Quina tarda

-S’ha escapat un tigre! S’ha escapat un tigre!

El circ havia arribat ahir a la tarda, i ara estaven aixecant la vela al descampat del costat de la plaça.

Va ser una desbandada. Els Opuseu, pare, mare i set fills, els nens pantalons acabats de planxar, cabells ben tallats i repentinats, les nenes llaç o cinta al cap, faldilla de quadres i sabatetes de xarol, van córrer ordenadament a refugiar-se al centre de planificació familiar del barri. El grupet de joves okupes que la feien petar asseguts a terra, van entrar esvarats, cames ajudeu-nos, al local que la Cambra de la Propietat tenia a la plaça. Les infermeres que prenien la pressió i convidaven tothom a participar en la propera recollida de sang, es van colar al cinema, la pel·lícula (vampirs a la plaça) acabava de començar. Els musulmans que prenien te al cafè de la cantonada, és van ficar, xilaba arremangada per anar més ràpids, al magatzem de la cansaladeria. 

-M’ha picat un mosquit-tigre!- Repetia la Paquita al seu home.

-Perquè corren tots?-li contestava ell.

Ben bé un diàleg de sords.

Nota a peu de pàgina: des de fa temps els circs no poden treballar amb animals.

Montse Maresma

Fora de lloc

Un grup de gent adinerada i fatxa de Marbella venen  a conèixer Barcelona. Tots envestigats, sabates de taló, faldilles amples, barrets i joies. Seria dificultós caminar i lloguen tres cotxes de cavalls.

A meitat de la ruta ve una tempesta, els barrets enlaire, els vestits xops, els maquillatges i els rímels degotegen. Com a recurs s’aixopluguen a la Catedral. Surt un mossèn i els hi diu “Senyores, vamos a cerrar”. “¡Mira que estos catalanes son poco acogedores!”

Els va agradar molt la casa Batlló i una diu “¿No podriamos trasladar esta joya a Marbella? ¡No mujer, esto es Patrimonio de Barcelona!” “¡Qué lástima, porque no seria por falta de dinero!”

Trini Guilera

Amagatalls

Ves per on, aquesta setmana havia de fer un escrit sobre possibles amagatalls inversemblants i no em venia res al cap (potser perquè mai m’he hagut d’amagar de res) però vet aquí, que una notícia de la premsa m’ha obert la imaginació, i m’ha fet fa pensar: Si jo fos el rei, m’amagaria fins i tot sota una col, com el Patufet, però està clar, en la seva situació, amb el maluc trencat, no podria donar ni un pas per a buscar una hortalissa africana de les seves dimensions que li servis d’amagatall pels reportés, a més podria venir un dòcil i memorial elefant de Botsuana i “sense voler”, trepitjar-lo amb una de les seves potes endurides i rabioses!

Està clar que millor és en tornar-se’n cap a l’ensorrada Espanya i amagar-se en un hospital privat on l’estaven esperant, a altes hores de la matinada, un gran equip de cirurgians. No hauria de  passar per cap llistat d’espera i fins i tot la pròtesi li seria gratuïta (faltaria més, amb els dines  que costava el viatge de tornada!) però, no seria una bona idea, em trobarien els submisos ciutadans que fan cua en la Seguretat Social.

I a casa dels fills? No, no pot ser. Una té el fisc a sobre perquè el marit no se sap ben bé que ha fet amb diners públics, l’altra separada  d’un marit inconscient i fatxenda, i l’últim viu en una caseta molt a prop seu i el trobarien fàcilment.

Realment, si jo fos el rei, faria tot el contrari que ha fet fins ara, deixaria de trobar amagatalls per ocultar distints afers i començaria  a comportar-me com el que pertoca a un ciutadà que gaudeix de tants privilegis, potser així canviaria una mica la seva imatge.

Emi Sánchez