Temps passat

A l'entrada de casa,just traspassar la porta, hi ha una pintura  antiga  del poble dels meus avis, on jo passava  els estius i encara ara, els passo. Es una panoràmica del poble, una mica desdibuixat un cami polsegos, enmarcat d'arbres plataners molt castigats per el tenaç vent de tramontana, al fons del camí es veu una petita i rogenca estació de tren.  Aquesta estació era la gran protagonista d'aquells enyorats  anys de la meva infantesa, aleshores  una estació viva, i prospera funcionant a tot rendiment. Mirant  la pintura, el record es fa viu i torno  als estius calorosos, quan d'amagat dels grans  sempre hi anavem.

Entràvem en un mon màgic, dels passatgers, en feiem mil històries, sobretot en fer-se fosc ja començàvem amb  els contes de por, que en el moment mes àlgid, qualsevol soroll, ens feia sortir cames ajudeu-me o be, quan dels vagons vells aturats a la via morta  es convertien o be en castells o palaus, segons  de que anava el joc.

Torno a la realitat, i l'estació ja no existeix, el pas del temps la va envellir i es va anar degradant fins que va esser enderrocada, no ha quedat cap vestigi de la seva existència, encara que a mi mai se m'esborrarà de la memòria.

Assumpta Bech

Retalls de la vida

Recolzada a la barana del balcó, pensarosa, l’àvia recordava clarament el dia que el seu fill va marxar… “era massa guapo, massa benplantat, massa valent i massa eixalabrat. Hauria d’haver vist venir tot el que succeiria, però no ho vaig fer, vaig pensar o, més ben dit, no vaig voler pensar que aquella jove mestra també era come ell, massa bonica, massa valenta,  massa eixalabrada…El meu fill tenia 18 anys quan es va posar malalt; el metge, com era habitual en aquells casos i en aquella época, ens va recomanar un canvi d’aires i nosaltres, aprofitant l’avinentesa de la casa de pagés del seu oncle, li varem enviar. Per distreure’l, l’oncle va demanar a la mestre del poble si li volia donar lliçons i vaja si n’hi va donar! Es van escapar tots dos (ella era casada), a l’Argentina, amb el conseqüent escàndol i gran disgust per part de tothom! Al cap d’un temps de l’escapada, la mestra va tornar sola i va fer les paus amb el marit, però  a ell li va agradar tant el seu nou país, que s’hi va afincar i no va tornar més. “

Laura Torres

Records d'un quadre

Quants records floregen  al meu cap quan em fixo en aquest quadre!

Sento el soroll de la quitxalla corrent per la Seu,  el repicar de palmons flairejats de sucre. Evoco la ingenuïtat de les primeres culpes, la solemnitat d’un dia que creiem el més feliç, el “sí vull” fins que la mort ens separi.

Quants efluvis impregnen aquestes parets, aquestes columnes construïdes ja fa tant de temps.

Era un barri humil, però  la grandiositat que ens acollia, ens donava fortalesa felicitat i coratge.

En el transcurs del temps, aquesta Església ha sigut i és la meva confident. Cada vegada que el meu cor m’arrossega  cap aquest indret, em retrobo amb el meu passat i em saluden: els dubtes, les alegries, les tristors i tantes i tantes coses, que, tanco els ulls, m’arrauleixo amb elles, les abraço perquè no marxin i els dic: Esculteu avui que us explico .....    

Emi Sánchez

Inspiració

Tinc un quadre que a mi m’enamora, és naïf. Té casetes petites i arbres fruiters. Em recorda tantes coses ! L’estiu, un poble petit on apreníem a jugar amb estels, barquetes, peixets i animalons.

Gaudíem de postes de sol, de la llum de la lluna, del cel blaus, dels estels i de l’aire net.

El quadre em va fer viure tot això i en aquest pensament aquella nit vaig dormir profundament,

Trini Guilera

Evocacions

Quan miro el quadre del menjador on el pare, al costat de la signatura, va posar 1951, em venen a la memòria una sèrie de records i imatges d’aquells anys.

Jo tenia uns sis anys i feia alguns diumenges que el pare anava a pintar Santa Maria del Mar. S’asseia al davant en una petita cadira plegable, amb tots els estris de pintar i la tela en un cavallet. Anava pintant, pinzellada a pinzellada, aquell quadre que esdevindria per a mi tan evocador.

Amb la mare anàvem a buscar-lo i per fer temps, passejàvem pels carrerons dels voltants que recordo, llavors, bastant bruts i pobres. Però el que a mi m’encisava, era l’església. Aquell interior imponent amb les arcades tan altes i amples i els vitralls de colors em semblaven irreals i m’agradava molt quan el pare m’explicava, encara que jo no ho entenia gaire, l’estil gòtic de la nau, la forma dels arcs, l’alçada de les torres  i les dimensions de la rosassa.

Ell va quedar molt content de la seva obra i possiblement, com a detall també evocador d’aquell moment, va pintar dues figures baixant per les escales de l’església: una dona i una nena.

Anna Mª Mora

Va entrar en els carrers del quadre ...

Vaig entrar a la masia de la fotografía, masia del record: La meva padrina plantada davant de la porta parla amb una dona que cavalca una somera gran, molt alta. Jo tornava a estar assegut al pedrís al costat del meu oncle esperant que arribés el meu cosí amb les mules que havien estat treballant tot el dia al camp. Venien amb fam i enfilaven la porta per arribar a la quadra amb tanta força i velocitat que no les podia parar ningú. Entraven per la petita porta de punt rodó, la mateixa per la que entràvem nosaltres, que tanmateix semblava impossible que amb la seva alçada i amplada poguessin passar.

Vaig tornar a veure a la padrina corrent per l’era, amb l’escombra a la mà, darrere del meu cosí i jo per alguna malifeta, feta més per sentir-la rondinar que per cap altra cosa. A la tarda, després d’algunes manyagues, ens portava al rebost per donar-nos el berenar: una llesca de pa sucada amb oli i un tros de llonganissa.

Gabriel Garcia