Des de Thourotte

Fa 2 anys llargs que per feina estic vivint a Thourotte.  La multinacional on treballo té aquí  una planta i un equip europeu hi estem desenvolupant  una nova família de tintes d’impressió.

Thourotte és un poble no gaire gran situat a uns 30 quilometres al Nord de París. És cert, tampoc estic tant lluny, però com l’any passat l’arribada de la primavera és una època que se’m fa especialment dura . Aquí sembla que als dies els hi costi més anar allargant-se i la pluja avui si, demà també, acaba cansant.

Tant bonics com són aquests mesos a casa. Des de les finestres que donen al carrer anar seguint la brotada, centímetre a centímetre, dia a dia, del plataner que hi ha al davant; l’arribada de les orenetes i els falciots o com el sol, cada matí més atrevit, va enfilant-se cel amunt i juga a fet i amagar amb les persianes de corda. Al  terrat, aquell raconet robat d’Andalusia , paret emblanquinada, olor de gessamí i les primeres flors dels geranis.  Anar en bicicleta a treballar, llegir diaris de paper, a la tarda sortir a fer un vol segura de trobar algú conegut i fer petar la xerrada una estona,  les reunions per preparar les festes de maig,  els primers gelats, el mar-sempre el mar-convidant-nos al primer bany, la preocupació compartida per tants veïns i veïnes que ho estant passant malament, el rebuig actiu al populisme instal·lat a la casa de la vila, ...

Els resultats de les proves industrials són bons, mais oui, torno a Badalona.

                                                                   Montse Maresma

La felicitat de casa

Sóc feliç a casa meva, només hi ha una condició: he de pujar escales, però els metges diuen que és molt sa.

Quan sóc a dins em tranquil·litzo, no hi ha records que em facin mal, molt al contrari em deixen un rastre lluminós i amb ell treballo la felicitat.

Els teus llibres, els munts de diaris, els papers sobre la taula, les flors de la terrassa, la música, els divertits i suculents dinars, el teu sentit de l’humor i la nostra complicitat. És clar que jo voldria tenir l’ànima amb el cos, és una mena d’aventura que no té fi.

La meva amiga Núria que viu a Milà, em convida a passar-hi uns dies, m’agrada la seva companyia, disfruto molt, sempre sortim: botigues, restaurants... Milà és gran i cansa una mica, penso en el retorn.

Arribo a Barcelona, de pressa cap a casa, aquest és el meu petit món. Amb alegria pujo les escales que com diuen els metges són molt sanes.

Trini Guilera

Una evocació singular

Per què serà que hi ha situacions que floreixen al pensament en els moments menys apropiats. Això em va esdevenir l’altre dia en un funeral – tot s’ha de dir, un funeral d’aquests que hi vas perquè coneixes a un familiar, de vegades llunyà del que se’n va del cantó dels vius-. El posat de la gent seriosa a la porta de vetlla, va revifar  els records d’un dia singular en el que jo em trobava vetllant un difunt poc proper, vaig evocar encaixades de mans als components del dol i també la situació que va succeir: 

Jo estava a prop del  familiar més acostat del que partia cap un altre destí, quan va aparèixer una persona desconeguda per a mi, que en el moment d’estendre la mà per a donar el condol , el citat familiar li diu – Li acompanyo en el sentiment- i ràpidament, prossegueix: - Ay! si això m’ho havia de dir vostè! Va, comencem de nou! La benvinguda, de llampada, va repetir : -li acompanyo en el sentiment! I la desafortunada, va contestar; - ara sí que està bé! - Com podeu comprendre, davant aquesta situació, no em vaig poder estar i vaig entrar a la sala de vetlla a desfogar el me riure amb sanglots convulsius recolzada sobre el fèretre, i aquí bé l’altre historia. La gent que entrava, em donava copets a les espatlles, volent comprendre el me desconsol. Quan vaig poder sortir, tenia els ulls congestionats, la gent, estava més pendent de mi que de la resta de la família, només en Josep que em coneix molt bé, va saber després de la meva mirada, que havia succeït una situació, de la qual, la meva vena humorística m’ havia jugat una mala passada.

Aquest record, va aparèixer en el moment de donar el condol al meu amic i em vaig haver de concentrar molt  per a no donar-li la ma amb una riallada.    

 

Emi Sánchez