El piano

Com sempre, quan van encendre el llum, la pregunta que tant jo com els meus companys ens vàrem fer era: a qui tocarà avui la rifa? Em va tocar a mi, no en va el dia abans algú m’havia donat llustre amb mà experta. Em van tapar amb un feltre gruixut, em penjaren del coll de dos homes forçuts i, juntament amb la banqueta, vaig iniciar el viatge cap al meu nou destí.

Em van deixar en una cambra no gaire gran.  Davant meu, sota la finestra, una taula i una butaca de despatx de fusta fosca,  i al seu costat una caixa de cabdals pintada de color verd amb uns rams de flors a les portes, que feien goig de mirar i donaven un toc de color a l’estança.

Al cap d’una estona la porta es va obrir i davant meu una nena d’uns 10 anys i bonics ulls negres, parada al llindar, deixà caure la cartera a terra i es posà una mà a la boca per ofegar un crit de joia. Se m’acostà, aixecà la tapa i acaricià les meves tecles amorosament, d’una en una. Després, es va asseure a la banqueta i començà a tocar una melodia senzilla que havia après a classe, mentre una llàgrima li queia galta avall. 

El meu so mai no tornà a ser tan bell com el d’aquell dia.

Mercè Grau 

La nina de drap

Un dia una psicòloga em va recomanar que em comprés una nina. Jo la volia de drap i vaig voltar tot Barcelona, però cap era del meu grat. Finalment passant pel davant d’una botiga de regals en vaig veure una, aquella sí que era de drap autèntic, la seva carona em va agradar, però li penjaven unes cames i braços molt llargs, eren com uns filferros. La vaig comprar mirant-li només la cara i prescindint d’aquells  pengim-penjams que em feien mal d’ulls. La tenia arraconada. Un bon dia vaig acariciar-li el cap, ella em va fer una mirada d’agraïment i poc a poc la vaig estimar.


Quan arribo a casa m’abraça amb aquells braços pengim-penjams que ara fins i tot em fan gràcia.

Trini Guilera   

Les tovalles

  

Unes mans hàbils van anar transformant la meva superfície llisa, guarnint-la amb unes sanefes brodades amb fils de colors entonats que es creuaven fent formes harmòniques. El meu destí estava ja fixat perquè seria part de l’aixovar d’una núvia, que, en època de post guerra, feia un gran sacrifici per comprar-me. Em tocaria viatjar, embolicat amb un paper de seda molt fi, dins d’una gran maleta junt amb algun llençol nou, també brodat com jo, ja que la meva propietària se n’anava a viure a una ciutat bora el mar.

El nou domicili era tranquil perquè la  família era allò que diuen treballadora i no em feien servir gaire. Quan em treien de la calaixera ja sabia que o bé era el sant de la mestressa o s’acostava Nadal. Aquesta última celebració era la que més m’agradava perquè jo em sentia molt protagonista, ja què em passaven pel damunt una planxa de ferro calentona que m’allisava i feia desaparèixer els plecs que se m’havien fet dins del calaix. El meu aspecte millorava moltíssim i el brodats ressaltaven d’allò més.

Després em posaven a sobre la vaixella bona que, com jo, no sortia sovint i unes copes blavoses que eren molt antigues. Les viandes del dinar eren preparades amb cura i ben disposades a les plàteres: els entremesos acolorits, l’escarola, els raves i els espàrrecs i també les olives farcides. Els canalons eren tot un goig, ben torrats per sobre i finalment el pollastre, tan poc habitual en aquells anys, que des de la vigília era el protagonista quan li socarrimaven la pell i l’olor s’escampava per tot el pis.

M’agradava veure’ls a tots asseguts al meu voltant. No eren gaire colla, ja que la família no era nombrosa, el pare, la mare, la filla i l’àvia i algun any una tia i un nebot. Però era agradable, m’hi trobava bé perquè hi havia molt bon ambient, encara que la meva mestressa semblava una mica moixa. Sens dubte s’enyorava dels seus germans que vivien lluny, però ràpidament canviava de cara i portava a taula els torrons i les neules i com a gran extra l’ampolla de xampany que cada any quan obrien em vessaven per sobre. Un altra cosa extraordinària del dia era el cafè olorós que prenien a mitja tarda quan venien els veïns del segon, molt bona gent, amb qui es parlava molt de política i de com aviat les coses canviarien i es faria fora el dictador.

Van caldre molts anys perquè això arribés i mentre han anat passant Nadals, noves cares s’han assegut al meu voltant i d’altres ja no hi són. Alguns menjars també han canviat i amb la modernitat he passat de moda, però encara que, amb el devenir dels anys, he canviat de mans i de casa, segueixen guardant-me amb molta cura dins d’un calaix i sento que aquest any tornaré a lluir a la taula de Nadal.

Anna Mª Mora

El tiralínies

Crec que avui aquest home em farà treballar de valent. Una estona que va obrir l’estoig del compassos vaig poder veure que quasi tenia enllestit el dibuix a llapis. Veus com ja to deia ! ja m’ha agafat ! amb lo bé que m’ho estava passant amb el tiralínies ample, el compàs, la bigotera i la ballarina.

Primer em netejarà ben net -això que mai em guarda brut- i després em carregarà amb tinta xina entre les dues pales. Tot seguit em farà lliscar pel damunt del paper vegetal -com crema aquest dimoni de paper ! ell és el culpable que de tant en tant em portin a esmolar per tornar-me a deixar ben rodó-  per controlar si el gruix de la ratlla que vaig deixant damunt del paper és el correcte i si no ho és -que quasi mai l’endevina-, apa ! prem el cargol i prova, afluixa el cargol i torna a provar.

Mira que n’és de tonto aquest home ! ara m’està obrint les pales per fer una ratlla massa gruixuda i segur que li faré una gran taca negra en el dibuix que feina tindrà per treure-la amb la fulla d’afaitar. Jo no sé perquè no fa servir el meu germà gran, el tiralínies de pales amples que carrega més tinta que jo i pot fer línies més gruixudes.

Bé, sembla que per avui ja n’hi ha prou de rascar pel damunt del paper vegetal. Ara, aviat, una vegada ben net, en tornarà a guardar en el estoig i podré seguir la xerrameca amb els companys.

Gabriel Garcia 

El meu llàpis

Vaig a explicar l’historia d’un llapis que parlava, - sense veu, però parlava –

Era un dia, gris, boirós, amb un cel enterbolit, un dia d’aquests que la inspiració floreix negativament des del fons de l’ànima sense adonar-te. Hem disposava a expressar les meves cabòries amb el llapis que sempre pacientment,  m’esperava reclinat en l’escriptori perquè la meva mà el portés per histories viscudes o inversemblants.

Començo a escriure i de sobte, m’adono que del llapis no sortia cap impressió, li faig més punta, i res de res, és llavors que percebo , que al aturar-me, una força inexplicable em dominava la mà i amb una grafia perfecte amb feia escriure una i altre vagada aquestes paraules: - Espera que surti el sol , espera que surti el sol – 


Com us podeu imaginar els meus ulls no donaven crèdit al que succeïa i amb vaig deixar portar per aquell llapis que em dominava. Va continuar: - Ja sé que de la teva col·lecció de llapis, jo sóc el preferit i per això, m’entristeixo quan sóc partícip de la teva tristesa. M’agrada molt quan em portes per histories divertides perquè sé que així ets feliç, però avui, esta núvol i els teus records, són negres com el temps, espera que el sol esclati i veuràs com entre tots dos farem que brollin paraules que al llegir-les, la malenconia  es transformi en un guspireig de felicitat.

I així ho vaig fer. Un matí quan clarejava i el sol feia acte de presència,  vaig agafar el meu llapis, predilecte –abans esvelt, però ara gastat de mitja vida – i entre els dos vàrem escriure una de les històries més meravelloses.  La guardo juntament amb el llapis perquè li faci companyia ja que ara només m’ajuda en dies de sol, no vull fer patir algú que m’estima.

Emi Sánchez