Els Tres Tombs

Pels Tres Tombs era festa grossa al barri. Al matí desfilaven pels carrers tota mena de carruatges, com aquells carros enormes plens de sacs o de bales de palla,  tirats per fileres de cavalls -d’un en un o bé en parelles- amb les cues trenades i bonics guarniments de cuir i argent; menats per homes forts amb  llargues bruses, mocador al coll i fuet a la mà i que, quan passaven per davant de casa l’avi, s’aturaven i l’omplien de caramels.

També hi desfilaven tartanes, ben  lluents i amb garlandes de flors. Les senyores que hi anaven duien bonics abrics de pell i mantes a les cames. Als carros camperols els havien pintat les rodes de vermell o els havien guarnit amb flors i amb papers de colors. I els genets, molt cofois damunt dels seus cavalls, anaven molt mudats i alguns, fins i tot, portaven botes i  barret de copa.

Al migdia, a casa, l’àvia feia un bon dinar i menjaven tortell per postres -amb la fava i la sorpresa- i  per berenar borregos de Sant Antoni.

El fil del record trobat en la fotografia li va fer reviure, de forma ben nítida, aquell any en què la festa va ser encara més grossa, perquè va desfilar amb la mare en el carro d’uns amics i  va poder veure, enriolada, com la gent que omplia alegre les voreres, s’atrafegava per caçar al vol els caramels llençats amb força des dels carruatges, mentre la mainada s’esmunyia entre les cames dels més grans, amb l’afany  d’atrapar algun caramel perdut per terra.
                                                                                                  

                                                                                                   Mercè Grau

La fotografia

El fil del record trobat en la fotografia em fa reviure el dia més feliç de la meva vida.

La capella era simple, petitona, però plena de caliu, fins i tot les parets traspuaven felicitat. De sobte com remolins recordo el “lifemotif” del nostre enllaç.

                                    ... la sirena es féu un xic ençà i

                                   un xic ençà el pastor de la muntanya...

Trini Guilera

La barberia

El fil del record trobat en les fotografies, em va fer reviure altres dies. Unes vegades, les imatges eren nítides; d’altres giraven com remolins, es desfeien com volves de cendra si intentava detenir-les, però tinc molt clar que aquesta es tracta de la primera acampada que vaig fer amb una colla de la feina, organitzada per un parell de companys molt més grans, amants de la muntanya i que es van proposar formar una colla amb la jovenalla de l’empresa per fer excursions i acampades. El seu propòsit va esdevenir tot un èxit i la Setmana Santa del 1965 varem fer una acampada a prop de  Tavertet al costat de Can Novella, magnífica masia que encara s’aguanta dempeus.

En la fotografia es veu una sessió matinal de perruqueria; crec recordar que es tractava d’un joc. Hi ha molts detalls que m’han fugit o se’m barregen amb d’altres, perquè acampades com aquella n’he fet moltes, però sí que tinc present el fred de la nit, arraulida dins d’una manta, sobre una màrfega de palla i amb el sostre de la tenda fregant-me el nas.

La imatge que guardo més viva és la del foc de camp de les nits amb tots els companys al voltant d’una gran foguera, mirant com les flames canviaven de forma i els trocs es torçaven dins les brases, menjant coca i galetes amb vi dolç mentre cantàvem al so d’un parell de  guitarres. Teníem un cançoner que anava de mà en mà i que encara guardo. Es creava una comunicació especial on es barrejaven diferents ingredients com l’amistat, la companyonia, la joventut, l’amor, la il·lusió i tot embolcallat per l’aire puríssim de la nit i sota la immensitat del firmament rutilant d’estels.

He fet molts focs de camp i sempre he tingut una sensació de pau i benestar que la fotografia m’ha fet reviure. Em sento afortunada d’haver pogut gaudir d’una cosa que malauradament ara ja no es pot fer, però el record és tan intens, que sempre que vulgui els podré repetir.

Anna Mª Mora

La veu de l'Avi

Aquell dia del 1993, en la seva cambra silenciosa de malalta, la vella tieta Francesca tornava a sentir la veu de l’Avi Adolf com la vesprada de 1942. Era una veu potent però agradosa , segura i melodiosa com la batuta d’un director d’orquestra quan  executa els moviments,  però sobre tot la seva veu era convincent, et feia arribar al fons de l’anima la bondat que transmetia els seus pensaments. Recordava les seves paraules com l¡omplien de serenitat i fortalesa quan l’animava a dur a terme l’embaràs que malauradament arribava en un moment  mol delicat. Li va fer veure que res és massa important davant del fill que estava engendrant,  que la verdadera felicitat està en axó, en adonar-nos de la importància de les coses. Com recordava aquelles paraules i sobre tot, recordava com en el transcurs de la conversa, aquella veu forta de l’avi, s’anava apagant de l’emoció que sentia al adonar-se que les seves paraules havien fet canviar a la Francesca de idees  nefastes, fruït de la desesperació.

Emi Sánchez

Estimat record

El fil del record trobat en les fotografies li feia reviure altres dies. Unes vegades, les imatges eren nítides; d’altres giraven com remolins, es desfeien com volves de cendra si intentava detenir-les.

Recordava un munt de noves sensacions quan vaig ser àvia per primer cop. Evocava uns moments meravellosos: Aquell nadó tan meu que la meva filla m’oferia als braços, el contacte de la seva pell de préssec en els meus llavis, la seva cara molsuda, el seu plor dols i harmònic, els peuets petits i forts per recórrer el camí de la vida m’hi cabien en un puny. Se’m barregen els records, la filla ja era mare – però si feia un instant que jo l’havia portat al món! –El temps, és un sospir ple de moments guardats en el calaix de la ment i amb el temps s’empolseguen, però aquest record de fa ja disset anys, per més que l’edat me’l vulgui desdibuixar, sempre estarà present perquè és un dels que més m’estimo.

Emi Sánchez

Reis 1961

I en aquella caixa de sabates, que hi havia? Eren fotografies de quan érem petites. El fil dels records trobats en les fotografies em feien reviure altres dies. Unes vegades les imatges eren nítides com les d’aquells Reis de l’any 61. L’avi Domingo, el pare del meu pare,  havia mort feia molt poc.  Encara que era petita d’aquells mesos en tinc un record molt trist, va ser una malaltia llarga, un càncer de  coll i l’avi va patir i fer patir. Aquell any les festes de Nadal no van ser gaire alegres i la fotografia ho traspua. Abans quan hi havia un mort, la família més propera portava dol, crec que durant un any. Els petits de la casa, sense anar totalment de negre, també feien un mig  dol,  la faldilla prisada que havia cosit la mare, era de quadrets blancs i negres, el jersei d’un blau clar apagat i la meva germana i jo portàvem mitjons curts negres. El nino era el que havíem demanat als Reis, però les ganes de jugar no van anar tornant fins que els dies no van ser més llargs i la primavera comença a apuntar.

També van aparèixer  fotografies d’una sortida al parc amb els cosins, aquelles imatges giraven com remolins i se’m desfein com volves de cendra si intentava detenir-les. Hi havíem anat i per les cares sembla que ens hi havíem divertit molt però el record se’m fonia només intentar agafar-lo.      

                                        

Montse Maresma

La Morisca

El fil del record trobat en les fotografies em feia reviure altres dies. Van tornar anys de joventut i amb ells la música de La Morisca, ball de parella, amorós i de conquesta. Recordava els compassos de cada tirada, els passos, que semblaven del ball pla però que de cop i volta s’encabritaven en un salt dolç i elegant. Agafaves la parella per la mà, la miraves als ulls amb un somriure de complicitat, esperaves les notes  del piano que donaven el tret de sortida per arribar corrent al punt de començament del ball i aleshores, per gent que estès mirant-nos, ens semblava que no hi havia ningú més al món i la dansa fluïa sota els peus sense cap altre aturador que el vertiginós galop final. Tot i així, el pas inexorable del temps fa que unes vegades les imatges siguin nítides i d’altres girin com remolins, desfent-se com volves de cendra si intentes detenir-les. 

Gabriel

La MORISCA de Gerri de la Sal

Les llegendes que envolten aquesta dansa la situen en temps remots, a l'època del domini musulmà per terres de Catalunya. N'existeixen tres versions diferents; una diu que la protagonista fou la filla de l'alcalde de Gerri que, abans de ser feta presonera pels moros, volgué acomiadar-se dels seus amb una dansa. Però després d'un acord previ amb la resta de vilatans, quan en un moment determinat del ball ella picà amb el taló a terra, la gent del poble sortí a empaitar els moros que estaven embadalits tot mirant-se la noia. La seva sorpresa fou tan gran que es pensaren que eren atacats per les tropes del Comte de Pallars, i fugiren corre-cuita de la contrada. Per celebrar la victòria, la gent de Gerri de la Sal cada any representa de bell nou la mateixa dansa.