Una mirada per la finestra

Viatjant còmodament en el seient de l’autocar, anava veient de la finestra estant com passaven davant dels meus ulls els camps de Castella, i m’adonava que la terra tenia vida, perquè a través de la meva mirada el paisatge bategava. Veia les arbredes, els massissos, senders, carreteres, flors silvestre amb el seu perfum d’aire lliure, runes de castells que el record de la història em feia reviure la Castella dura, la Castella dels senyors feudals, amos de vides  i hisendes, que humiliaven i ofenien  els camperols víctimes de la ignorància, la misèria i la por. Arribaven a la meva mirada, cavalls, vedells, braus i ovelles, pasturant camp a través, passaven pobles i aldees abandonades, pobles heroics  amb vida de soledat a on els homes dormitaven en el conreus pensant en la subsistència. L’autocar no parava i m’anava passant com en una pel·lícula tocs d’il·lusió en veure un conill fugint o les perdius arrancant  el vol, i tocs de tristor al veure que el paisatge rústic quedava arrabassat per cables, antenes i molins eòlics, sort que arribà el capvespre i el crepuscle em mostrava totes les tonalitats de colors rojos en el cel, i els meus ulls, s’enlairaven per admirar-los.

Tornaré al hivern i el paisatge serà àrid, emblanquinat per la gebre o la neu, no veuré gent, ni flors, ni animals que esbatussin les mosques, però la terra serà la mateixa i estarà esperant que alguna mirada li doni vida.   

Emi Sánchez

Al poble mariner de Cadaqués

Som al poble mariner de Cadaqués:

A la primavera

D’una caseta en front de mar surt una dama al balcó i contempla aquesta esplèndida visió. Floretes a les muntanyes, la cala és un tornassol de blaus, les orenetes acaronen el mar, el pintor s’inspira i la dama reviu records d’amor.

A l’hivern

 

La mar és brava, el cel és  ple de núvols negres, les floretes no hi són, que s’ha fet de les orenetes? El poble està reclòs a casa seva. La dama tanca els finestrons. Sols queda el pintor esperant un raig de llum per pintar un quadre wagnerià.

Trini Guilera

Les veus

Les veus sempre les tinc presents. L’amic Joan Manuel Serrat, quan era jove, em va fer gaudir de la seva extraordinària veu, que a la vegada recitava. Per una adversitat, ara no té la mateixa veu, però, recordo que em sonava tranquil·la amb aquelles paraules d’amor.

Això pot ser romàntic, però et sents en un món feliç que no és el de les finances.

Trigui Guilera

El balcó

El balcó de casa era per a mi un mirador que s’obria al món de fora, com una estança més del pis, on m’hi passava moltes estones quan arribava l’estiu.

A l’hora de la fresca, seguda en la meva cadireta de boga, rellegia algun dels pocs llibres de contes que gairebé sabia de memòria o mirava com la mare cosia aquells vestits tan bonics que feia o bé parlava amb la veïneta de la casa del davant amb qui jugàvem de balcó a balcó o badava buscant amb la mirada si s’acostava algun cotxe, cosa poc habitual en el meu barri.

Aquest mirador però, tenia data de caducitat, perquè a l’hivern hi feia molt fred i no sortia gaire sovint. Llavors me’l mirava des de darrere dels vidres, el que em donava una visió totalment diferent perquè no arribava a veure tot el carrer, ni les cases de l’altra vorera que només es mostraven a partir del segon pis i sobretot li faltava aquella alegria tan nostra de tenir les finestres obertes perquè entrés el sol i l’aire.

Anna Mª Mora

T10 Montgat-Barcelona

La Vicenta va fer durant deu anys aquell trajecte. Cada dia  a un quart de nou del matí agafava el tren a Montgat per anar a Barcelona.

Aquella hora, a l’hivern, el dia s’havia aixecat tot just feia una estona, ella en recorda el contrast de les llevantades que tot s’ho enduien i de les minves de gener que retornaven sorra, claror i pau a la platges desertes. El mar i el cel eren els protagonistes, uns dies apareixien foscos i enrabiats, d’altres nets i tranquils.

A l’estiu, a la mateixa hora, el sol  havia fet via i lluïa enlaire, el passeig i la platja eren ja plens de gent. Els pescadors havien recollit les canyes i el cistell, les persones grans feien salut caminant amunt i avall,  les famílies ocupaven amb tovalloles, para-sols i criatures petites la primera línia de mar, i l’equip de veterans preparava el seu llagut per sortir a remar.

                                                                                            Montse Maresma

El dia de la ràdio

Aquell dia del 2012, en la seva cambra silenciosa de malalta, la vella Rosita tornava a sentir la veu de l’Isidro Sola com la tarda d’aquell  dijous del 1953; sonava, elegant, convincent, un punt  intrigant. Aquell dia no havia anat a treballar, al matí tenia febre, mal de coll i s’havia quedat al llit. A la tarda estava sola a casa i escoltava a radio Barcelona un programa que li agradava molt, Taxi Key. L’entretenien les aventures d’aquell detectiu  i se li donava prou bé endevinar qui era l’assassí de les seves històries. No havia sentit com el seu germà obria la porta del carrer i quan va entrar a la seva cambra l’espant va ser tant gros que va caure del llit i és va fer el trau que encara avui nota si passa la ma sobre la cella dreta.

Quaranta anys més tard la veu d'en Taxi Key era viva a la seva memòria o potser hi ajudava la celebració del dia de la ràdio. El seu germà, cada vegada més sord, acabava d'engegar el transistor a la cambra del costat.

                                                                   Montse Maresma