que el portava cap al poble on s’havia de desfer de la pesada càrrega i cobrar el preu convingut.

Va viure així molts anys. No gaudí de la bellesa dels paisatges que el bàlec pintava de groc a la primavera, ni del neret roig que entapissava els boscos a l’entrada d’estiu, ni dels tocs de color que gers, nabius i maduixes  donaven a les mates que vorejaven els camins de muntanya, ni tampoc dels colors dels arbres a la tardor. Només veia el blanc de la neu que el privava de la feina i el feia estar arraulit al costat del foc en un casalot vell i sense ànima.

Ja vell, es distreia recordant els seus viatges a les cases de barrets de vora la Rambla, on anava a buidar la caixa dels diners quan la tenia ben plena. 

Mercè Grau 

Festa Major

Passejant pels carrers de Gracia, em van tornar a la memòria dies de festa major : balls, xocolatades, trencadissa d’olles,  il·lusions... Estava immersa en els pensaments quan de sobte sento cridar el meu nom amb una veu entre sorpresa i il·lusionada, – no em reconeixes? Soc en Martí – estava eufòric, no se’n sabia avenir que després de tants anys ens retrobéssim.  – M’has conegut - li vaig dir, - i tant – em va contestar, - encara guardo el llaç del teu vestit –

Vàrem estar una estona posant-nos al dia de les nostre vides i ens vam acomiadar amb un petó de costat, però al separar-nos, l’amic de joventut no va adonar-se que estava travessant els meus records.

Era una nit d’agost i de Festa Major. L’orquestra tocava un vals i era el torn del joc anomenat “vall de l’escombra”. Era divertit girar i girar canviant de parella, fins que va arribar en Martí i passant l’escombra al meu portador , em va agafar per la cintura i donant giravolts em va arrossegar fora de la multitud perquè aquell pal no m’arranques dels seus braços. El llaç que guarnia el meu vestit  va quedar entre els seus dits i en un acte impulsiu, em va demanar un petó a canvi de la peça. Jo naturalment no li vaig arribar a fer encara que ho desitjava. Ja estava compromesa.

Em pregunto, que hauria passat si aquella nit m’hagués llençat als seus braços? Potser, el rumb de les nostres vides ens hauria portat per altres camins. Ara només queda el record i el dubte.

Emi Sánchez