Semblances

Fa molt temps...anys, pero el record de la senyora Pepeta, veïna del barri on jo vivia en la meva infantesa, mai l'oblidaré. Vidua des de feia quasi una eternitat, vestida sempre de negre, duia un “dol” perpetu, semblava talment un “corb”. Seca i prima com un “collaret de canyes”, no aixecava un pam del terra, semblava un bolet caminant.

Quan plovía i veies un paraigua negre caminant pels carrers, tothom sabiem que la senyora Pepeta hi anava sota, sempre que plovia anava al cementiri a portar un paraigua, al seu difunt “Antón” perque no es mulles “pobret” ….es el que ens deia.

Are bé, el mes peculiar de tot, era la seva veu, que a mitja conversa canviava el to, i anava d'un agut estrident a un to aspre i ronc que a tota la mainada, ens tenia ben atemorits  i en el moment que canviava sortiem corrents.

En creixer, la meva perspectiva de la senyora Pepeta va canviar per complet, vaig anar descobrint en ella una persona tendra i afectuosa, i amb molt sentit de l'humor.

Encara que avergonyida pel meu comportament en el passat, sempre  que la  veia pensava en un”corb”.

Assumpta Bech

Temps passat

A l'entrada de casa,just traspassar la porta, hi ha una pintura  antiga  del poble dels meus avis, on jo passava  els estius i encara ara, els passo. Es una panoràmica del poble, una mica desdibuixat un cami polsegos, enmarcat d'arbres plataners molt castigats per el tenaç vent de tramontana, al fons del camí es veu una petita i rogenca estació de tren.  Aquesta estació era la gran protagonista d'aquells enyorats  anys de la meva infantesa, aleshores  una estació viva, i prospera funcionant a tot rendiment. Mirant  la pintura, el record es fa viu i torno  als estius calorosos, quan d'amagat dels grans  sempre hi anavem.

Entràvem en un mon màgic, dels passatgers, en feiem mil històries, sobretot en fer-se fosc ja començàvem amb  els contes de por, que en el moment mes àlgid, qualsevol soroll, ens feia sortir cames ajudeu-me o be, quan dels vagons vells aturats a la via morta  es convertien o be en castells o palaus, segons  de que anava el joc.

Torno a la realitat, i l'estació ja no existeix, el pas del temps la va envellir i es va anar degradant fins que va esser enderrocada, no ha quedat cap vestigi de la seva existència, encara que a mi mai se m'esborrarà de la memòria.

Assumpta Bech