Acròstic

M  equinensa

e  ra un poble de minaires, de llaüters i gent honesta

q  uin destí els esperava?  quines sorpreses malvades?

u  nes  terres negades, una guerra incontrolada

i   un riu ensangonat i uns amors guardats en l’ànima  

n  ingú volia deixar les cases, amics i vides cantades

e  n poc temps tot va canviar, el poble pels nacionals quedava

n  oms estimats es perdien, gent exiliada marxava

s  ort que l’Ebre i en Moncada ens ho volen recordar

a  mor per aquesta terra que va tenir un dur passat.

Emi Sánchez

El pastís de l'Andrea

Ves per on, la meva neta ha sortit amb inclinacions pastisseres!  En l’última reunió familiar, ens va obsequiar, tota ufanosa, amb la seva primera experiència com cuinera. Em va fer seure, em va fer tancar els ulls, i em va dir: Avia, ho he fet per tu perquè t’estimo i perquè em donis el teu vist-i-plau. Al obrir els ulls, em vaig trobar amb un pastís preciós de dos pisos decorat amb guarniments de sucre – tot fet per ella – i ràpidament vaig veure que aquell pastís, es deia Andrea. La textura era la seva pell, el desnivell, el seu pas a la joventut, la cinta amb un llas que unia les dues parts, la seva coqueteria, les perletes fent corona, eren les dents que mostra el seu somriure, els petits cors que l’envoltaven, eren l’amor que irradia per allà on va i el gran cor que el coronava, era sen dubte el seu: vermell, fort, generós i sempre palpitant d’alegria.

El vaig provar i en el primer mos, em vaig impregnar per sempre més de la seva dolçor.

Emi Sánchez

Haiku

Vent sec, terra alta,

calitges vora l’aigua

ara llunyana.

             

      Montse Maresma

Sardines i bacallà

Sols obrir la porta sento la flaire del bon menjar.

L’àvia era una gran cuinera, elaborava la cuina, amb amor, per nosaltres.

Un dia bacallà amb patates, un altre dia bacallà amb samfaina. Quina delícia!

En el rebost de la cuina, dins d’una cassola de fang, sempre tenia sardines en escabetx. Ella quan creia que potser hauríem quedat amb gana treia la cassola a taula. Fins i tot el gat en gaudia.

Peixos senzills que ara són de luxe, a saber si tornaran a compaginar-se.

Trini Guilera    

Poemes

La vall del Cinca

De tels subtils coberta

Irreal sembla

Mestra terrible

Lloro arnat i manaire

Com tots li deien

Les noies s’amagaven

Si en fer-se fosc la veien

Mercè Grau

Tankes

Terra seca

un altiplà desèrtic

enrere deixa.

Tels blaus difuminaven

subtils  la vall del Cinca

__________________

En el paisatge

el lluny Castell mort sembla

 les ardent gleres

resseques, blanquinoses

lluen taques de l’Ebre

 
__________________

Emi Sánchez

Estris antics

L’altre dia la meva filla em va voler donar una sorpresa i bé us asseguro que me la va donar amb escreix. Sabent que la meva emotivitat  està sempre a flor de pell, donava per segur que la visita a casa seva m’ompliria de joia.

Tot just entrar al rebedor, em va dir: - mira bé per tota reu i diguem  si veus quelcom que reconeguis - Al primer cop d’ull, vaig veure un quadre insòlit, i tenint coneixement de l’afició que té la Núria  per les antigalles, vaig sospitar que la sorpresa tenia a veure amb  objectes recollits durant  el desallotjament de la casa dels avis. Amb les grans claus de diferents mides i diferents dents que jo  tants cops havia dut a sobre, va  fer una composició estil avantguardista, penjaven de la paret amb un marc de fusta invertit, quedava fantàstic! Segueixo el recorregut, i en la habitació destinada a la planxa, reconec com a cortina , un parell de tovalloles de fil amb uns grans serrells i les inicials de la mare brodades amb traç gòtic. Ningú hagués donat res per aquelles peces groguenques i tacades pel pas del temps, però ella després d’un curat tractament va fer ressaltar la categoria  de unes  lletres tan importants en els seus records. Finalment, en un recó de la saleta, a sobre d’un petit moble, hi havia una lletera,  aquesta andròmina va culminar les meves expectatives. Amb aquell estris, jo anava a buscar la llet i entremaliadament, la feia girar com aspes de molí per demostrar la meva habilitat sobre la inèrcia. Quants ensurts i quantes renyines m’havia portat aquella comprovació, però ¿ com havia aconseguit aquest canvi ? si estava negra i abonyegada i ara lluïa una brillantor matisada, fins i tot havia aconseguit que els bonys transmetessin un aire de respecte, com si diguessin – el temps passa però els records queden – Del seu interior, li sortien unes llargues tiges amb flors de color groc, “el preferit de l’avia”  el  conjunt, oferia un aire de romanticisme.  Jo, en aquells moments, adorava la meva filla, no pel que significava, sinó pels valors morals que demostrava. Em va admirar la sotilesa en que em mostrava la seva feina, en realitat era un homenatge a l’avia que ella tant havia estimat.

Aquell dia vaig qualificar la meva filla com artista ja que havia sabut barrejar art, sentiment i admiració en la seva obra.

Emi Sánchez

El despertador

Durant molts anys el maleït despertador ens va treure dels millors sons per tal d’arribar a l’hora a la feina.

Ja jubilats, el primer que vam fer va ser treure’l del dormitori tot i  que després de poc temps, obligacions familiars com portar els néts a col·legi a les 9 del matí, van fer que el despertador tornés al seu lloc habitual, amb el mateix soroll però amb una altra finalitat.

Un bon dia, com que a tots dos ens agrada ronsejar al llit, vàrem decidir fer-lo servir per a una cosa realment agradable: despertar-nos mitja hora abans de quan calia alçar-nos per gaudir d’una estoneta més, mig endormiscats. Cal dir que aquesta pràctica requereix un bon entrenament a fi de no patir taquicàrdies quan et despertes i te n’adones que ja és fet tard !!!

Gabriel Garcia

Una mirada per la finestra

Viatjant còmodament en el seient de l’autocar, anava veient de la finestra estant com passaven davant dels meus ulls els camps de Castella, i m’adonava que la terra tenia vida, perquè a través de la meva mirada el paisatge bategava. Veia les arbredes, els massissos, senders, carreteres, flors silvestre amb el seu perfum d’aire lliure, runes de castells que el record de la història em feia reviure la Castella dura, la Castella dels senyors feudals, amos de vides  i hisendes, que humiliaven i ofenien  els camperols víctimes de la ignorància, la misèria i la por. Arribaven a la meva mirada, cavalls, vedells, braus i ovelles, pasturant camp a través, passaven pobles i aldees abandonades, pobles heroics  amb vida de soledat a on els homes dormitaven en el conreus pensant en la subsistència. L’autocar no parava i m’anava passant com en una pel·lícula tocs d’il·lusió en veure un conill fugint o les perdius arrancant  el vol, i tocs de tristor al veure que el paisatge rústic quedava arrabassat per cables, antenes i molins eòlics, sort que arribà el capvespre i el crepuscle em mostrava totes les tonalitats de colors rojos en el cel, i els meus ulls, s’enlairaven per admirar-los.

Tornaré al hivern i el paisatge serà àrid, emblanquinat per la gebre o la neu, no veuré gent, ni flors, ni animals que esbatussin les mosques, però la terra serà la mateixa i estarà esperant que alguna mirada li doni vida.   

Emi Sánchez

L'estel de colors

Remenant un armari de les golfes la Maria va trobar l’altre dia aquell estel de colors. El matí s’havia llevat gris i fred, a casa s’estava bé, no venia de gust sortir. Amb l’estel a la ma, bo i desembolicant els fils va acostar-se a la finestra, el dia s’anava aclarint, cada vegada feia més calor, va obrir la finestra, va agafar l’anella de cordill i d’una revolada els verds, taronges, grocs i blaus del seu estel i de la seva memòria van volar cap al Parc de la Ciutadella, al patí de l’Institut Verdaguer; aquell juny s’hi havia examinat d’ingrés, que grans veien les aules, que seriosos eren els profes i que petites es sentien davant la taula del tribunal.

El vent bufava fort, penjada de l’estel en un instant van ser al hostal de la carretera de Berga a Santa Mª de Queralt on anaven de vacances amb els pares i les tres germanes. Les excursions, les estones a la piscina, les tardes recollint maduixetes al bosc o berenant a alguna de les fonts properes, tot a vista d’ocell.

Llobregat amunt, l’estel es va desviar a ma dreta remuntant el Merdançol fins a Sant Jaume de Frontanya, era el primer any que anava de colònies a la casa dels Oms, mai havia passat tants dies i tantes nits fora de casa.

Realment el mil nou-cents seixanta quatre va ser un any de canvis, començava a fer-se gran. Amb els anys anava tornant-se fredolica o potser despistada.

-Què hi feia la finestra oberta a ple hivern? Va plegar l’estel i la va tancar ràpidament.

                                                                                              Montse Maresma

El Titus

El record del Titus m’emociona, em fa sentir contenta i molt feliç;

malgrat que era de llauna i sense gràcia,

amb un color de rata, color gris…,

pujava pels camins fent sotragades

i a cada bot saltàvem del seient…

El pare ens deia: callareu d’una vegada?

Però nosaltres el deixàvem anar dient…

Ens semblava un miracle tenir cotxe

i amb carinyo el varem batejar:

“com que el nom de 4 llaunes no ens agrada

li dírem Titus!”, i Titus va quedar…

Aquell Citroen alegrava el paisatge

i ara que la seva presència ja no hi és,

us puc assegurar no he vist encara

un altre cotxe que m’agradi més!

Laura Torres

Els esquís

L’endreça del traster m’ha portat a fer una descoberta que m’ha trasbalsat. No recordava que encara els guardava i darrere d’un prestatge han aparegut. La memòria m’ha transportat a l’hivern de 1967, quan amb la colla de la feina vam començar a sortir i a fer algunes anades a la neu. El tren a la plaça de Catalunya fins La Molina, la bossa o la motxilla i com no, els esquis. Jo era afortunada perquè, estalviant molt, me n’havia comprat uns de segona mà i els carretejava amunt i avall.

Mentre passo la mà per la fina superfície blava, mentalment poso les feixugues botes sobre la fusta, tenso el cable de les fixacions per a subjectar-los i agafant els pals m’ajudo per mantenir l’equilibri i començo a lliscar suament per la Pista Llarga. No sóc una experta, però m’és molt agradable la sensació que experimento amb l’aire glaçat fregant-me les galtes, la mica de velocitat i que el so que fan sobre la neu.

Amb el grup d’amics ens ho passem d’allò més bé, hi ha estones per a tot i tan joves com som tot ens il·lusiona i omple d’esperances, ja que les relacions personals són molt importants i se’ns obre un llarg camí pel davant. Que divertides que són les bromes i gresques que organitzem en el decurs del viatge, que no s’acaba mai, dins del tren amb seients de fusta on fa un fred que pela.

Aquests esquis van ser el mut testimoni dels esdeveniments que marcarien un canvi en la meva vida, acostant-me a la persona amb qui la compartiria i que sempre, que ve el cas, em recorda la feinada que tenia per seguir-me per aquells pendents.

Anna Mª Mora

Història del meu Sis-cents

El meu estimar sis-cents em va donar una llibertat plena d’il·lusió.


Amb ell vaig aprendre a conduir a l’Arrabassada. Arrabassada amunt i Arrabassada avall, donant voltes al volant. No va ser fàcil, però el meu entusiasme va poder més.

Per Sant Cristòfol el portava a beneir. Vaig anar per camins de la Costa Brava, la Vall d’Aran, Montserrat, Lourdes etc. era com portar la caseta sobre, amb les amigues era divertit i va fer que em sentis viva i acompanyada.

Passat un temps, quan menys ho pensava, vaig conèixer un gran amic, era interessant sortir amb ell, tenia cotxe, només necessitàvem un, per tant vaig guardar el sis-cents al garatge.

Més endavant, a l’octubre, regalava el sis-cents a una monja que feliçment el carregava d’aliments per la seva obra benèfica.

Trini Guilera

El Citroen 2CV

Quan les rodes del Volvo es van aturar davant de casa, les mans encara damunt del volant,

va tornar a la meva memòria el volant del Citroen 2CV, el primer cotxe que vàrem comprar a

l’estiu del 1965 i que sempre ens deixava tirats quan plovien una mica més de dues gotes.

Tot i això, ens l’estimàvem com si fos un Rolls Royce i amb ell vàrem córrer per tot Catalunya

més alguna escapada a França. El record de les seves mancances s’havia diluït amb el

temps i el murmuri del motor del Volvo recuperà la llum d’aquell matí de primavera de 2012 i

em va fer tornar a la realitat.

Gabriel Garcia

Poemes

Aigües revoltes

engolliren el poble

de Mequinensa.

Però la memòria el serva

lliura de cap temença

Damunt l’Ebre calmós

hi brillen els estels

en la nit vella.

I surant ses aigües dolces

els llaüts somorts

gogen la treva.

Ribes de l’Ebre

que els sirgadors planyéreu

tants anys enrere ...

Retalls de vida

vell mascaró de proa

amb l’ull copsares

 Mercè Grau

Haikus

Com mars d’espigues

Són els camps de Castella

Si el vent els bressa.

Rogencs els núvols

La vall reprèn  la calma.

És el capvespre

Dunes eternes

Que sembleu mars de sorra

Si el sol us mira

LLàgrimes cauen

Dels ulls de la cuinera.

La ceba ratlla

Els mercats parlen

La Política calla

Els humans penen

Bufar i fer ampolles

No és joc de poques taules:

Cal fer-ho amb cura

Molts pesen figues

Quan al sofà s’asseuen

A casa, al vespre

Sopars de duro

I terres a l’Havana:

Un farsant parla

Fets a l’antiga

Molts homes són encara

Avui en dia

Mercè Grau

La bicicleta



La Maria servava la bicicleta en la seva memòria mentre la vida  se li escolava. Els records la duien al camí del riu on  va conèixer el seu primer amor. Hauria fet mil vegades aquell camí, o el del bosc, o el de la plana, perquè amb en Ramon al costat  la bicicleta tenia ales i el manillar la portava a  indrets que els permetien gaudir d’uns moments d’intimitat. Però la dalla de la mort va segar aquella vida jove i ella  arraconà per sempre més la bicicleta que havia estat  testimoni de dies feliços.

Mercè Grau

Els Tres Tombs

Pels Tres Tombs era festa grossa al barri. Al matí desfilaven pels carrers tota mena de carruatges, com aquells carros enormes plens de sacs o de bales de palla,  tirats per fileres de cavalls -d’un en un o bé en parelles- amb les cues trenades i bonics guarniments de cuir i argent; menats per homes forts amb  llargues bruses, mocador al coll i fuet a la mà i que, quan passaven per davant de casa l’avi, s’aturaven i l’omplien de caramels.

També hi desfilaven tartanes, ben  lluents i amb garlandes de flors. Les senyores que hi anaven duien bonics abrics de pell i mantes a les cames. Als carros camperols els havien pintat les rodes de vermell o els havien guarnit amb flors i amb papers de colors. I els genets, molt cofois damunt dels seus cavalls, anaven molt mudats i alguns, fins i tot, portaven botes i  barret de copa.

Al migdia, a casa, l’àvia feia un bon dinar i menjaven tortell per postres -amb la fava i la sorpresa- i  per berenar borregos de Sant Antoni.

El fil del record trobat en la fotografia li va fer reviure, de forma ben nítida, aquell any en què la festa va ser encara més grossa, perquè va desfilar amb la mare en el carro d’uns amics i  va poder veure, enriolada, com la gent que omplia alegre les voreres, s’atrafegava per caçar al vol els caramels llençats amb força des dels carruatges, mentre la mainada s’esmunyia entre les cames dels més grans, amb l’afany  d’atrapar algun caramel perdut per terra.
                                                                                                  

                                                                                                   Mercè Grau

El contrabandista

Era alt i fort com un roure. Fins i tot havia carregat un home impedit de cames sobre les seves espatlles, per portar-lo a caçar pels serrats de la Bastida.

Havia nascut a pagès però allò seu era el contraban, de tabac o bé, en algun cas, de persones.  “Jo tinc paraula –deia- quan passo algú per la frontera el deixo al seu destí, no faig com els andorrans que, a mig camí, engeguen un tret al fugitiu i se’n tornen a jeure”.

Sortia de casa a l’entrada de fosc, i enfilava vall de la Llosa amunt amb el soroll del riu com a única companyia fins arribar al coll de Vallcivera des de on, – mentre feia un mos- contemplava els escadussers punts de llum del poble andorrà on havia d’anar a raure. Un cop carregats els fardells a les espatlles, se’n tornava pel mateix camí fins a casa.

Al dia següent, i ja de fosc, sortia amb la càrrega a l’esquena, baixava la vall pel congost,  travessava de pressa la carretera  i tornava a enfilar-se muntanya amunt  fins al pas dels Gosolans, darrer coll que el portava cap al poble on s’havia de desfer de la pesada càrrega i cobrar el preu convingut.

Va viure així molts anys. No gaudí de la bellesa dels paisatges que el bàlec pintava de groc a la primavera, ni del neret roig que entapissava els boscos a l’entrada d’estiu, ni dels tocs de color que gers, nabius i maduixes  donaven a les mates que vorejaven els camins de muntanya, ni tampoc dels colors dels arbres a la tardor. Només veia el blanc de la neu que el privava de la feina i el feia estar arraulit al costat del foc en un casalot vell i sense ànima.

Ja vell, es distreia recordant els seus viatges a les cases de barrets de vora la Rambla, on anava a buidar la caixa dels diners quan la tenia ben plena.  

Vells records

El fil a què al·ludia la Júlia estava nuat a un dia de 1955, justament el dia que feia 11 anys en què, agafada de la mà de la seva germana gran, deixava la humil casa dels pares per anar a un món desconegut, un món que tan aviat temia com desitjava, el món de la ciutat.

Ja en el tren, mirava pensarosa aquell paisatge d’hivern, amb les terres ja netes i fertilitzades, preparades per rebre el gra que, un cop madurat, havia de garantir el pa i la feina de les famílies dels petits poblets castellans que veia per la finestra.

En arribar a la ciutat se sentí esporuguida amb tot aquell tràfec de gent, de cotxes, d’autobusos; tothom corria de pressa i ningú no parlava amb ningú. Un cotxe negre i groc  les va portar a una casa que tenia una porta de fusta molt gran i un fanal de ferro sota el balcó, però elles van entrar per una porteta petita, també de fusta, però no tan maca. Van passar a la cuina, i d’allà al rebedor, on coneixeria la que havia de ser la seva mestressa. En veure aquell terra tan bonic, tan resplendent, no va poder dir paraula i les llàgrimes van començar a caure-li galtes avall.

Mercè Grau

La Fageda d'en Jordà

Per camins de la fageda

records del passat em colpeixen:

abraçades apassionants,  carícies primerenques, converses sinceres,

el cruixir del fullam sota els nostres peus, el batec dels nostres cors;

la resta, silenci, mirades, somriures,

ulls plorosos de felicitat.

Oh! Fageda d’en Jordà,

tu que vas ser testimoni del nostre amor, separa per uns instants la teva arbreda i deixa passar el sol entre les fulles per notar que encara tinc vida.

Després, més endavant,  tornaré a la foscor, a la meva solitud i tu m’embolcallaràs de natura

per endolcir el meu passat.

 

Emi Sánchez

Poema

Paisatges encisadors

ens mostren les serralades

plenes de rosada i de gebre

els sembrats el sol reclamen.

 

Aigües avall el riu canta

quatre conreus el demanen

bancals amples, sinuosos arbres, ocells que canten,

tot ho fa l’hora de l’alba.

Emi Sánchez

Tanka

Colors encesos

el crepuscle mostrava

el sol s’amaga.

La lluna coquetona

per sobre les muntanyes.

Emi Sánchez

Tanka

La serralada

prodigi de natura,

des de l’eixida

admirant el paisatge

els arbres s’enlairaven

 

Emi Sánchez

Haiku

Veig una rosa

les espigues l’envolten

un ocell vola

Emi Sánchez

Haiku

Els infants ploren

la joventut reclama

la vida canta

  

Emi Sánchez

Haiku

Contornejaven

unes fulles rogenques

en la natura

Emi Sánchez

Retorn al passat

Era un dia d’estiu, un dia d’aquells calorosos i angoixants que l’època ens porta. El meu estat d’ànim no era pas de quedar-me a casa  i vaig optar per sortir i visitar un Museu. Al primer cop d’ull vaig adonar-me que havia escollit un lloc que faria revifar la meva melangia, ja que es tractava d’una exposició de fotografies antigues, però quan estava a punt de girar cua, em vaig fixar en una foto que em va captivar i em va fer prestar tota la meva atenció: Un carro de vela estacionat al Passeig del Born i com a fons, Santa Maria del Mar. No sé l’estona que vaig estar-hi al seu davant, el que recordo, és que vaig aclucar els ulls i els meus pensaments van volar cap al hivern  dels anys cinquanta quan acompanyava al meu pare amb la tartana pels carrers de Barcelona. Vaig voler reviure aquells moments i el meu subconscient, va seure al pescant , va tibar de les regnes i la mula va començar a mig trotar pels carrers empedrats que el governava. Tornava a escoltar el dringar dels cascavells, l’estrèpit de les rodes al girar, olorava la flaire de la palla humida, de les garrofes, dels fems. El fred, em tallava la cara, l’alè m’emboirava els ulls, però jo, era feliç recorrent un Passeig de Gràcia, només transitat per un tramvia,  alguns cotxes que anaven al meu ritme i gent caminant apressa  pel fred. Observant aquell bonic passeig tant canviant, arribàrem al carrer d’Aragó. En el seu bell mig, soterrat i protegit per uns petits murs passava el tren al descobert i de quan en quan, xiulava i  deixava anar unes bafarades de fum com per demostrar la seva importància . En un dels seus xerics, vaig tornar a la realitat. A l’agost del dos mil dotze. La calitja insuportable seguia el seu curs, la meva autoestima havia millorat pels bons records i li vaig donar l’esquena al meu passat, tot sabent que sense la meva presencia, els carrers tornarien  a ser envaïts pels cotxes i gent que no sap ben bé a on vol anar, el tren seguiria el seu recorregut per la foscor desposseït de pulmons, acords i compassos, les aromes ambientals dominarien el nostre sentit i el meu carro, seguiria adherit a l’ impressió de una fotografia penjada a la paret d’un museu com a record d’altre època. 

Emi Sánchez

Al poble mariner de Cadaqués

Som al poble mariner de Cadaqués:

A la primavera

D’una caseta en front de mar surt una dama al balcó i contempla aquesta esplèndida visió. Floretes a les muntanyes, la cala és un tornassol de blaus, les orenetes acaronen el mar, el pintor s’inspira i la dama reviu records d’amor.

A l’hivern

 

La mar és brava, el cel és  ple de núvols negres, les floretes no hi són, que s’ha fet de les orenetes? El poble està reclòs a casa seva. La dama tanca els finestrons. Sols queda el pintor esperant un raig de llum per pintar un quadre wagnerià.

Trini Guilera

Les veus

Les veus sempre les tinc presents. L’amic Joan Manuel Serrat, quan era jove, em va fer gaudir de la seva extraordinària veu, que a la vegada recitava. Per una adversitat, ara no té la mateixa veu, però, recordo que em sonava tranquil·la amb aquelles paraules d’amor.

Això pot ser romàntic, però et sents en un món feliç que no és el de les finances.

Trigui Guilera