El poble del quadre

I del quadre que hi havia al despatx del pare, te’n recordes? L’havia pintat -amb no massa fortuna- un dels artistes del barri, i a mi em recordava el poble dels estius: el camí estret de davant de casa, la vella església envoltada de cases, l’alt campanar amb aquelles campanes que ens duien el batec del poble: el toc de morts, el de l’Àngelus o el d’alerta, que tant ens feia estremir quan veiem els camperols sortir corrent seguint el rastre del foc, deixant al camp el cavall o l’aixada…  I el toc alegre de Festa Major? Quan el sentia ja pensava en el vestit i les sabates de mudar, en les barques que gronxaven, els cavallets, la música i el ball. Que n’érem de feliços aleshores …!

Mercè  Grau

L'armari atrotinat

Va caldra buidar el vell armari del passadís perquè els corcs s'havien instal·lat en les seves lleixes i ja no podien soportar el pes de totes aquelles caixes plenes d'objectes que s'hi havien amat emmagatzemant dins seu.

El fuster ja li havia dit a la Maria que hauria de buidar-ho tot perquè pogués canviar i reforçar les fustes tan malmeses. Amb una escala prou segura i una gran dosi de paciència va començar a treure les caixes que sortosament estaven en bon estat. Previsora com era, havia escrit en cada una d’elles el contingut i així li seria fàcil identificar-les per si calia buscar alguna cosa. El passadís va quedar tot ple. Quin escampall, no sabia per on començar. Ho faria per ordre i obriria la que semblava més antiga.

El rètol posava “casa dels pares”. Recordava que quan van desfer el pis dels pares va recuperar alguns objectes que creia formaven part d’ella mateixa, però que ara no sabia ben bé quins eren, desprès de tants anys entaforats dins del vell armari.

Certament havia triat bé, aquella caixa era com el bagul del tresor. Hi havia una barreja d’objectes impensables, però inconscientment les seves mans van acariciar un plumier de fusta on dins encara hi havia bocins de llapis de colors. Quants records  i quantes imatges van passar pel davant dels seus ulls. De petita li agradava molt dibuixar, hi tenia força traça. Ho feia a totes hores i sempre trobava el tema adient. S’inventava escenes de contes amb prínceps i princeses; dibuixava els patis i terrats, que veia des de la galeria de casa, la nit se Sant Joan; el mar i la platja quan hi anaven a l’estiu en aquells trens tan plens i mil i una escenes de la vida quotidiana. Un any pels Reis va trobar una capsa de llapis de colors Faber al costat de les sabates. Quina il·lusió tan gran! Aquells bocins que ara havia trobat podien ser aquells llapis, ja que ella els cuidava molt i quan s’havien gastat i es tornaven petits els posava, per allargar-los, dins d’un mànec de llauna i així podia dibuixar millor.  

Quina altra cosa tan suggerent trobaria dins la gran caixa?  Triant i remenant, embolicat amb un paper de regal, va descobrir una samarreta blanca amb el senyal de la pau pintat en vermell. No podria creure que l’hagués guardada. La va comprar quan era molt jove, en un mercat ambulant molt “hippy” d’un poblet de la costa. Era un senyal inconfusible de l’època i una mena de uniforme per concerts, acampades i festes amb amics, tots molt joves i esperançats amb un món millor, especialment a casa nostra que vivíem dins d’unes cuirasses molt difícils de trencar.

Eren tants i tants els records que la Maria va decidir que ho tornaria a guardar tot, però primer ho revisaria a fons per tenir ben clar quins eren tots aquells tresors. Va amuntegar les caixes en la cambra menys concorreguda i mentalment va anar inventariant els continguts, buscant expressament una caixa en concret que li despertava uns records molt tendres.  La va obrir i va acariciar suament aquella robeta tan petita. Hi havia guardat samarretes, jerseis i peücs dels seus dos fills junt amb els llençolets i  les faldilles del bressol que la seva mare havia cosit tan amorosament. No se’n podia estar de recordar el dia en què van néixer i aquell sentiment tan nou que va sentir per primera vegada. Li va anar molt bé recuperar aquesta caixa, ja que hauria de començar a preparar aquell bressol, que encara guardava, perquè el seu fill li acabava de donar una magnífica notícia. 

Anna Mª Mora

Records retratats

Mirant fotografies una tarda,

et sents aclaparat pel pas del temps...

els rostres de persones estimades,

instants feliços d’èpoques passades,

tot ha fugit i com la sorra als dits

en res ha quedat tot...:

No els sentiments;

ells són ben vius,

reneixen als records,

i, com la brasa, que revifa el vent,

l’oratge del passat,

sacseja, i fa volar, el pensament...

El pensament que torna, amb tanta intensitat

que ens fa reviure el temps en un retrat:

Amb cara de festa

i faldilla amb vol...

gentil el vailet,

les mans enllaçades amb un fanalet:

era l’envelat de Festa Major

lliscant sobre palla

amb peus de sabó...

A Londres un dia

que feia molt vent

amb mocador el cap

somreia a la gent:

Era de vacances, practicant l’anglès,

de tot m’admirava...

No sabia res!

El retrat dels avis

del seu casament.

Les mans a la falda: l’anell resplendent

La núvia de negre,

però el vel era blanc,

el nuvi, amb bigoti,

l’anava mirant...

Tot ho guardo encara

I el record és cert:

Tinc el mocador,

l’anell de la iaia

i el meu fanalet!

Laura Torres

Records

Una tarda d’aquelles que et sents refredada i no vols sortir, se m’acudeix la idea de remenar i endreçar un armari.

Em surt un cistell i recordo la infantesa. Quan la gallina cantava jo corria a collir els ous, els donava a la meva àvia amb gran il·lusió i ella els posava dins d’aquest cistellet. Aquesta imatge la tinc present.

Seguidament em surt un guix. Devia tenir uns vuit anys, quan amb aquest guix dibuixava els quadres de la xarranca per saltar a peu coix. Era tan divertit!

Vaig trobar també un ramell de floretes de quan ballava sardanes i amb aquella música tan alegre, saltava mirant el cel. És un gran record!

Trobo un retrat del meu germà gran, tenia quinze anys més que jo, era el meu padrí i em va ensenyar a ballar. Jo adorava al meu germà. Era tan elegant que semblava un artista de cinema!

Finalment em surt un xal de seda natural. Als disset anys vaig entrar a treballar a la nostra empresa familiar on fèiem tints a la mostra, per a modistes d’alta costura. La feina m’entusiasmava, aquí em vaig realitzar amb gran il·lusió. Volia dignificar l’obra dels meus pares.

Dins de cadascuna de les etapes hi havia un univers fet només de passions i d’anhels que feien referència tots a l’amor, veritable clau de la felicitat. Aquest era l’únic repte que m’interessava. Poso punt i final a aquesta història perquè seria massa llarga.

Recordar sempre m’alegra, és la meva versió d’un record present d’amor absolut. És difícil trobar l’impuls que necessites per saber viure amb plenitud l’instant.

Dono gràcies a la Escola de la Dona i a les seves extraordinàries professores que m’han fet sentir viva i acompanyada.

Trini Guilera

Records del calaix

Havia pujat a les golfes a fer neteja i en apartar una roba amuntegada de qualsevol manera va aparèixer un calaix amb papers, llibres vells i uns quants objectes: una pilota de tenis molt gastada, un coixinet de acer, un taló de sabata i unes poques bales de colors, de pedra i vidre.

La pilota em va fer volar fins el pati de l’escola on a l’hora d’esbarjo apareixien les de basquet  i una o dues de tenis velles, negres  i repelades que botaven com a dimonis. Acte seguit s’organitzava un partidet de “porteries” des de l’entrada a la sala d’actes a la porta de la classe dels petits i que consistia en llençar la pilota amb la mà, amb la màxima potència, amb l’objectiu de fer gol a la “porteria” contraria, cosa força difícil ja que abans de tocar fusta, la pilota era quasi sempre caçada per les mans d’un jugador contrari.

El coixinet d’acer em va portar davant del ulls els andròmines amb coixinets fent de rodes amb els que baixàvem amb els amics pels carrers de Gràcia, els talons encerats que fèiem servir per jugar a patacons i altres coses -pistoles, tiradors, arcs-  que ara serien motiu de severes reprovacions per part dels fills si les donéssim als néts. Estic convençut que estem fent creixa una generació sense cap mena d’habilitat per fer res amb les mans que no sigui prémer botons.

Vaig agafar les bales de pedra i sospesant-les em va tornar el record d’aquelles partides de “cau”, a la que aleshores s’anomenava plaça de Rius i Taulet, on una munió de nois entre 6 i 12 anys intentava guanyar tantes bales com podia. Recordo que jo sempre en portava una bona bossa i ah! les més apreciades eren les d’acer que de vegades ens donaven els tallers mecànics del barri.  

Tres objectes, tres records

Obro un calaix i trobo un tros de seda.Unes imatges, uns records llunyans. L'eixample, un pati, unes galeries al voltant, un edifici dins l'illa de cases, rengles de finestres tancades, a la planta baixa una finetra oberta i un home treballant mirant el pati.

Ens enfilem damunt la paret, "el muro", que separa el pati de la finestra per veure que fa.

Què fa... talla i retalla una peça de roba de seda, la plega.

Com et dius? i, respon : Filipondio

Què fas?. Tallo corbates

-Vigileu que podeu caure

-Adéu, demà tornarem a xerrar una estona.

Dona'ns un tros de seda d'aquells que talles...

Busco i rebusco dins del calaix i que surt : una brusa vermella d'escot rodó i manigues de globus.

Tenia setze anys i m'agradava molt, em favoria força.

Surto de casa agafo el tramvia, cap a la Uni a buscar la nota . Tothom em mirava i pensava , si que faig goig amb la meva brusa vermella. De sobte m'adono que me l'he posat del revés amb les costures enfora..

QUINA VERGONYA.

Dins de l'armari hi trobo UNA MALETA DE CUIRO, de pell de camell , quan pesava , però era plena de somnis, d'il.lusions.

El vaixell que ens portava cap a Egipte amb els companys i els profes.

Les postes de sol al Nil, els relleus meravellosos a les tombes, les piràmides. De tornada, amb aquella pesada maleta comprada allí, ens trobem Barcelona tota nevada que s'ha convertit en una pista de gel.

Quins contrastos, sorra, calor, llum, vent de tormenta al voltant de les piràmides, pasejada en camell...

A Barcelona fred, neu, carrers sense tramvies. Sembla tot un SOMNI  

Teresa Demestre 

Records de l'Emi

Infantesa

Tinc una caixa que l’anomeno “poso”. És una d’aquestes arques a on van a parar totes aquelles coses que un dia arriben a les teves mans i et preguntes: - i això a on ho poso? – i de moment, se’n va a la caixa pensant que un dia li trobaràs un lloc adequat, però aquest dia no arriba mai i es va omplint, i omplint fins que l’has d’endreçar. Això mateix em va passar, així que no m’ho vaig pensar, vaig agafar forces i vaig anar traient coses més o menys inútils, coses  que irremediablement de ben segur tornarien al “poso”  fins que va aparèixer un record entranyable per mi, era un ou de fusta dels que es feien servir per a sorgir mitjons. Quantes hores de jocs m’havia tret aquest estri! Quantes enrabiades m’havia ocasionat! I en canvi ara, em produïa una mena de dolçor. A casa érem tres germanes, jo la petita, i cada una tenia un deure. El meu era cosir, millor dit, sorgir tots els mitjons que es foradaven, - perquè abans, no es llençaven com ara, no! Abans es cosien una i altre vegada. La meva pràctica va ser tal, que vaig acabar fent uns sorgits de filigrana. Recordo que la mà feia anar l’agulla entrecreuant les puntades fins que els fils suplien el forat. – Quina meravella - , i com odiava fer-ho! Potser això, va ser l’ iniciació del meu ofici. Ara ja sé a on posaré aquest record d’infantesa, ja li ha arribat l’hora; li donaré a la meva neta perquè vegi que els temps han canviat, i molt!

Adolescència 

Durant els anys, he anat  acumulant un munt  d’àlbums de fotografies que només serveixen per ocupar un lloc en la llibreria o per recordar-me el pas del temps, és com si la vida hagués quedat impresa en paper perquè quan les vegis t’adonis de com corre. Per això, no m’agrada gaire mirar-les, però l’altre dia organitzant la prestatgeria, vaig obrir un àlbum a l’atzar i la meva visió   em va fer retrocedir en el temps, aquella imatge representava tot una història.

Era el casori de la meva germana.  Jo deuria tenir quinze o setze anys. Havien vingut familiars llunyans per l’ocasió, entre ells un cosí un any més gran que jo. Era alt i guapot, encara que a mi aquestes coses encara no em cridaven gaire – eren altres temps – però ell, no sé si és que la família no parava de fer brometes dient una i altre vegada “la bona parelleta que fèiem” que s’ho va creure – més endavant, vaig esbrinar que s’havia enamorat de mi - . Jo vaig estar tota la setmana que va durar l’hostalatge familiar amb la cara enrogida de vergonya perquè no em treia l’ull de sobre i les seves atencions em feien sentir molesta però a la vegada cofoia. Era la primera vegada en la meva adolescència que vaig experimentar aquest sentiment.

Va arribar el dia del casament i naturalment, el parentiu “una mica malvat” ens va col·locar de parella. Per a mi va ser un dia especial perquè a més de trobar-me amb un noi sempre al meu costat, també va ser la primera vegada que em vestia – es podria dir – d’adulta. La fotografia em feia recordar la ’indumentària d’aquell temps: Portava un vestit tot inflat per uns enagos emmidonats que, estic segura que aquell dia no feia vent, perquè sinó, - entre el vestit i la pamela ridícula que ens col·locàvem per aquestes ocasions, - hauria començat a volar com la Mary Poppins. En realitat el que més m’ha cridat l’atenció del retrat, ha sigut la mirada libidinosa del meu acompanyant, però que caram! És que jo, en la meva joventut estava de bon veure.

Adult

Sempre em passa el mateix, quan tinc gent invitada a sopar i vull quedar bé se me’n van les idees i no se mai que fer, és com si el cervell em jugués una mala passada, per obligar-me a rellegir tots els llibres de cuina que tinc. L’altre dia em va passar: Havia d’improvisar un àpat important i vaig anar a parar a la recerca de receptes i entre elles, em van aparèixer els primers apunts de cuina de la meva inexperta vida de casada. Estaven escrits fil per randa  tot el que la mare em redactava per telèfon quan jo la trucava al caire de l’ histerisme per que em digués com podia fer un brou, un estofat o un peix al forn, tot se’m feia una muntanya. En aquells moments, m’adonava d’a on  me havia ficat – Tan bé  que menjava a casa – i ara em trobava amb vint-i-dos anys, una panxa de sis mesos i envoltada de plats i cassoles. Sort que la immaduresa em va passar aviat, i amb el temps he arribat a fer gustejar paladars molt exigents. Ara el que hauré de forjar,  un recull de idees i naturalment enquadernar aquells apunts que em van fer tocar de peus a terra.

Emi Sánchez