Encaixant peces

Hem rebut un full informatiu, els propers dies canvien els llums del carrer, passarem a bombetes de baix consum d’aquelles que fan una llum groguenca.

Ahir feien un documental sobre la vida i la mort de Trotski a Mèxic.

Dues peces que, per costats diferents, encaixen amb un matí d’hivern quan tenia 12 anys.

L‘Isabel i jo érem del carrer d’en Prim, un carrer de la Badalona antiga perpendicular al mar. Fèiem la nostra vida pujant a mà dreta o baixant a mà esquerra, allà hi teníem l’escola, el local de l’agrupament, hi havia l’ajuntament, correus o la clínica. Aquell dia anàvem d’excursió i havíem quedat amb la Mª Carme, la recolliríem a casa seva, sortíem d’hora i seria fosc. La Mª Carme vivia a la carretera una mica fora de la nostra illa habitual. Aquella hora, jo no hi contava,  al carrer hi havia gent, uns arrossegant els peus, altres lleugers i a bon pas, tots feien cap a una fàbrica que en deien Can Mercader. La boirina matinal ataronjada per la pobre llum d’uns fanals atrotinats donava als carrers del voltant de la filatura un aspecte fantasmal que recordo com si fos ara, al llegir el canvi en l’enllumenat.

En Trotski va ser assassinat a Mèxic d’un cop de piolet al cap. L’assassí es deia Ramón Mercader, era un noi de bona família, explicaven en el documental, emparentat de prop amb els propietaris d’una fàbrica tèxtil de Badalona.

La vida deu ser també això, anar trobant peces de puzle i col·locar-les en el tauler. Combinant habilitats innates o entrenades, atzar i un punt de sort, cadascú anar completant, millor o pitjor, el nostre gran mosaic.

Montse Maresma

Les feines

D’acord amb la comptabilitat de l’Anna, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, la primera feina que va fer a l’editorial quan hi va entrar a treballar l’estiu de l’any 60, va ser arxivar, però no cartes ni paperassa no, es tractava d’originals d’historietes de totes menes: humorístiques, d’aventures, romàntiques, de fades, mil i una pàgines que havien sortit de la imaginació i destres mans de molts dibuixants del que ara s’anomenen còmics. Li van explicar que calia separar-los i guardar-los perquè, alguns es venien a editorials d’altres països i era necessari tenir-los a punt. No s’ho podia creure, allò no semblava una feina. Ella badava força perquè s’entretenia llegint-los fins que la seva cap, li va dir que no s’encantés ja que només havia de classificar-los per temes i guardar-los dins uns grans armaris amb portes de persiana. La novetat dels primers dies va passar i aviat va aprendre a conèixer de quin dibuixant era cada original. És va adaptar molt  bé a aquell nou ambient i va descobrir el món del treball d’una forma força original.

Passats un parell d’anys, el temible cap editorial la va canviar de feina i la segona, no va ser menys original. Com que s’havia aplicat estudiant francès i anglès, ara li arribava la oportunitat de practicar-lo. Havia de traduir els guions de les historietes pels dibuixants que treballaven directament per editorials del Regne Unit, França i Bèlgica. Això li va fer conèixer i tractar un munt de persones ja que alhora encarregava les feines als dibuixants i era la responsable de què tot  estès llest dins dels terminis previstos. Era una feina que li agradava molt i de la que se’n sentia satisfeta.

Com que dins d’una empresa sempre hi ha canvis, aquell cop li va tocar a ella. Aparentment la tercera feina no semblava tan divertida, tot i que es considerava de més responsabilitat, ja que era la secretària del departament editor, però tot plegat era més formal: escriure cartes, arxivar, encarregar guions i historietes, controlar pagaments, contactes amb editorials estrangeres etc. Sortosament tenia una bona capacitat d’adaptació i treballar d’una manera molt directa amb una dotzena de persones no era gaire fàcil, però ho va aconseguir.

Ara bé el record de la quarta feina, el té més viu que cap altre. Com que havia d’encarregar diferents treballs per completar la confecció de les pàgines d’historietes, necessitava algú que dissenyés els rètols de les capçaleres i va contactar amb un company de l’estudi de muntatge. No havien tingut gaire tracte, només alguna paraula i res més, però aquelles capçaleres de les historietes es van anar sovintejant i allargant cada cop més fins que va esdevenir gairebé una experta en rètols i de la mà del retolista va començar a caminar per una ruta que encara dura.

Anna Mª Mora

Transparència

Al meu barri hi ha un establiment comercial que deien que seria un negoci rodó i de rodó res, ha canviat tres vegades d’amo. Jo penso, per què serà? Segurament no ho porten bé.

Un negoci d’acord amb la comptabilitat on s’han de presentar puntualment els assentaments amb tota transparència. De no ser així, és preferent plegar, però plegar amb autoritat moral i consciència per els altres. És com permet dormir en pau. Sincerament això no té preu.

Trini Guilera

Trist record

D’acord amb la comptabilitat de la Maria, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, la primera trobada amb aquell noi va ser un matí d’estiu, quan sortia de l’ofici solemne de Festa Major. El noi la va deixar passar i a ella li va semblar que se la mirava mentre dibuixava un somriure amb els llavis,  i que aquella mirada l’anava seguint fins que no va tombar pel carrer Gran.  

La segona trobada va ser a la tarda. A la plaça  hi havia sardanes i la Maria  no se’n volia perdre cap. En sentir el primer toc del flabiol,  aquell noi de l’església  se li acostà,  la va agafar de la mà i va ballar al seu costat totes les sardanes,  les repeticions incloses. El noi no deia res, només  somreia i ella estava neguitosa i no gosava ni mirar-se’l. 

La tercera trobada va ser a la nit, al ball de  l’envelat.  Els nois del poble  li demanaven un ball rere l’altre i  ella hi accedia complaguda.  De sobte  li va semblar que aquell noi , dret en una de les llotges, mirava cap a l’espai on ella ballava . No en va fer cas fins que, a punt d’encetar un fox, se’l va trobar al davant tot decidit  i no va gosar rebutjar la seva invitació a ballar, amb tanta mala sort que  l’orquestra -a continuació-  va anunciar el ball de rams i no va tenir més remei que  tornar a ballar amb ell després d’haver-li donat les gràcies, tot abaixant la mirada, pel ramet  flors que li oferia. 

No tornà a veure més aquell  noi, però el dubte va seguir neguitejant la Maria uns quants dies. El noi, realment se l’havia estat mirant o no? Era ben bé a ella o era a una altra noia a qui mirava? Quan aquell noi mirava a un altre costat, la veia a ella o veia una altra persona? El que si que li va quedar clar a la Maria és que mai més no tornaria a ballar amb un noi guenyo. 

Mercè Grau

Comptabilitat exhaustiva

D’acord amb la comptabilitat de la veïna del principal segona, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria murmuradora, la primera trobada que va sospitar de la inquilina del cinquè quarta, va ser el dia que la va veure entrar amb un home de braç, camallarg i  formós, amb accent argentí, un d’aquells homes de dies, que no més veure’l penses que pot haver-hi gat amagat. La segona, va coincidir en el vestíbul, agafada del bracet  d’un adonis ben plantat, vestit al estil Emidi  Tucci: corbata de seda, sabates llustroses – semblava italià – la seva mirada però delatava el neguit de trobar-se moros a la costa. La tercera troballa, és la que va confirmar la seva sospita, xiuxiuejava a cau d’orella amb un xitxarel·lo musculós de pell bruna, pantalons texans nous però esquinçats, samarreta trossada al cos, esportives sense cordar i un penjoll en l’orella esquerra, -aquest semblava cubà – Que mal repartit està el món! - En les escales de comunitat, s’hauria de repartir tot, igual que es fa amb les derrames  - deia la senyora Lucrecia amb tota la raó - per què ella havia de amitjanar les despeses per l’aluminosi  de la eixerida veïna i ella no podia compartir el seu esport més preuat? si més no, poder gaudir de la contemplació d’aquests internacionals virils – que per cert, l’edat es veu que sí que té a veure, ja que les properes vegades que varen coincidir, sempre portava un mascle jovenívol amb diferents tipus de pírcing  – Per descomptat, que s’havia de convocar una reunió per deixar les coses clares! 

Emi Sànchez