El follet

Una riada de records la van deixondir en sentir unes petites passes al seu darrera, mentre estava abstreta  en la contemplació d’un magnífic  paisatge tardorenc.

Es va girar i el va veure, després de tants anys. Tenia el mateix caparró, ara però amb cabells blancs, els ulls petits i vius, el nas arromangat, les orelles un xic grosses -com si algú les hi hagués estirat quan encara eren tendres- i la boca ample i riallera de sempre. LI va somriure, va girar cua, i va marxar tan discretament com havia arribat. Mentre s’allunyava, se’l va estar mirant. Recordava el seu coll curt, les seves espatlles estretes, la cintura ample, les cames una mica guerxes i curtes com les d’un nen i els seus petits peus. Segurament  s’havia aixecat feia poc del jaç que tenia a la pallissa de l’hostal i després d’un bol de llet i una llesca de pa, que com sempre li donaven a la cuina, marxava  cap a una altra banda on sabia que també hi  trobaria aixopluc i un plat a taula.

El recordava de les festes majors del seu poble d’estiueig: la gorra nova al cap, camisa blanca i ben planxada,  pantalons i armilla de pana negra i les espardenyes de mudar. Li agradaven la festa i el ball i que tothom li digués alguna cosa. Ell però mai no parlava, només somreia, sempre somreia.

Fa pocs anys, mentre esperava uns amics en el bar d’un restaurant d’aquella contrada, es va fixar en un full de diari emmarcat curosament que penjava de la paret i que duia una fotografia del personatge. Com podeu comprendre, va llegir,  amb molt d’interès,  el text que l’acompanyava i que explicava com antigament, en els pobles isolats de les muntanyes feréstegues del Montseny, alguns humans naixien amb una alteració genètica important que els donava un aspecte singular semblant, per dir-ho d’alguna manera, a la dels follets dels contes. I el Quico de la Costa fou la darrera persona amb aquestes característiques i havia mort feia poc. En llegir-ho es va commoure perquè la seva imatge fou una de les més captivadores de la seva infantesa.

Mercè Grau

L'especialista en benvingudes

Si penso en totes les peripécies de la meva vida, crec que he tingut molta sort. De la meva primera família, en tinc un record borrós;  només em ve al cap com m’agradava apretar a córrer i escapar-me, aprofitant qualsevol escletxa que veiés. Em sentía lliure, sense corretja ni amo tibant-la… Això em va perdre. En una d’aquestes escapades no vaig saber tornar i em vaig trobar tot sol, voltant pels carrers, mort de gana i de sed. Un dia, però, vaig fer un amic que, malgrat pertànyer a una raça teóricament enemiga de la meva, em va donar un bon consell, tot dient-me: -La llibertat és molt maca si ets totament independent com jo, que sé caçar, aixoplugar-me o desaparéixer quan convé però en el teu cas, el millor, creu-me, és tenir amo. Així que, quan trobis un humà que et miri amb cara de llàstima, remena la cua i deixa’t fer-.

Vaig fer cas del gat… Quan ella em va mirar amb cara de llàstima vaig remenar la cua i vaig deixar que se m’emportés a casa. I quina casa! Hi havia tot el que es podia desitjar: un nen, una iaia i un sofà. Quan volia jugar tenia un amic, quan volia festes tenia una àvia i quan volia estar com un rei, tenia el sofà…Encara que això últim no li agradava gaire a la meva mestressa perquè jo tinc una pega: soc pelut. Però també vaig trobar un sistema per dissimular. Quan sabia que ella era a punt d’arribar (no sé com però jo ho endevinava sempre), m’alçava d’un salt i em plantava davant de la porta del pis per donar-li la benvinguda. Ella es posava molt contenta i em reia totes les gràcies!

El temps ha passat depressa, el nen ja s’ha fet gran i jo tampoc tinc ja tantes ganes de jugar…He aprés tant en aquesta família que sovint sento que diuen de mi, com un elogi que em fa molta gràcia, que gairebé semblo humà!

Laura Torres

Petita història del barri de Gràcia

Gràcies al temperament de la meva avia paterna, es van conèixer els meus pares. Ella va organitzar, al jardí de casa seva, un teatre perquè la joventut gaudís. Convidava a tot Gràcia i també a la família de la meva mare. Varen interpretar “Les fades del Canigó”. La meva mare va ser la fada de Banyoles i era tan bonica i encantadora que el meu pare se’n va enamorar.

Tot això m’ho explicava la meva avia materna i ho vaig anotar mentalment. Ho tinc memoritzat i voldria haver-ho viscut.

Se’m fa llarga la vostra absència, però no em vull desprendre d’aquesta càrrega. Per tant:  Visca l’Amor, és lluna plena!

Trini Guilera

La conversa

La riada dels records provocada per l’al·lusió de la meva dona a l’aniversari  de l’Alfons no minvava; al contrari, creixia sense parar en el meu cervell. Qualsevol paraula, qualsevol sensació retornaven filagarses de memòria; els fragments s’acoblaven com peces de trencaclosques, dibuixaven antigues imatges de l’Alfons, el meu bon amic, amb el que havia compartit tantes i tantes hores de conversa. 

Els diumenges, abans de tornar a casa –vivíem en el mateix carrer porta per porta- fèiem una llarga passejada en la que parlàvem de tot l’humà i diví. Érem absolutament respectuosos amb el torn de paraula i cap dels dos  intentava  convèncer a l’altre del seus  punts de vista, simplement els exposava  amb tota l’argumentació al seu abast i quasi sempre, l’altre donava la raó o bé es proposava cercar més informació abans de donar el tema per tancat.   Només  teníem  disset  o divuit  anys  i  des  d’aleshores   sempre   vàrem aprofitar qualsevol estona per tornar a gaudir del plaer de conversar.  

Gabriel Garcia

Feliç Aniversari

La riada dels records provocada per l’al·lusió de la filla gran a l’aniversari de la Laura no minvava; al contrari, creixia sense parar en el meu cervell. Qualsevol paraula, qualsevol sensació retornaven filagarses de memòria; els fragments s’acoblaven com peces d’un trencaclosques; dibuixaven antigues imatges: Botigues tancades, bocins de papers voltant com espurnes d’estrelles, la recepció d’una Fonda, magdalenes - sobre tot magdalenes – Una espelma, una carona angelical i galtaplena, la il·lusió de la Núria, la paciència d’en  Josep i en general, em ve a la memòria  el resultat esplèndid que va sorgit d’un problema:

 La Laura, feia el seu primer any i ens trobàvem en ruta d’un de viatge.  Uns fets imprevisibles, no ens van deixar arribar ni al lloc, ni a l’hora prevista, i a més, ens vàrem adonar que havíem perdut la bossa plena de globus,  confetis i altres divertiments preparats  per l’ocasió. L’entrebanc  va donar pas a  la improvisació: Vam recórrer a la vianda del viatge, “magdalenes”. Varem col·locar una rotllana com a base a sobre d’una caixa de joguines i apa, anar enfilant-les amb molta cura com si d’una piràmide es tractés. El  pastis, va quedar  molt graciós – el guarnia les blondes obertes i  el coronava una espelma que ens havia proporcionat la mestressa del Hostal perdut per aquells móns de Déu, (per cert, més que una espelma semblava un ciri Pascual). L’esmicolament de contes plens de vinyetes en color  que la Núria enfilada damunt del llit, feia volar sobre el cap de la seva germana, li va donar un caire festiu inoblidable.

La felicitat de tots quatre i la cara divertida i innocent de la meva petita intentant apagar la candela, va fer d’aquest dia entranyable, un dels que sempre vols recordar. Quan retrocedeixes en el temps i  recordes efemèrides que et colpeixen, busco aquest esdeveniment de – ja fa quaranta cinc anys – i tinc assegurat sempre un somriure als llavis.

Emi Sánchez

El temps perdut o el temps trobat ?

L’allau de records provocat per aquell comentari, sense importància, que la Carme havia fet sobre el llibre de receptes  per preparar magdalenes, va ser imparable. Les magdalenes em van transportar a les classes de literatura francesa a l’institut, al nostre professor en Jordi, a les seves teatrals lectures dels textos recomanats, des de la suau i suggeridora “mignonne, allons voir si la rose,...” de Ronsard, fins l’esfereïdora personificació del gegant Pantagruel de Rabelais, que tant s’esqueia al seu físic alt i corpulent, o d’aquell tros immens de Proust en el que “envaeix al protagonista un plaer deliciós quan es porta als llavis una cullerada de te en el que ha deixat remullar una magdalena...”

En Jordi, aquell professor una mica estrafolari a l’institut, que ens feia obrir les finestres i tancar les portes dels armaris quan entrava a classe o recollir els papers de terra del patí, atenció teníem quinze o setze anys, en Jordi, que després vaig retrobar com a militant polític del PSUC  en la clandestinitat, que havia tingut vivint a casa seva ... Bé, aquesta és una altra història.  

                                                                                                          Montse Maresma

Madamfransuà