Record

Ella, pensarosa, va entrar en els carrers del quadre, carrers del record, tot deixant per un moment de fregar el mosaic de la sala, aquell mosaic que la senyora volia brillant com el sol. No sabia com entomar les darreres paraules de l’Albert en el vell cafè de la plaça. Què li havia dit exactament sobre la seva mare? Per què s’havia sentit tan ofesa i no havia volgut veure’l més? Què havia passat aquell diumenge, després de passar l’estona en el racó ombrívol del cafè, després d’aquelles paraules  dolces i aquells gestos amorosos, quan tot semblava flors i violes?

Mercè Grau  

Semblances

Fa molt temps...anys, pero el record de la senyora Pepeta, veïna del barri on jo vivia en la meva infantesa, mai l'oblidaré. Vidua des de feia quasi una eternitat, vestida sempre de negre, duia un “dol” perpetu, semblava talment un “corb”. Seca i prima com un “collaret de canyes”, no aixecava un pam del terra, semblava un bolet caminant.

Quan plovía i veies un paraigua negre caminant pels carrers, tothom sabiem que la senyora Pepeta hi anava sota, sempre que plovia anava al cementiri a portar un paraigua, al seu difunt “Antón” perque no es mulles “pobret” ….es el que ens deia.

Are bé, el mes peculiar de tot, era la seva veu, que a mitja conversa canviava el to, i anava d'un agut estrident a un to aspre i ronc que a tota la mainada, ens tenia ben atemorits  i en el moment que canviava sortiem corrents.

En creixer, la meva perspectiva de la senyora Pepeta va canviar per complet, vaig anar descobrint en ella una persona tendra i afectuosa, i amb molt sentit de l'humor.

Encara que avergonyida pel meu comportament en el passat, sempre  que la  veia pensava en un”corb”.

Assumpta Bech

El meu destí

Que n’és  de paradoxa la vida.

Si els meus pares no hagueren emigrat a Barcelona ara fa cent deu anys, jo no hauria nascut a Catalunya, ni haguera sentit la  passió que sento per aquesta terra, ni seria el català la meva llengua, ni m’emocionaria al sentir les notes d’una sardana. No coneixeria els literats que m’enriqueixen, els poetes que em commouen quan descriuen les conrades, els cantautors que defensen i enforteixen el país amb subtilesa.

Quina sort he tingut del destí! Porto la meva terra tan en dins, que no puc ni imaginar ser d’un altre lloc.

 

Metafòricament, “sóc una soca sense arrel” que ha expandit  llavors i han donat fruits, i en tants anys que me l’estimo he arribat a la conclusió que ser català no és tan sols portar-ho a les venes sinó que sobre tot és sentir-ho en el cor.

Gràcies pares !

Emi Sánchez

Sols tenim el seu record

Tenia un oncle que era un personatge popular en el barri de Gràcia (el tiet Lluís). Molt bon artista afeccionat i voluntari, feia teatre als centres del barri. Sempre papers característics, ja que era molt bo. Per la diada dels Reis disfressat de Rei Blanc portava regals als infants de l’Hospital de Sant Pau. Tocava el piano de oïda, va ésser alcalde de barri i tothom el volia. Tenia dues personalitats: rígid amb la seva feina, era molt bon comptable i jovial, alegre  i carismàtic amb l’entorn de les seves afeccions.  El seu record perdura. L’enyorem.

Trini Guilera

Episodi familiar

Si la salut l’hagués acompanyada, avui la tia Rosa hauria fet cent cinquanta anys...

Amollat el recordatori a les històries que explicava el pare sobre ella, me la imagino com una dona poc corrent pels anys en què va viure. Orfe de molt jove i a causa de les connexions que la família tenia amb el teatre,  aquest va esdevenir el seu món i va desenvolupar una llarga carrera artística, encara que no va arribar mai a ser una actriu de primera fila.

Recordo que a casa explicaven que va viatjar per tot Sud Amèrica en companyies teatrals de molt renom i que havia viscut coses tant sorprenents per a una barcelonina, com veure una pluja de granotes, haver muntat dalt d’una llama o haver cobrat el seu treball en monedes d’or. Però el fet més sorprenent que ho podia haver canviat tot, va ser que la seva companyia tenia previst embarcar-se, cap a Nova York, en un nou vaixell que tot just s’anava a estrenar. Una anul·lació d’última hora, del teatre que els havia contractat, ho va capgirar tot, ja que la nau en qüestió era el Titànic.

Anna Mª Mora