Si penso en totes
les peripécies de la meva vida, crec que he tingut molta sort. De la meva
primera família, en tinc un record borrós; només em ve al cap com m’agradava apretar a córrer
i escapar-me, aprofitant qualsevol escletxa que veiés. Em sentía lliure, sense
corretja ni amo tibant-la… Això em va perdre. En una d’aquestes escapades no
vaig saber tornar i em vaig trobar tot sol, voltant pels carrers, mort de gana
i de sed. Un dia, però, vaig fer un amic que, malgrat pertànyer a una raça teóricament
enemiga de la meva, em va donar un bon consell, tot dient-me: -La llibertat és
molt maca si ets totament independent com jo, que sé caçar, aixoplugar-me o
desaparéixer quan convé però en el teu cas, el millor, creu-me, és tenir amo. Així
que, quan trobis un humà que et miri amb cara de llàstima, remena la cua i
deixa’t fer-.
Vaig fer cas del
gat… Quan ella em va mirar amb cara de llàstima vaig remenar la cua i vaig
deixar que se m’emportés a casa. I quina casa! Hi havia tot el que es podia
desitjar: un nen, una iaia i un sofà. Quan volia jugar tenia un amic, quan
volia festes tenia una àvia i quan volia estar com un rei, tenia el sofà…Encara
que això últim no li agradava gaire a la meva mestressa perquè jo tinc una
pega: soc pelut. Però també vaig trobar un sistema per dissimular. Quan sabia
que ella era a punt d’arribar (no sé com però jo ho endevinava sempre),
m’alçava d’un salt i em plantava davant de la porta del pis per donar-li la
benvinguda. Ella es posava molt contenta i em reia totes les gràcies!
El temps ha passat
depressa, el nen ja s’ha fet gran i jo tampoc tinc ja tantes ganes de jugar…He
aprés tant en aquesta família que sovint sento que diuen de mi, com un elogi
que
em fa molta gràcia, que gairebé
semblo humà!
Laura Torres