El camp verdeja
ens abraça la flaire
de primavera
Mercè Grau
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escrit per Mercè Grau. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Escrit per Mercè Grau. Mostrar tots els missatges
dimecres, 16 de maig del 2012
Trist record
D’acord amb la comptabilitat de la Maria, que les havia anat assentant
puntualment en el llibre major de la seva memòria, la primera trobada amb
aquell noi va ser un matí d’estiu, quan sortia de l’ofici solemne de Festa
Major. El noi la va deixar passar i a ella li va semblar que se la mirava
mentre dibuixava un somriure amb els llavis,
i que aquella mirada l’anava seguint fins que no va tombar pel carrer
Gran.
La segona trobada va ser a la tarda. A la plaça hi havia sardanes i la Maria no se’n volia perdre cap. En sentir el primer
toc del flabiol, aquell noi de
l’església se li acostà, la va agafar de la mà i va ballar al seu
costat totes les sardanes, les
repeticions incloses. El noi no deia res, només
somreia i ella estava neguitosa i no gosava ni mirar-se’l.
La tercera trobada va ser a la nit, al ball de l’envelat.
Els nois del poble li demanaven
un ball rere l’altre i ella hi accedia
complaguda. De sobte li va semblar que aquell noi , dret en una de
les llotges, mirava cap a l’espai on ella ballava . No en va fer cas fins que,
a punt d’encetar un fox, se’l va trobar al davant tot decidit i no va gosar rebutjar la seva invitació a
ballar, amb tanta mala sort que
l’orquestra -a continuació- va
anunciar el ball de rams i no va tenir més remei que tornar a ballar amb ell després d’haver-li
donat les gràcies, tot abaixant la mirada, pel ramet flors que li oferia.
No tornà a veure més aquell noi,
però el dubte va seguir neguitejant la Maria uns quants dies. El noi, realment
se l’havia estat mirant o no? Era ben bé a ella o era a una altra noia a qui
mirava? Quan aquell noi mirava a un altre costat, la veia a ella o veia una
altra persona? El que si que li va quedar clar a la Maria és que mai més no
tornaria a ballar amb un noi guenyo.
Mercè Grau
dijous, 12 d’abril del 2012
Haikus
El camp verdeja
ens abraça la flaire
de primavera
l’infant amb ses manetes
tendra mirada
Mercè Grau
dijous, 22 de març del 2012
Poemes
La vall
del Cinca
De tels
subtils coberta
Irreal
sembla
Mestra
terrible
Lloro
arnat i manaire
Com tots
li deien
Les
noies s’amagaven
Si en
fer-se fosc la veien
Mercè Grau
dimecres, 14 de març del 2012
Poemes
Aigües revoltes
engolliren el poble
de Mequinensa.
Però la memòria el
serva
lliura de cap temença
Damunt l’Ebre calmós
hi brillen els estels
en la nit vella.
I surant ses aigües
dolces
els llaüts somorts
gogen la treva.
Ribes de l’Ebre
que els sirgadors
planyéreu
tants anys enrere ...
Retalls de vida
vell mascaró de proa
amb l’ull copsares
Haikus
Com mars d’espigues
Són els camps de
Castella
Si el vent els
bressa.
Rogencs
els núvols
La vall
reprèn la calma.
És el
capvespre
Dunes
eternes
Que
sembleu mars de sorra
Si el
sol us mira
LLàgrimes
cauen
Dels
ulls de la cuinera.
La ceba
ratlla
Els mercats
parlen
Els humans penen
Bufar i fer ampolles
No és joc de poques
taules:
Cal fer-ho amb cura
Molts pesen figues
Quan al sofà
s’asseuen
A casa, al vespre
Sopars de duro
I terres a l’Havana:
Un farsant parla
Fets a l’antiga
Molts homes són
encara
Avui en dia
Mercè Grau
La bicicleta
Mercè Grau
Els Tres Tombs
Pels Tres Tombs era festa grossa al barri. Al matí desfilaven pels carrers
tota mena de carruatges, com aquells carros enormes plens de sacs o de bales de
palla, tirats per fileres de cavalls -d’un
en un o bé en parelles- amb les cues trenades i bonics guarniments de cuir i
argent; menats per homes forts amb
llargues bruses, mocador al coll i fuet a la mà i que, quan passaven per
davant de casa l’avi, s’aturaven i l’omplien de caramels.
Mercè Grau
El contrabandista
Era alt i fort com un roure. Fins i tot havia carregat un home impedit
de cames sobre les seves espatlles, per portar-lo a caçar pels serrats de la Bastida.
Havia nascut a pagès però allò seu era el contraban, de tabac o bé, en
algun cas, de persones. “Jo tinc paraula
–deia- quan passo algú per la frontera el deixo al seu destí, no faig com els
andorrans que, a mig camí, engeguen un tret al fugitiu i se’n tornen a jeure”.
Sortia de casa a l’entrada de fosc, i enfilava vall de la Llosa amunt amb el soroll
del riu com a única companyia fins arribar al coll de Vallcivera des de on, –
mentre feia un mos- contemplava els escadussers punts de llum del poble andorrà
on havia d’anar a raure. Un cop carregats els fardells a les espatlles, se’n
tornava pel mateix camí fins a casa.
Al dia següent, i ja de fosc, sortia amb la càrrega a l’esquena,
baixava la vall pel congost, travessava
de pressa la carretera i tornava a
enfilar-se muntanya amunt fins al pas dels
Gosolans, darrer coll que el portava cap al poble on s’havia de desfer de la pesada
càrrega i cobrar el preu convingut.
Va viure així molts anys. No gaudí de la bellesa dels paisatges que el
bàlec pintava de groc a la primavera, ni del neret roig que entapissava els boscos
a l’entrada d’estiu, ni dels tocs de color que gers, nabius i maduixes donaven a les mates que vorejaven els camins
de muntanya, ni tampoc dels colors dels arbres a la tardor. Només veia el blanc
de la neu que el privava de la feina i el feia estar arraulit al costat del foc
en un casalot vell i sense ànima.
Ja vell, es distreia recordant els seus viatges a les cases de barrets
de vora la Rambla ,
on anava a buidar la caixa dels diners quan la tenia ben plena.
Vells records
El fil a què al·ludia la
Júlia estava nuat a un dia de 1955, justament el dia que feia
11 anys en què, agafada de la mà de la seva germana gran, deixava la humil casa
dels pares per anar a un món desconegut, un món que tan aviat temia com
desitjava, el món de la ciutat.
Ja en el tren, mirava pensarosa aquell paisatge d’hivern, amb les
terres ja netes i fertilitzades, preparades per rebre el gra que, un cop
madurat, havia de garantir el pa i la feina de les famílies dels petits poblets
castellans que veia per la finestra.
En arribar a la ciutat se sentí esporuguida amb tot aquell tràfec de
gent, de cotxes, d’autobusos; tothom corria de pressa i ningú no parlava amb
ningú. Un cotxe negre i groc les va
portar a una casa que tenia una porta de fusta molt gran i un fanal de ferro
sota el balcó, però elles van entrar per una porteta petita, també de fusta,
però no tan maca. Van passar a la cuina, i d’allà al rebedor, on coneixeria la
que havia de ser la seva mestressa. En veure aquell terra tan bonic, tan
resplendent, no va poder dir paraula i les llàgrimes van començar a caure-li
galtes avall.
Mercè Grau
dimecres, 8 de febrer del 2012
El contrabandista
Era alt i fort com un roure. Fins i tot havia carregat un home impedit
de cames sobre les seves espatlles, per portar-lo a caçar pels serrats de la Bastida.
Havia nascut a pagès però allò seu era el contraban, de tabac o bé, en
algun cas, de persones. “Jo tinc paraula
–deia- quan passo algú per la frontera el deixo al seu destí, no faig com els
andorrans que, a mig camí, engeguen un tret al fugitiu i se’n tornen a jeure”.
Sortia de casa a l’entrada de fosc, i enfilava vall de la Llosa amunt amb el soroll
del riu com a única companyia fins arribar al coll de Vallcivera des de on, –
mentre feia un mos- contemplava els escadussers punts de llum del poble andorrà
on havia d’anar a raure. Un cop carregats els fardells a les espatlles, se’n
tornava pel mateix camí fins a casa.
Al dia següent, i ja de fosc, sortia amb la càrrega a l’esquena,
baixava la vall pel congost, travessava
de pressa la carretera i tornava a
enfilar-se muntanya amunt fins al pas dels
Gosolans, darrer coll que el portava cap al poble on s’havia de desfer de la pesada
càrrega i cobrar el preu convingut.
Va viure així molts anys. No gaudí de la bellesa dels paisatges que el
bàlec pintava de groc a la primavera, ni del neret roig que entapissava els boscos
a l’entrada d’estiu, ni dels tocs de color que gers, nabius i maduixes donaven a les mates que vorejaven els camins
de muntanya, ni tampoc dels colors dels arbres a la tardor. Només veia el blanc
de la neu que el privava de la feina i el feia estar arraulit al costat del foc
en un casalot vell i sense ànima.
Ja vell, es distreia recordant els seus viatges a les cases de barrets
de vora la Rambla ,
on anava a buidar la caixa dels diners quan la tenia ben plena.
Mercè Grau
El follet
Una riada de records la van deixondir en sentir unes
petites passes al seu darrera, mentre estava abstreta en la contemplació d’un magnífic paisatge tardorenc.
Es va girar i el va veure, després de tants anys. Tenia
el mateix caparró, ara però amb cabells blancs, els ulls petits i vius, el nas
arromangat, les orelles un xic grosses -com si algú les hi hagués estirat quan
encara eren tendres- i la boca ample i riallera de sempre. LI va somriure, va
girar cua, i va marxar tan discretament com havia arribat. Mentre s’allunyava,
se’l va estar mirant. Recordava el seu coll curt, les seves espatlles estretes,
la cintura ample, les cames una mica guerxes i curtes com les d’un nen i els seus
petits peus. Segurament s’havia aixecat
feia poc del jaç que tenia a la pallissa de l’hostal i després d’un bol de llet
i una llesca de pa, que com sempre li donaven a la cuina, marxava cap a una altra banda on sabia que també
hi trobaria aixopluc i un plat a taula.
El recordava de les festes majors del seu poble
d’estiueig: la gorra nova al cap, camisa blanca i ben planxada, pantalons i armilla de pana negra i les espardenyes
de mudar. Li agradaven la festa i el ball i que tothom li digués alguna cosa. Ell
però mai no parlava, només somreia, sempre somreia.
Fa pocs anys, mentre esperava uns amics en el bar d’un
restaurant d’aquella contrada, es va fixar en un full de diari emmarcat curosament
que penjava de la paret i que duia una fotografia del personatge. Com podeu
comprendre, va llegir, amb molt d’interès,
el text que l’acompanyava i que
explicava com antigament, en els pobles isolats de les muntanyes feréstegues del
Montseny, alguns humans naixien amb una alteració genètica important que els donava
un aspecte singular semblant, per dir-ho d’alguna manera, a la dels follets dels contes. I el Quico de la
Costa fou la darrera persona amb aquestes característiques i
havia mort feia poc. En llegir-ho es va commoure perquè la seva imatge fou una
de les més captivadores de la seva infantesa.
Mercè Grau
El piano
Com sempre, quan van encendre el llum, la pregunta que tant jo com els
meus companys ens vàrem fer era: a qui tocarà avui la rifa? Em va tocar a mi,
no en va el dia abans algú m’havia donat llustre amb mà experta. Em van tapar
amb un feltre gruixut, em penjaren del coll de dos homes forçuts i, juntament
amb la banqueta, vaig iniciar el viatge cap al meu nou destí.
Em van deixar en una cambra no gaire gran. Davant meu, sota la finestra, una taula i una
butaca de despatx de fusta fosca, i al
seu costat una caixa de cabdals pintada de color verd amb uns rams de flors a
les portes, que feien goig de mirar i donaven un toc de color a l’estança.
Al cap d’una estona la porta es va obrir i davant meu una nena d’uns 10
anys i bonics ulls negres, parada al llindar, deixà caure la cartera a terra i
es posà una mà a la boca per ofegar un crit de joia. Se m’acostà, aixecà la tapa
i acaricià les meves tecles amorosament, d’una en una. Després, es va asseure a
la banqueta i començà a tocar una melodia senzilla que havia après a classe,
mentre una llàgrima li queia galta avall.
El meu so mai no tornà a ser tan bell com el d’aquell dia.
Mercè Grau
Record
Ella, pensarosa, va entrar en els carrers del quadre, carrers del
record, tot deixant per un moment de fregar el mosaic de la sala, aquell mosaic
que la senyora volia brillant com el sol. No sabia com entomar les darreres
paraules de l’Albert en el vell cafè de la plaça. Què li havia dit exactament
sobre la seva mare? Per què s’havia sentit tan ofesa i no havia volgut veure’l
més? Què havia passat aquell diumenge, després de passar l’estona en el racó
ombrívol del cafè, després d’aquelles paraules
dolces i aquells gestos amorosos, quan tot semblava flors i violes?
Mercè Grau
dissabte, 28 de gener del 2012
Vells records
El fil a què al·ludia la
Júlia estava nuat a un dia de 1955, justament el dia que feia
11 anys en què, agafada de la mà de la seva germana gran, deixava la humil casa
dels pares per anar a un món desconegut, un món que tan aviat temia com
desitjava, el món de la ciutat.
Ja en el tren, mirava pensarosa aquell paisatge d’hivern, amb les
terres ja netes i fertilitzades, preparades per rebre el gra que, un cop
madurat, havia de garantir el pa i la feina de les famílies dels petits poblets
castellans que veia per la finestra.
En arribar a la ciutat se sentí esporuguida amb tot aquell tràfec de
gent, de cotxes, d’autobusos; tothom corria de pressa i ningú no parlava amb
ningú. Un cotxe negre i groc les va
portar a una casa que tenia una porta de fusta molt gran i un fanal de ferro
sota el balcó, però elles van entrar per una porteta petita, també de fusta,
però no tan maca. Van passar a la cuina, i d’allà al rebedor, on coneixeria la
que havia de ser la seva mestressa. En veure aquell terra tan bonic, tan
resplendent, no va poder dir paraula i les llàgrimes van començar a caure-li
galtes avall.
Mercè Grau
dijous, 19 de gener del 2012
El poble del quadre
I del quadre que hi havia al despatx del pare, te’n recordes? L’havia
pintat -amb no massa fortuna- un dels artistes del barri, i a mi em recordava
el poble dels estius: el camí estret de davant de casa, la vella església
envoltada de cases, l’alt campanar amb aquelles campanes que ens duien el batec
del poble: el toc de morts, el de l’Àngelus o el d’alerta, que tant ens feia
estremir quan veiem els camperols sortir corrent seguint el rastre del foc,
deixant al camp el cavall o l’aixada… I
el toc alegre de Festa Major? Quan el sentia ja pensava en el vestit i les
sabates de mudar, en les barques que gronxaven, els cavallets, la música i el
ball. Que n’érem de feliços aleshores …!
Mercè Grau
Subscriure's a:
Missatges (Atom)