Cant de camí de sirga

CANT DE CAMÍ DE SIRGA

L’Ebre plora en silenci

en passar per Mequinensa

la verge Agatòclia resa

la Santa que tots estimen

prega per la noble terra.

Les llàgrimes d’aquell poble

dormen al llit del vell riu

un cor que encara batega

amb força i molta tendresa

del record llunyà i feliç.

Dintre ses aigües respira

un poble ple d’enyorança

engolit pel seu gran riu

que crida, que crida

que crida i encara és viu.

Espesses boires s’esfumen

i en aigua s’han convertit

és el poble que sospira

sospira, sospira

sospira i encara és viu.

Vides plenes d’esperança

ses arrels sota en bon riu

la història d’aquesta terra

i d’aquella gent tan ferma

en Moncada savi ens diu.

És Camí de sirga un llibre

ple de vida i ben escrit

que el nostre Mestre ens explica

amb paraules molt boniques

un poble i el seu destí.

Són uns relats que ens transporten

a un passat d’aquest país

que restarà en la memòria

de tots, de tots,

de tots els que som aquí.

A l’Escola, moltes gràcies

per haver-nos ensenyat

a gaudir d’aquest gran llibre

fent deures, molts deures

mai ho podrem oblidar.

Montserrat Fargas

Una evocació singular

Per què serà que hi ha situacions que floreixen al pensament en els moments menys apropiats. Això em va esdevenir l’altre dia en un funeral – tot s’ha de dir, un funeral d’aquests que hi vas perquè coneixes a un familiar, de vegades llunyà del que se’n va del cantó dels vius-. El posat de la gent seriosa a la porta de vetlla, va revifar  els records d’un dia singular en el que jo em trobava vetllant un difunt poc proper, vaig evocar encaixades de mans als components del dol i també la situació que va succeir: 

Jo estava a prop del  familiar més acostat del que partia cap un altre destí, quan va aparèixer una persona desconeguda per a mi, que en el moment d’estendre la mà per a donar el condol , el citat familiar li diu – Li acompanyo en el sentiment- i ràpidament, prossegueix: - Ay! si això m’ho havia de dir vostè! Va, comencem de nou! La benvinguda, de llampada, va repetir : -li acompanyo en el sentiment! I la desafortunada, va contestar; - ara sí que està bé! - Com podeu comprendre, davant aquesta situació, no em vaig poder estar i vaig entrar a la sala de vetlla a desfogar el me riure amb sanglots convulsius recolzada sobre el fèretre, i aquí bé l’altre historia. La gent que entrava, em donava copets a les espatlles, volent comprendre el me desconsol. Quan vaig poder sortir, tenia els ulls congestionats, la gent, estava més pendent de mi que de la resta de la família, només en Josep que em coneix molt bé, va saber després de la meva mirada, que havia succeït una situació, de la qual, la meva vena humorística m’ havia jugat una mala passada.

Aquest record, va aparèixer en el moment de donar el condol al meu amic i em vaig haver de concentrar molt  per a no donar-li la ma amb una riallada.    

 

Emi Sánchez

Quaranta-nou anys

Fa quaranta-nou anys que aquest anell abraça el meu dit.

Fa quaranta-nou anys que aquest anell em transmet amor.

Fa quaranta-nou anys que aquest anell suporta la decrepitud de les darreries de la joventut.

La pell suau com les plomes d’un signe i llisa com les veles tibants d’un llaüt, s’ha tornat marcida i abonyegada com els cítric més apreciats, però respira amor! Els ulls, vius i expressius com els d’un mussol que busca la presa, s’han tornat petits i opacs com perletes rescatades d’un naufragi, però parlen d’amor! Els cabell negres i setinats com una nit estelada, s`han tornat blancs i defallits com la gebra que fon el sol, però llampurnen amor!

Aquest anell, forma part de mi, està adherit a la mà com les venes que l’envolten, com la sang que la rega, com les ungles que creixen sense control. Tant anys de companyonia han esborrat inscripcions, però el temps que passa va gravant cada vegada més punyent la paraula amor!

Emi Sánchez

Estem salvats

Estem salvats, la Laia vindrà a dinar. Amb ella serem dotze a taula, en Gerard ha preparat el menjar però servir és complicat, ni a ell ni a mi se’ns dóna bé. La Laia és una artista, una malabarista.

De primer els farcellets de verdures que, passen de la plata als plats sense tocar terra, braços separats del cos, moviment airós i lleuger, com qui fa un pas de dansa amb un pom de flors a la ma.

Després espaguetis, quin goig veure-la giravoltar l’estri amb un joc de canell que cargola la pasta imitant un dels seus rinxols daurats.

I per postres, crema cremada, La Laia anirà omplint els platets amb la cullera gran, escudellant molt suaument, tant com el seu mirar color de mel.

                                                                       Montse Maresma

L'espill

Voldria que fos de dia,

que no m’agrada la nit

em sento sol i el neguit

d’una fosca melangia

em fa enyorar tant el dia

que no m’agrada la nit!

Vull que la llum entri en mi

i així poder reflectir tantes coses estimades:

des d’un gerro, fins un marc,

i una cara familiar que em somriu i em diu: Bon dia!,

això sí que em fa alegría

i em fa sentir acompanyat…

Jo soc quelcom animat

i quan us mireu en mí

jo els vostres ulls he copçat

i us retorno de bon grat

el somriure matutí!

Haikus

El camp verdeja

ens abraça la flaire

de primavera

Ens acarona

l’infant amb ses manetes

tendra mirada

Mercè Grau

A la Dolors Vinyoles

Tot el coratge i l’energia

d’una dona que sap on va

que té sempre un bon somriure

i que t’anima a millorar

A més d’ensenyar, fa viure

i ajuda a recuperar

velles passions arxivades,

molts records quasi oblidats,

tot descobrint les potències

i totes les possibilitats

de cadascun de nosaltres

que mai no haguéssim pensat.

Gràcies, Dolors, per cada hora

per cada minut també,

que passem aquí a l’escola

i els que treballem després

que s’escapen tan de pressa

com els ocells fugissers.

Curs del divendres 2011-2012

Haikus Mequinensa

És primavera

anem a Mequinensa

tot serà festa

Ocells que canten

estrelles que rutilen

núvols que ploren

Camí de sirga

esplendorós Moncada

feixuga tasca

Trini Guilera

Treball artesà

Vaig conèixer a l’Àngels en una fira. Ella collia floretes i fulletes del bosc i quan eren seques les enganxava i feia uns quadrets molt bonics. Estimava el que feia.

Mai més he trobat a l’Àngels, em ve a la ment la seva imatge, miro els seus quadrets i tinc un bon record, però encara continuo buscant-la.

Trini Guilera