dijous, 23 de febrer del 2012

Viatge retrospectiu



En Víctor va carregar el cotxe amb quatre coses, la motxilla, el sac de dormir i la petita tenda, amb allò ja tindria prou. Volia fer  un viatge, diguem-ne retrospectiu, per aquella vall, on tan sovint havia passat les vacances d’estiu quan era petit. No passava el millor dels moments i tenia la necessitat d’aïllar-se de tothom per posar en ordre les seves idees.

Desprès de dues hores llargues de viatge i quan la vall s’eixamplava, va arribar a Sort. El poble ja no era aquell conjunt de cases de la banda de muntanya. A l’altra banda del riu hi havia crescut molt, així com al llarg de la carretera. Aprofitaria per comprar loteria, semblava una banalitat, però potser tindria sort. Uns quants quilòmetres enllà, a l’entrada de Llavorsí, amb la característica gran canonada d’aigua de la Central Hidroelèctrica, es va desviar seguint la indicació de Vall de Cardós i Vall Ferrera fins el punt d’un nou trencall, on pròpiament començava la vall del seu destí. Seguint els primers revolts de la carretera es va acostar a l’enfilat poble de Tirvia, on es fa la millor coca de tota la comarca i va comprar-ne Continuant el camí, es va endinsar de nou pel fons de la vall, escortat pels primers contraforts rocallosos que ja s’endevinaven ferruginosos. Sempre acompanyat pel curs del riu Vallferrera, va arribar a Arraós, petitíssim llogarret d’on parteix el camí que mena al frondós i màgic Bosc de Virós. Més endavant va trobar Ainet de Besan, amb les seves originals cases que sovintegen en els llibres d’arquitectura pirinenca. Si hagués pensat hauria portat el bloc de dibuix per prendre uns apunts. Pocs quilòmetres enllà, enmig dels camps va emergir Alins, poble mil·lenari com tots els de la vall, que ara ja disposava de totes les infraestructures bàsiques, ja que era la capital de la vall. Tenia curiositat per anar a Tor per la pista que sortia pel costat de la torre medieval, però el camí era llarg i no estava segur si el seu vehicle seria l’adien pel terreny. Fa anys, amb el pare, van passar des d’Andorra en mig d’una fortíssima tempesta d’aigua, llamps i trons i ho van passar força malament. Tor era un poble gens acollidor i l’aureola negra que tenia se l’havia guanyat a pols. Era allò que se’n diu un lloc ben tètric. Així doncs, va decidir seguir cap Àreu, últim poble de la vall. Si tancava els ulls encara li semblava veure’l amb els carrerons de cases grans de pedra, la plaça de l’església, on sempre li havien explicat que un estiu van veure actuar en Xesco Boix i més amunt el barri de la Força, amb les cases enfilades al voltant del turó de l’esglesiola preromànica de  Sant Feliu, petita joia molt ben conservada, des del porxo de la qual es contemplaven  els camps de conreu que embolcallaven el poble.

Quan va fer l’últim revolt de la carretera i la seva imatge mental es va convertir en real, no va tenir cap dubte, havia fet una bona tria, allí s’hi trobaria bé i aquell entorn faria la resta.

Anna Mª Mora

La processó del Corpus



Festa abans molt senyalada, motiu per estrenar vestit i sabates blanques.

Música, paperets i serpentines, clavells vermells, parades de síndries i de cocos, alegria i germanor i un ventall que ve l’estiu.

Trini Guilera

L'illa de Menorca



La meva amiga Júlia es va enamorar de Menorca.

El vaixell va desembarcar al port de Maó i peus a terra va tenir interès per conèixer els talaiots formats per grans pedres en fileres, que arriben a tenir trenta o quaranta metres, són d’una civilització que floria a Menorca dos mil anys abans de Crist.

Ciutadella és a ponent de l’illa, té un port natural que és una autèntica meravella, al mateix temps amb una graciosa vivor. La Júlia va visitar la Catedral que és el primer temple de Menorca i seu del bisbat, i no va deixar de fer una passejada pel carrer de les Voltes. També va visitar una casa de camp on va veure l’elaboració dels formatges. Després es va banyar en una de les cales que reflecteixen la pau d’aigües tranquil·les i transparents.

Llavors va pensar en la seva amiga Margarita i corrents cap a Migjorn perquè tenia ganes de veure-la. Na Margarita era una gran persona i la Júlia es va sentir envoltada pel caliu de l’amistat. Ella portava Menorca dins del cor i ho contagiava, tenia una intel·ligència rural i compartien juntes penes i alegries.

La Júlia veu la imatge de Na Margarita en mig d’aquelles postes de sol.

Trini Guilera

Records traspaperats


Quan fas un repàs de la teva vida, t’adones que hi ha moments viscuts que no saps a on situar-los. Són records perduts, en la nostra ment i que possiblement, com que no són útils pel desenvolupament de la nostra vida, involuntàriament en el seu moment els hem deixat arraconats en l’arxiu dels mals endreços, i ara després de tantes vivències, les carpetes estan tan plenes que és impossible posar ordre, així que val més no preocupar-se, clicar la tecla de paperera de reciclatge i tornar a començar de nou

Emi Sánchez

Estimat record


El fil del record trobat en les fotografies li feia reviure altres dies. Unes vegades, les imatges eren nítides; d’altres giraven com remolins, es desfeien com volves de cendra si intentava detenir-les.

Recordava un munt de noves sensacions quan vaig ser àvia per primer cop. Evocava uns moments meravellosos: Aquell nadó tan meu que la meva filla m’oferia als braços, el contacte de la seva pell de préssec en els meus llavis, la seva cara molsuda, el seu plor dols i harmònic, els peuets petits i forts per recórrer el camí de la vida m’hi cabien en un puny. Se’m barregen els records, la filla ja era mare – però si feia un instant que jo l’havia portat al món! –El temps, és un sospir ple de moments guardats en el calaix de la ment i amb el temps s’empolseguen, però aquest record de fa ja disset anys, per més que l’edat me’l vulgui desdibuixar, sempre estarà present perquè és un dels que més m’estimo.


Emi Sánchez

Reis 1961


I en aquella caixa de sabates, que hi havia? Eren fotografies de quan érem petites. El fil dels records trobats en les fotografies em feien reviure altres dies. Unes vegades les imatges eren nítides com les d’aquells Reis de l’any 61. L’avi Domingo, el pare del meu pare,  havia mort feia molt poc.  Encara que era petita d’aquells mesos en tinc un record molt trist, va ser una malaltia llarga, un càncer de  coll i l’avi va patir i fer patir. Aquell any les festes de Nadal no van ser gaire alegres i la fotografia ho traspua. Abans quan hi havia un mort, la família més propera portava dol, crec que durant un any. Els petits de la casa, sense anar totalment de negre, també feien un mig  dol,  la faldilla prisada que havia cosit la mare, era de quadrets blancs i negres, el jersei d’un blau clar apagat i la meva germana i jo portàvem mitjons curts negres. El nino era el que havíem demanat als Reis, però les ganes de jugar no van anar tornant fins que els dies no van ser més llargs i la primavera comença a apuntar.

També van aparèixer  fotografies d’una sortida al parc amb els cosins, aquelles imatges giraven com remolins i se’m desfein com volves de cendra si intentava detenir-les. Hi havíem anat i per les cares sembla que ens hi havíem divertit molt però el record se’m fonia només intentar agafar-lo.      
                                        
Montse Maresma

La Morisca


El fil del record trobat en les fotografies em feia reviure altres dies. Van tornar anys de joventut i amb ells la música de La Morisca, ball de parella, amorós i de conquesta. Recordava els compassos de cada tirada, els passos, que semblaven del ball pla però que de cop i volta s’encabritaven en un salt dolç i elegant. Agafaves la parella per la mà, la miraves als ulls amb un somriure de complicitat, esperaves les notes  del piano que donaven el tret de sortida per arribar corrent al punt de començament del ball i aleshores, per gent que estès mirant-nos, ens semblava que no hi havia ningú més al món i la dansa fluïa sota els peus sense cap altre aturador que el vertiginós galop final. Tot i així, el pas inexorable del temps fa que unes vegades les imatges siguin nítides i d’altres girin com remolins, desfent-se com volves de cendra si intentes detenir-les

Gabriel

La MORISCA de Gerri de la Sal
Les llegendes que envolten aquesta dansa la situen en temps remots, a l'època del domini musulmà per terres de Catalunya. N'existeixen tres versions diferents; una diu que la protagonista fou la filla de l'alcalde de Gerri que, abans de ser feta presonera pels moros, volgué acomiadar-se dels seus amb una dansa. Però després d'un acord previ amb la resta de vilatans, quan en un moment determinat del ball ella picà amb el taló a terra, la gent del poble sortí a empaitar els moros que estaven embadalits tot mirant-se la noia. La seva sorpresa fou tan gran que es pensaren que eren atacats per les tropes del Comte de Pallars, i fugiren corre-cuita de la contrada. Per celebrar la victòria, la gent de Gerri de la Sal cada any representa de bell nou la mateixa dansa. 

dilluns, 13 de febrer del 2012

Aquell dia


No faltava gaire pel seu aniversari, 58 anys, Déu n’hi do.
57 anys vivint a Badalona i aquell primer any a Sant Adrià, quants records i quina sort tenir-los i encara més recordar-los.

La casa dels avis de Sant Adrià, els pares de la mare, era amplia i lluminosa i el patí esplèndid. La Montserrat que aviat farà els 58, va ser la primera de quatre germanes i per això qui més va disfrutar dels avis, de la casa i el patí i dels tres tiets quan eren joves.

El tiet Toni, el germà petit de la mare, encara avui recorda, només que apuntis la conversa, aquells mesos després del casament en que els nuvis van viure amb ells a Sant Adrià. L’avi Antonio, que n’estava molt de la seva filla, ho va posar fàcil, la casa era gran, i la parella es va instal·lar provisionalment allà.  Hi van viure prou temps com perquè la Montserrat neixes a Sant Adrià, a casa dels avis. El tiet explica amb emoció els nervis dels tres homes que s’estaven a baix a la cuina, a dalt tot era anar amunt i avall la comadrona i la iaia, mentre la mare empenyia, suant i cridant fins que va arribar la nena, que es va afegir a la festa amb forts plors que se sentien des de la planta baixa.  La Montserrat recorda d’aquell dia com, després de fer el ronsa a la panxa una bona estona, amb una d’aquelles empentes la porta es va obrir i la primera imatge que va veure fora van ser els barrots marrons del llit en que estava estirada la mare. Ja ho sap és un record traspaperat, que no potser, i en canvi  n’està tant segura d’haver-ho viscut com ho està de que ara neteja els barrots marrons del capçal del seu llit.

                                                                                                         
Montse Maresma

...quan l’alba indecisa començava a tremolar a les aigües de l’Ebre.


Jesús Moncada

Perplex tremola
el fil de llum de l’alba
que inquiet avança,
dins l’aigua s’emmiralla
i, enrojolat, s’alzina

Rosa Bruguera

dimecres, 8 de febrer del 2012

La Barcelona romana


Volia ensenyar als meus nets (11, 9 i 6 anys) on havia estat la Barcelona romana, circumdada per la segona muralla ( segle IV), que es va construir seguint el mateix traçat que la primera però reforçant-la, i de la que encara avui se’n pot veure algun tros. Per altra banda, volia que aprenguessin a llegir un plànol i a orientar-se dins d’una ciutat. Vaig preparar quatre còpies d’un plànol del Barri Gòtic i vaig dibuixar un itinerari amb uns cercles numerats (1, 2, 3 ...) que indicaven l’ordre a seguir.

Vàrem anar amb la línia 4 fins a Jaume I, vaig donar-los els plànols i vaig fer-los entendre on érem i com lligava el plànol amb la realitat. A partir d’aquest moment el itinerari el van portar ells (com si jo no hi fos), decidint a cada cruïlla quin era el carrer per on teníem que anar. Primer vàrem visitar el Museu d’Història de la Ciutat, després la Catedral anant pel carrer de la Tapineria tot veient els primers restes de la muralla. Al Pla de la Seu els vaig fer veure el que quedava  de l’aqüeducte i de la porta Decumana Occidental (ara anomenada Portal del Bisbe). Vàrem seguir per Pes de la Palla i Banys Nous fins a Ferran, a prop de on havia hagut la porta Principalis Dextra. Després continuàrem per Avinyó, Gignàs i Regomir on encara ara es pot veure part de la porta Decumana Oriental. Ja casi estàvem al final del recorregut: Correu Vell, Sotstinent Navarro i una altra vegada a la plaça de l’Àngel també a prop de on havia estat la quarta porta, la Principalis Sinistra.

Havíem caminat més de dues hores i tots teníem gana així que em vaig deixar convèncer de que després de tantes pedres no hi havia res millor que un plat de macarrons o unes pizzes.   

Els llocs on es veuen les restes de la muralla romana -i els edificis que s'hi recolzen- són: plaça Nova -Palau del Bisbe, Casa de l'Ardiaca, Pia Almoina-, plaça de Ramon Berenguer -Capella de Santa Àgueda, Palau Reial-, carrer de la Tapineria, carrer del sots-tinent Navarro -Palau Requessens-, plaça dels Traginers, carrer del Correu Vell, carrer del Regomir -Pati Llimona-, carrer d'Avinyó, carrer del Call, carrer dels Banys Nous i carrer de la Palla.         

El contrabandista


Era alt i fort com un roure. Fins i tot havia carregat un home impedit de cames sobre les seves espatlles, per portar-lo a caçar pels serrats de la Bastida.

Havia nascut a pagès però allò seu era el contraban, de tabac o bé, en algun cas, de persones.  “Jo tinc paraula –deia- quan passo algú per la frontera el deixo al seu destí, no faig com els andorrans que, a mig camí, engeguen un tret al fugitiu i se’n tornen a jeure”.

Sortia de casa a l’entrada de fosc, i enfilava vall de la Llosa amunt amb el soroll del riu com a única companyia fins arribar al coll de Vallcivera des de on, – mentre feia un mos- contemplava els escadussers punts de llum del poble andorrà on havia d’anar a raure. Un cop carregats els fardells a les espatlles, se’n tornava pel mateix camí fins a casa.

Al dia següent, i ja de fosc, sortia amb la càrrega a l’esquena, baixava la vall pel congost,  travessava de pressa la carretera  i tornava a enfilar-se muntanya amunt  fins al pas dels Gosolans, darrer coll que el portava cap al poble on s’havia de desfer de la pesada càrrega i cobrar el preu convingut.

Va viure així molts anys. No gaudí de la bellesa dels paisatges que el bàlec pintava de groc a la primavera, ni del neret roig que entapissava els boscos a l’entrada d’estiu, ni dels tocs de color que gers, nabius i maduixes  donaven a les mates que vorejaven els camins de muntanya, ni tampoc dels colors dels arbres a la tardor. Només veia el blanc de la neu que el privava de la feina i el feia estar arraulit al costat del foc en un casalot vell i sense ànima.

Ja vell, es distreia recordant els seus viatges a les cases de barrets de vora la Rambla, on anava a buidar la caixa dels diners quan la tenia ben plena. 

Mercè Grau 

Haikus

Estels suraven
la nit estalzinava
flors de geranis


Camí de sirga
diferents personatges
es comuniquen


Núvols que vénen
pluges molt esperades
el cel esclata
                                             
                                               Trini Guilera  

El follet


Una riada de records la van deixondir en sentir unes petites passes al seu darrera, mentre estava abstreta  en la contemplació d’un magnífic  paisatge tardorenc.

Es va girar i el va veure, després de tants anys. Tenia el mateix caparró, ara però amb cabells blancs, els ulls petits i vius, el nas arromangat, les orelles un xic grosses -com si algú les hi hagués estirat quan encara eren tendres- i la boca ample i riallera de sempre. LI va somriure, va girar cua, i va marxar tan discretament com havia arribat. Mentre s’allunyava, se’l va estar mirant. Recordava el seu coll curt, les seves espatlles estretes, la cintura ample, les cames una mica guerxes i curtes com les d’un nen i els seus petits peus. Segurament  s’havia aixecat feia poc del jaç que tenia a la pallissa de l’hostal i després d’un bol de llet i una llesca de pa, que com sempre li donaven a la cuina, marxava  cap a una altra banda on sabia que també hi  trobaria aixopluc i un plat a taula.

El recordava de les festes majors del seu poble d’estiueig: la gorra nova al cap, camisa blanca i ben planxada,  pantalons i armilla de pana negra i les espardenyes de mudar. Li agradaven la festa i el ball i que tothom li digués alguna cosa. Ell però mai no parlava, només somreia, sempre somreia.

Fa pocs anys, mentre esperava uns amics en el bar d’un restaurant d’aquella contrada, es va fixar en un full de diari emmarcat curosament que penjava de la paret i que duia una fotografia del personatge. Com podeu comprendre, va llegir,  amb molt d’interès,  el text que l’acompanyava i que explicava com antigament, en els pobles isolats de les muntanyes feréstegues del Montseny, alguns humans naixien amb una alteració genètica important que els donava un aspecte singular semblant, per dir-ho d’alguna manera, a la dels follets dels contes. I el Quico de la Costa fou la darrera persona amb aquestes característiques i havia mort feia poc. En llegir-ho es va commoure perquè la seva imatge fou una de les més captivadores de la seva infantesa.

Mercè Grau

El piano


Com sempre, quan van encendre el llum, la pregunta que tant jo com els meus companys ens vàrem fer era: a qui tocarà avui la rifa? Em va tocar a mi, no en va el dia abans algú m’havia donat llustre amb mà experta. Em van tapar amb un feltre gruixut, em penjaren del coll de dos homes forçuts i, juntament amb la banqueta, vaig iniciar el viatge cap al meu nou destí.

Em van deixar en una cambra no gaire gran.  Davant meu, sota la finestra, una taula i una butaca de despatx de fusta fosca,  i al seu costat una caixa de cabdals pintada de color verd amb uns rams de flors a les portes, que feien goig de mirar i donaven un toc de color a l’estança.

Al cap d’una estona la porta es va obrir i davant meu una nena d’uns 10 anys i bonics ulls negres, parada al llindar, deixà caure la cartera a terra i es posà una mà a la boca per ofegar un crit de joia. Se m’acostà, aixecà la tapa i acaricià les meves tecles amorosament, d’una en una. Després, es va asseure a la banqueta i començà a tocar una melodia senzilla que havia après a classe, mentre una llàgrima li queia galta avall. 

El meu so mai no tornà a ser tan bell com el d’aquell dia.

Mercè Grau 

Record


Ella, pensarosa, va entrar en els carrers del quadre, carrers del record, tot deixant per un moment de fregar el mosaic de la sala, aquell mosaic que la senyora volia brillant com el sol. No sabia com entomar les darreres paraules de l’Albert en el vell cafè de la plaça. Què li havia dit exactament sobre la seva mare? Per què s’havia sentit tan ofesa i no havia volgut veure’l més? Què havia passat aquell diumenge, després de passar l’estona en el racó ombrívol del cafè, després d’aquelles paraules  dolces i aquells gestos amorosos, quan tot semblava flors i violes?

Mercè Grau  

Festa Major


Passejant pels carrers de Gracia, em van tornar a la memòria dies de festa major : balls, xocolatades, trencadissa d’olles,  il·lusions... Estava immersa en els pensaments quan de sobte sento cridar el meu nom amb una veu entre sorpresa i il·lusionada, – no em reconeixes? Soc en Martí – estava eufòric, no se’n sabia avenir que després de tants anys ens retrobéssim.  – M’has conegut - li vaig dir, - i tant – em va contestar, - encara guardo el llaç del teu vestit –
Vàrem estar una estona posant-nos al dia de les nostre vides i ens vam acomiadar amb un petó de costat, però al separar-nos, l’amic de joventut no va adonar-se que estava travessant els meus records.
Era una nit d’agost i de Festa Major. L’orquestra tocava un vals i era el torn del joc anomenat “vall de l’escombra”. Era divertit girar i girar canviant de parella, fins que va arribar en Martí i passant l’escombra al meu portador , em va agafar per la cintura i donant giravolts em va arrossegar fora de la multitud perquè aquell pal no m’arranques dels seus braços. El llaç que guarnia el meu vestit  va quedar entre els seus dits i en un acte impulsiu, em va demanar un petó a canvi de la peça. Jo naturalment no li vaig arribar a fer encara que ho desitjava. Ja estava compromesa.
Em pregunto, que hauria passat si aquella nit m’hagués llençat als seus braços? Potser, el rumb de les nostres vides ens hauria portat per altres camins. Ara només queda el record i el dubte.

Emi Sánchez

La nevada del 1962 a Barcelona


El fil a què al·ludia la Núria estava anuat a una tarda - nit del 1962. Havien passat cinquanta anys d’aquella gran nevada que transformà Barcelona en postals de Nadal. Ho recordava fil per randa des de la terrassa a peu de pistes  de la Molina, mentre veia  lliscar sinuosament uns esquiadors intrèpids i refiats.
La Núria, havia anat a casa del seu promès a celebrar una festa familiar. De sobte, uns xiscles d’emoció van irrompre en el jovent de la casa. Mirant per la balconada, varen quedar bocabadats veient com queien uns flocs de neu blancs, gruixuts i flonjos, era com si els àngels estiguessin batzegant les ales al compàs d’un vals.
Els carrers i les taulades anaven agafant un gruix tan important que feia impossible sortir de casa, i per la Núria – amb divuit anys – va ser una experiència inoblidable. El futur sogre, va telefonar al pare  i es va responsabilitzar de la seva integritat en custodiar-la durant aquella nit. No molt conformat però obligat per les circumstàncies el pare ho va acceptar.
Quina emoció sentia, ho recordava amb delit, era la primera nit que passava fora de la llar i seria amb el seu estimat, bé! I també els pares, els germans, els cosins.... però sens dubte, era tota una aventura. Ja ho teníem tot lligat, dormiríem les noies juntes i els barons en l’habitació del costat. El sol fet que només un embà la separés d’en Pep li produïa un esclat d’emoció.
Els nois fent-se responsables del gènere femení, (cosa molt viril en aquell temps) van convèncer als amfitrions per deixar-los sortir a caminar per aquells carrers plens de neu verge. Recordava l’aire gelat i net, l’alè que sortia boirós amb les paraules, el braç del seu xicot estrenyin-li la cintura amb fortitud i delicadesa, el riure nerviós i contagiós de la joventut i sobre tot recordava com estava d’enamorada. Van passar tres llargues hores de disbauxa innocent i a l’arribar al niu, va continuar la felicitat amb pensaments silenciosos d’aquella nit inoblidable.
Al pare, no li va explicar mai. La seva rectitud no li hagués deixat comprendre que no havia pogut anar a casa, però que va ser molt feliç caminant pels carrers de Barcelona deixant marcades en la neu les seves petjades com si fossin premonitòries de l’amor que sempre més s’han tingut.

Emi Sánchez