Les feines

D’acord amb la comptabilitat de l’Anna, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, la primera feina que va fer a l’editorial quan hi va entrar a treballar l’estiu de l’any 60, va ser arxivar, però no cartes ni paperassa no, es tractava d’originals d’historietes de totes menes: humorístiques, d’aventures, romàntiques, de fades, mil i una pàgines que havien sortit de la imaginació i destres mans de molts dibuixants del que ara s’anomenen còmics. Li van explicar que calia separar-los i guardar-los perquè, alguns es venien a editorials d’altres països i era necessari tenir-los a punt. No s’ho podia creure, allò no semblava una feina. Ella badava força perquè s’entretenia llegint-los fins que la seva cap, li va dir que no s’encantés ja que només havia de classificar-los per temes i guardar-los dins uns grans armaris amb portes de persiana. La novetat dels primers dies va passar i aviat va aprendre a conèixer de quin dibuixant era cada original. És va adaptar molt  bé a aquell nou ambient i va descobrir el món del treball d’una forma força original.

Passats un parell d’anys, el temible cap editorial la va canviar de feina i la segona, no va ser menys original. Com que s’havia aplicat estudiant francès i anglès, ara li arribava la oportunitat de practicar-lo. Havia de traduir els guions de les historietes pels dibuixants que treballaven directament per editorials del Regne Unit, França i Bèlgica. Això li va fer conèixer i tractar un munt de persones ja que alhora encarregava les feines als dibuixants i era la responsable de què tot  estès llest dins dels terminis previstos. Era una feina que li agradava molt i de la que se’n sentia satisfeta.

Com que dins d’una empresa sempre hi ha canvis, aquell cop li va tocar a ella. Aparentment la tercera feina no semblava tan divertida, tot i que es considerava de més responsabilitat, ja que era la secretària del departament editor, però tot plegat era més formal: escriure cartes, arxivar, encarregar guions i historietes, controlar pagaments, contactes amb editorials estrangeres etc. Sortosament tenia una bona capacitat d’adaptació i treballar d’una manera molt directa amb una dotzena de persones no era gaire fàcil, però ho va aconseguir.

Ara bé el record de la quarta feina, el té més viu que cap altre. Com que havia d’encarregar diferents treballs per completar la confecció de les pàgines d’historietes, necessitava algú que dissenyés els rètols de les capçaleres i va contactar amb un company de l’estudi de muntatge. No havien tingut gaire tracte, només alguna paraula i res més, però aquelles capçaleres de les historietes es van anar sovintejant i allargant cada cop més fins que va esdevenir gairebé una experta en rètols i de la mà del retolista va començar a caminar per una ruta que encara dura.

Anna Mª Mora

Els esquís

L’endreça del traster m’ha portat a fer una descoberta que m’ha trasbalsat. No recordava que encara els guardava i darrere d’un prestatge han aparegut. La memòria m’ha transportat a l’hivern de 1967, quan amb la colla de la feina vam començar a sortir i a fer algunes anades a la neu. El tren a la plaça de Catalunya fins La Molina, la bossa o la motxilla i com no, els esquis. Jo era afortunada perquè, estalviant molt, me n’havia comprat uns de segona mà i els carretejava amunt i avall.

Mentre passo la mà per la fina superfície blava, mentalment poso les feixugues botes sobre la fusta, tenso el cable de les fixacions per a subjectar-los i agafant els pals m’ajudo per mantenir l’equilibri i començo a lliscar suament per la Pista Llarga. No sóc una experta, però m’és molt agradable la sensació que experimento amb l’aire glaçat fregant-me les galtes, la mica de velocitat i que el so que fan sobre la neu.

Amb el grup d’amics ens ho passem d’allò més bé, hi ha estones per a tot i tan joves com som tot ens il·lusiona i omple d’esperances, ja que les relacions personals són molt importants i se’ns obre un llarg camí pel davant. Que divertides que són les bromes i gresques que organitzem en el decurs del viatge, que no s’acaba mai, dins del tren amb seients de fusta on fa un fred que pela.

Aquests esquis van ser el mut testimoni dels esdeveniments que marcarien un canvi en la meva vida, acostant-me a la persona amb qui la compartiria i que sempre, que ve el cas, em recorda la feinada que tenia per seguir-me per aquells pendents.

Anna Mª Mora

El balcó

El balcó de casa era per a mi un mirador que s’obria al món de fora, com una estança més del pis, on m’hi passava moltes estones quan arribava l’estiu.

A l’hora de la fresca, seguda en la meva cadireta de boga, rellegia algun dels pocs llibres de contes que gairebé sabia de memòria o mirava com la mare cosia aquells vestits tan bonics que feia o bé parlava amb la veïneta de la casa del davant amb qui jugàvem de balcó a balcó o badava buscant amb la mirada si s’acostava algun cotxe, cosa poc habitual en el meu barri.

Aquest mirador però, tenia data de caducitat, perquè a l’hivern hi feia molt fred i no sortia gaire sovint. Llavors me’l mirava des de darrere dels vidres, el que em donava una visió totalment diferent perquè no arribava a veure tot el carrer, ni les cases de l’altra vorera que només es mostraven a partir del segon pis i sobretot li faltava aquella alegria tan nostra de tenir les finestres obertes perquè entrés el sol i l’aire.

Anna Mª Mora

La barberia

El fil del record trobat en les fotografies, em va fer reviure altres dies. Unes vegades, les imatges eren nítides; d’altres giraven com remolins, es desfeien com volves de cendra si intentava detenir-les, però tinc molt clar que aquesta es tracta de la primera acampada que vaig fer amb una colla de la feina, organitzada per un parell de companys molt més grans, amants de la muntanya i que es van proposar formar una colla amb la jovenalla de l’empresa per fer excursions i acampades. El seu propòsit va esdevenir tot un èxit i la Setmana Santa del 1965 varem fer una acampada a prop de  Tavertet al costat de Can Novella, magnífica masia que encara s’aguanta dempeus.

En la fotografia es veu una sessió matinal de perruqueria; crec recordar que es tractava d’un joc. Hi ha molts detalls que m’han fugit o se’m barregen amb d’altres, perquè acampades com aquella n’he fet moltes, però sí que tinc present el fred de la nit, arraulida dins d’una manta, sobre una màrfega de palla i amb el sostre de la tenda fregant-me el nas.

La imatge que guardo més viva és la del foc de camp de les nits amb tots els companys al voltant d’una gran foguera, mirant com les flames canviaven de forma i els trocs es torçaven dins les brases, menjant coca i galetes amb vi dolç mentre cantàvem al so d’un parell de  guitarres. Teníem un cançoner que anava de mà en mà i que encara guardo. Es creava una comunicació especial on es barrejaven diferents ingredients com l’amistat, la companyonia, la joventut, l’amor, la il·lusió i tot embolcallat per l’aire puríssim de la nit i sota la immensitat del firmament rutilant d’estels.

He fet molts focs de camp i sempre he tingut una sensació de pau i benestar que la fotografia m’ha fet reviure. Em sento afortunada d’haver pogut gaudir d’una cosa que malauradament ara ja no es pot fer, però el record és tan intens, que sempre que vulgui els podré repetir.

Anna Mª Mora

Viatge retrospectiu

En Víctor va carregar el cotxe amb quatre coses, la motxilla, el sac de dormir i la petita tenda, amb allò ja tindria prou. Volia fer  un viatge, diguem-ne retrospectiu, per aquella vall, on tan sovint havia passat les vacances d’estiu quan era petit. No passava el millor dels moments i tenia la necessitat d’aïllar-se de tothom per posar en ordre les seves idees.

Desprès de dues hores llargues de viatge i quan la vall s’eixamplava, va arribar a Sort. El poble ja no era aquell conjunt de cases de la banda de muntanya. A l’altra banda del riu hi havia crescut molt, així com al llarg de la carretera. Aprofitaria per comprar loteria, semblava una banalitat, però potser tindria sort. Uns quants quilòmetres enllà, a l’entrada de Llavorsí, amb la característica gran canonada d’aigua de la Central Hidroelèctrica, es va desviar seguint la indicació de Vall de Cardós i Vall Ferrera fins el punt d’un nou trencall, on pròpiament començava la vall del seu destí. Seguint els primers revolts de la carretera es va acostar a l’enfilat poble de Tirvia, on es fa la millor coca de tota la comarca i va comprar-ne Continuant el camí, es va endinsar de nou pel fons de la vall, escortat pels primers contraforts rocallosos que ja s’endevinaven ferruginosos. Sempre acompanyat pel curs del riu Vallferrera, va arribar a Arraós, petitíssim llogarret d’on parteix el camí que mena al frondós i màgic Bosc de Virós. Més endavant va trobar Ainet de Besan, amb les seves originals cases que sovintegen en els llibres d’arquitectura pirinenca. Si hagués pensat hauria portat el bloc de dibuix per prendre uns apunts. Pocs quilòmetres enllà, enmig dels camps va emergir Alins, poble mil·lenari com tots els de la vall, que ara ja disposava de totes les infraestructures bàsiques, ja que era la capital de la vall. Tenia curiositat per anar a Tor per la pista que sortia pel costat de la torre medieval, però el camí era llarg i no estava segur si el seu vehicle seria l’adien pel terreny. Fa anys, amb el pare, van passar des d’Andorra en mig d’una fortíssima tempesta d’aigua, llamps i trons i ho van passar força malament. Tor era un poble gens acollidor i l’aureola negra que tenia se l’havia guanyat a pols. Era allò que se’n diu un lloc ben tètric. Així doncs, va decidir seguir cap Àreu, últim poble de la vall. Si tancava els ulls encara li semblava veure’l amb els carrerons de cases grans de pedra, la plaça de l’església, on sempre li havien explicat que un estiu van veure actuar en Xesco Boix i més amunt el barri de la Força, amb les cases enfilades al voltant del turó de l’esglesiola preromànica de  Sant Feliu, petita joia molt ben conservada, des del porxo de la qual es contemplaven  els camps de conreu que embolcallaven el poble.

Quan va fer l’últim revolt de la carretera i la seva imatge mental es va convertir en real, no va tenir cap dubte, havia fet una bona tria, allí s’hi trobaria bé i aquell entorn faria la resta.

Anna Mª Mora

L'armari atrotinat

Va caldra buidar el vell armari del passadís perquè els corcs s'havien instal·lat en les seves lleixes i ja no podien soportar el pes de totes aquelles caixes plenes d'objectes que s'hi havien amat emmagatzemant dins seu.

El fuster ja li havia dit a la Maria que hauria de buidar-ho tot perquè pogués canviar i reforçar les fustes tan malmeses. Amb una escala prou segura i una gran dosi de paciència va començar a treure les caixes que sortosament estaven en bon estat. Previsora com era, havia escrit en cada una d’elles el contingut i així li seria fàcil identificar-les per si calia buscar alguna cosa. El passadís va quedar tot ple. Quin escampall, no sabia per on començar. Ho faria per ordre i obriria la que semblava més antiga.

El rètol posava “casa dels pares”. Recordava que quan van desfer el pis dels pares va recuperar alguns objectes que creia formaven part d’ella mateixa, però que ara no sabia ben bé quins eren, desprès de tants anys entaforats dins del vell armari.

Certament havia triat bé, aquella caixa era com el bagul del tresor. Hi havia una barreja d’objectes impensables, però inconscientment les seves mans van acariciar un plumier de fusta on dins encara hi havia bocins de llapis de colors. Quants records  i quantes imatges van passar pel davant dels seus ulls. De petita li agradava molt dibuixar, hi tenia força traça. Ho feia a totes hores i sempre trobava el tema adient. S’inventava escenes de contes amb prínceps i princeses; dibuixava els patis i terrats, que veia des de la galeria de casa, la nit se Sant Joan; el mar i la platja quan hi anaven a l’estiu en aquells trens tan plens i mil i una escenes de la vida quotidiana. Un any pels Reis va trobar una capsa de llapis de colors Faber al costat de les sabates. Quina il·lusió tan gran! Aquells bocins que ara havia trobat podien ser aquells llapis, ja que ella els cuidava molt i quan s’havien gastat i es tornaven petits els posava, per allargar-los, dins d’un mànec de llauna i així podia dibuixar millor.  

Quina altra cosa tan suggerent trobaria dins la gran caixa?  Triant i remenant, embolicat amb un paper de regal, va descobrir una samarreta blanca amb el senyal de la pau pintat en vermell. No podria creure que l’hagués guardada. La va comprar quan era molt jove, en un mercat ambulant molt “hippy” d’un poblet de la costa. Era un senyal inconfusible de l’època i una mena de uniforme per concerts, acampades i festes amb amics, tots molt joves i esperançats amb un món millor, especialment a casa nostra que vivíem dins d’unes cuirasses molt difícils de trencar.

Eren tants i tants els records que la Maria va decidir que ho tornaria a guardar tot, però primer ho revisaria a fons per tenir ben clar quins eren tots aquells tresors. Va amuntegar les caixes en la cambra menys concorreguda i mentalment va anar inventariant els continguts, buscant expressament una caixa en concret que li despertava uns records molt tendres.  La va obrir i va acariciar suament aquella robeta tan petita. Hi havia guardat samarretes, jerseis i peücs dels seus dos fills junt amb els llençolets i  les faldilles del bressol que la seva mare havia cosit tan amorosament. No se’n podia estar de recordar el dia en què van néixer i aquell sentiment tan nou que va sentir per primera vegada. Li va anar molt bé recuperar aquesta caixa, ja que hauria de començar a preparar aquell bressol, que encara guardava, perquè el seu fill li acabava de donar una magnífica notícia. 

Anna Mª Mora

Les tovalles

  

Unes mans hàbils van anar transformant la meva superfície llisa, guarnint-la amb unes sanefes brodades amb fils de colors entonats que es creuaven fent formes harmòniques. El meu destí estava ja fixat perquè seria part de l’aixovar d’una núvia, que, en època de post guerra, feia un gran sacrifici per comprar-me. Em tocaria viatjar, embolicat amb un paper de seda molt fi, dins d’una gran maleta junt amb algun llençol nou, també brodat com jo, ja que la meva propietària se n’anava a viure a una ciutat bora el mar.

El nou domicili era tranquil perquè la  família era allò que diuen treballadora i no em feien servir gaire. Quan em treien de la calaixera ja sabia que o bé era el sant de la mestressa o s’acostava Nadal. Aquesta última celebració era la que més m’agradava perquè jo em sentia molt protagonista, ja què em passaven pel damunt una planxa de ferro calentona que m’allisava i feia desaparèixer els plecs que se m’havien fet dins del calaix. El meu aspecte millorava moltíssim i el brodats ressaltaven d’allò més.

Després em posaven a sobre la vaixella bona que, com jo, no sortia sovint i unes copes blavoses que eren molt antigues. Les viandes del dinar eren preparades amb cura i ben disposades a les plàteres: els entremesos acolorits, l’escarola, els raves i els espàrrecs i també les olives farcides. Els canalons eren tot un goig, ben torrats per sobre i finalment el pollastre, tan poc habitual en aquells anys, que des de la vigília era el protagonista quan li socarrimaven la pell i l’olor s’escampava per tot el pis.

M’agradava veure’ls a tots asseguts al meu voltant. No eren gaire colla, ja que la família no era nombrosa, el pare, la mare, la filla i l’àvia i algun any una tia i un nebot. Però era agradable, m’hi trobava bé perquè hi havia molt bon ambient, encara que la meva mestressa semblava una mica moixa. Sens dubte s’enyorava dels seus germans que vivien lluny, però ràpidament canviava de cara i portava a taula els torrons i les neules i com a gran extra l’ampolla de xampany que cada any quan obrien em vessaven per sobre. Un altra cosa extraordinària del dia era el cafè olorós que prenien a mitja tarda quan venien els veïns del segon, molt bona gent, amb qui es parlava molt de política i de com aviat les coses canviarien i es faria fora el dictador.

Van caldre molts anys perquè això arribés i mentre han anat passant Nadals, noves cares s’han assegut al meu voltant i d’altres ja no hi són. Alguns menjars també han canviat i amb la modernitat he passat de moda, però encara que, amb el devenir dels anys, he canviat de mans i de casa, segueixen guardant-me amb molta cura dins d’un calaix i sento que aquest any tornaré a lluir a la taula de Nadal.

Anna Mª Mora

El pellaire

Aquella figura mig encorbada que anava pel carrer amb un sac penjat a l’espatlla, em feia por. Passava un cop per setmana i anava a buscar les pells dels conills que venien a la botiga del carrer. Anunciava la seva presència amb una tonada difícil d’entendre i la vestimenta bruta i mal girbada desprenia una pudor que la feia més evident. Tenia l’aspecte  d’un animal feréstec especialment quan feia fred, que duia una mena d’abric mal cosit aprofitant les pells que recollia i que a mi me’l feia encara més esfereïdor, ja que no em podia treure del cap com eren arrancades les pells a les pobres bèsties,  quan encara bellugaven, davant dels ulls  dels compradors.

Anna Mª Mora

Episodi familiar

Si la salut l’hagués acompanyada, avui la tia Rosa hauria fet cent cinquanta anys...

Amollat el recordatori a les històries que explicava el pare sobre ella, me la imagino com una dona poc corrent pels anys en què va viure. Orfe de molt jove i a causa de les connexions que la família tenia amb el teatre,  aquest va esdevenir el seu món i va desenvolupar una llarga carrera artística, encara que no va arribar mai a ser una actriu de primera fila.

Recordo que a casa explicaven que va viatjar per tot Sud Amèrica en companyies teatrals de molt renom i que havia viscut coses tant sorprenents per a una barcelonina, com veure una pluja de granotes, haver muntat dalt d’una llama o haver cobrat el seu treball en monedes d’or. Però el fet més sorprenent que ho podia haver canviat tot, va ser que la seva companyia tenia previst embarcar-se, cap a Nova York, en un nou vaixell que tot just s’anava a estrenar. Una anul·lació d’última hora, del teatre que els havia contractat, ho va capgirar tot, ja que la nau en qüestió era el Titànic.

Anna Mª Mora

Evocacions

Quan miro el quadre del menjador on el pare, al costat de la signatura, va posar 1951, em venen a la memòria una sèrie de records i imatges d’aquells anys.

Jo tenia uns sis anys i feia alguns diumenges que el pare anava a pintar Santa Maria del Mar. S’asseia al davant en una petita cadira plegable, amb tots els estris de pintar i la tela en un cavallet. Anava pintant, pinzellada a pinzellada, aquell quadre que esdevindria per a mi tan evocador.

Amb la mare anàvem a buscar-lo i per fer temps, passejàvem pels carrerons dels voltants que recordo, llavors, bastant bruts i pobres. Però el que a mi m’encisava, era l’església. Aquell interior imponent amb les arcades tan altes i amples i els vitralls de colors em semblaven irreals i m’agradava molt quan el pare m’explicava, encara que jo no ho entenia gaire, l’estil gòtic de la nau, la forma dels arcs, l’alçada de les torres  i les dimensions de la rosassa.

Ell va quedar molt content de la seva obra i possiblement, com a detall també evocador d’aquell moment, va pintar dues figures baixant per les escales de l’església: una dona i una nena.

Anna Mª Mora