Tres objectes, tres records

Obro un calaix i trobo un tros de seda.Unes imatges, uns records llunyans. L'eixample, un pati, unes galeries al voltant, un edifici dins l'illa de cases, rengles de finestres tancades, a la planta baixa una finetra oberta i un home treballant mirant el pati.

Ens enfilem damunt la paret, "el muro", que separa el pati de la finestra per veure que fa.

Què fa... talla i retalla una peça de roba de seda, la plega.

Com et dius? i, respon : Filipondio

Què fas?. Tallo corbates

-Vigileu que podeu caure

-Adéu, demà tornarem a xerrar una estona.

Dona'ns un tros de seda d'aquells que talles...

Busco i rebusco dins del calaix i que surt : una brusa vermella d'escot rodó i manigues de globus.

Tenia setze anys i m'agradava molt, em favoria força.

Surto de casa agafo el tramvia, cap a la Uni a buscar la nota . Tothom em mirava i pensava , si que faig goig amb la meva brusa vermella. De sobte m'adono que me l'he posat del revés amb les costures enfora..

QUINA VERGONYA.

Dins de l'armari hi trobo UNA MALETA DE CUIRO, de pell de camell , quan pesava , però era plena de somnis, d'il.lusions.

El vaixell que ens portava cap a Egipte amb els companys i els profes.

Les postes de sol al Nil, els relleus meravellosos a les tombes, les piràmides. De tornada, amb aquella pesada maleta comprada allí, ens trobem Barcelona tota nevada que s'ha convertit en una pista de gel.

Quins contrastos, sorra, calor, llum, vent de tormenta al voltant de les piràmides, pasejada en camell...

A Barcelona fred, neu, carrers sense tramvies. Sembla tot un SOMNI  

Teresa Demestre 

Records de l'Emi

Infantesa

Tinc una caixa que l’anomeno “poso”. És una d’aquestes arques a on van a parar totes aquelles coses que un dia arriben a les teves mans i et preguntes: - i això a on ho poso? – i de moment, se’n va a la caixa pensant que un dia li trobaràs un lloc adequat, però aquest dia no arriba mai i es va omplint, i omplint fins que l’has d’endreçar. Això mateix em va passar, així que no m’ho vaig pensar, vaig agafar forces i vaig anar traient coses més o menys inútils, coses  que irremediablement de ben segur tornarien al “poso”  fins que va aparèixer un record entranyable per mi, era un ou de fusta dels que es feien servir per a sorgir mitjons. Quantes hores de jocs m’havia tret aquest estri! Quantes enrabiades m’havia ocasionat! I en canvi ara, em produïa una mena de dolçor. A casa érem tres germanes, jo la petita, i cada una tenia un deure. El meu era cosir, millor dit, sorgir tots els mitjons que es foradaven, - perquè abans, no es llençaven com ara, no! Abans es cosien una i altre vegada. La meva pràctica va ser tal, que vaig acabar fent uns sorgits de filigrana. Recordo que la mà feia anar l’agulla entrecreuant les puntades fins que els fils suplien el forat. – Quina meravella - , i com odiava fer-ho! Potser això, va ser l’ iniciació del meu ofici. Ara ja sé a on posaré aquest record d’infantesa, ja li ha arribat l’hora; li donaré a la meva neta perquè vegi que els temps han canviat, i molt!

Adolescència 

Durant els anys, he anat  acumulant un munt  d’àlbums de fotografies que només serveixen per ocupar un lloc en la llibreria o per recordar-me el pas del temps, és com si la vida hagués quedat impresa en paper perquè quan les vegis t’adonis de com corre. Per això, no m’agrada gaire mirar-les, però l’altre dia organitzant la prestatgeria, vaig obrir un àlbum a l’atzar i la meva visió   em va fer retrocedir en el temps, aquella imatge representava tot una història.

Era el casori de la meva germana.  Jo deuria tenir quinze o setze anys. Havien vingut familiars llunyans per l’ocasió, entre ells un cosí un any més gran que jo. Era alt i guapot, encara que a mi aquestes coses encara no em cridaven gaire – eren altres temps – però ell, no sé si és que la família no parava de fer brometes dient una i altre vegada “la bona parelleta que fèiem” que s’ho va creure – més endavant, vaig esbrinar que s’havia enamorat de mi - . Jo vaig estar tota la setmana que va durar l’hostalatge familiar amb la cara enrogida de vergonya perquè no em treia l’ull de sobre i les seves atencions em feien sentir molesta però a la vegada cofoia. Era la primera vegada en la meva adolescència que vaig experimentar aquest sentiment.

Va arribar el dia del casament i naturalment, el parentiu “una mica malvat” ens va col·locar de parella. Per a mi va ser un dia especial perquè a més de trobar-me amb un noi sempre al meu costat, també va ser la primera vegada que em vestia – es podria dir – d’adulta. La fotografia em feia recordar la ’indumentària d’aquell temps: Portava un vestit tot inflat per uns enagos emmidonats que, estic segura que aquell dia no feia vent, perquè sinó, - entre el vestit i la pamela ridícula que ens col·locàvem per aquestes ocasions, - hauria començat a volar com la Mary Poppins. En realitat el que més m’ha cridat l’atenció del retrat, ha sigut la mirada libidinosa del meu acompanyant, però que caram! És que jo, en la meva joventut estava de bon veure.

Adult

Sempre em passa el mateix, quan tinc gent invitada a sopar i vull quedar bé se me’n van les idees i no se mai que fer, és com si el cervell em jugués una mala passada, per obligar-me a rellegir tots els llibres de cuina que tinc. L’altre dia em va passar: Havia d’improvisar un àpat important i vaig anar a parar a la recerca de receptes i entre elles, em van aparèixer els primers apunts de cuina de la meva inexperta vida de casada. Estaven escrits fil per randa  tot el que la mare em redactava per telèfon quan jo la trucava al caire de l’ histerisme per que em digués com podia fer un brou, un estofat o un peix al forn, tot se’m feia una muntanya. En aquells moments, m’adonava d’a on  me havia ficat – Tan bé  que menjava a casa – i ara em trobava amb vint-i-dos anys, una panxa de sis mesos i envoltada de plats i cassoles. Sort que la immaduresa em va passar aviat, i amb el temps he arribat a fer gustejar paladars molt exigents. Ara el que hauré de forjar,  un recull de idees i naturalment enquadernar aquells apunts que em van fer tocar de peus a terra.

Emi Sánchez

Haikus - Recull de la primera part: Els dies de l'Edèn

Introducció

Jesús Moncada

amb el camí de Sirga

lliçó ens dóna

L’Ebre i el Segre

tocant a Mequinensa

les aigües corren

Capítol - I

Retruny sinistre

enderroquen un poble

és Mequinensa

                       

Les mines mortes

pancarta de malesa

els cors bateguen

Capítol - II

Dalt de les golfes

la frescor de les nimfes

l’avi mirava

Retrat del pare

passat present recorda

la pols lligava

Capítol – III

Pels cafès corren

els relats de batalles

la gent escolta

Neix el Carlota

un gran marc descarreguen

els rumors volen

Capítol - IV

Un tir espanta

al senyor de la casa

motius no en falten

Lignit demanen

la prosperitat mana

la vila canta

L’Edèn és vici

amb el pecat concursen

el rector crida

Capítol – V

Funeral plàcid

en Serafí ja els deixa

el cos descansi

Xiscles batusses

l’Edèn camp de batalla

cops de puny nafres

Puja la barca

aigües amunt de l’Ebre

les sirgues tiben

 Capítol – VI

Un ull vigila

els infidels no paren

tot és disbauxa

l’Edèn s’apaga

la Madamfransua marxa

fi del capítol

Emi Sánchez

Fotos Arc de Triomf

Fotos de l'Arc de Triomf, a París, on l'Emi constata que en Napoleó va fer gravar el nom de Mequinensa com una de les batalles que va guanyar.

La nina de drap

Un dia una psicòloga em va recomanar que em comprés una nina. Jo la volia de drap i vaig voltar tot Barcelona, però cap era del meu grat. Finalment passant pel davant d’una botiga de regals en vaig veure una, aquella sí que era de drap autèntic, la seva carona em va agradar, però li penjaven unes cames i braços molt llargs, eren com uns filferros. La vaig comprar mirant-li només la cara i prescindint d’aquells  pengim-penjams que em feien mal d’ulls. La tenia arraconada. Un bon dia vaig acariciar-li el cap, ella em va fer una mirada d’agraïment i poc a poc la vaig estimar.


Quan arribo a casa m’abraça amb aquells braços pengim-penjams que ara fins i tot em fan gràcia.

Trini Guilera   

Les tovalles

  

Unes mans hàbils van anar transformant la meva superfície llisa, guarnint-la amb unes sanefes brodades amb fils de colors entonats que es creuaven fent formes harmòniques. El meu destí estava ja fixat perquè seria part de l’aixovar d’una núvia, que, en època de post guerra, feia un gran sacrifici per comprar-me. Em tocaria viatjar, embolicat amb un paper de seda molt fi, dins d’una gran maleta junt amb algun llençol nou, també brodat com jo, ja que la meva propietària se n’anava a viure a una ciutat bora el mar.

El nou domicili era tranquil perquè la  família era allò que diuen treballadora i no em feien servir gaire. Quan em treien de la calaixera ja sabia que o bé era el sant de la mestressa o s’acostava Nadal. Aquesta última celebració era la que més m’agradava perquè jo em sentia molt protagonista, ja què em passaven pel damunt una planxa de ferro calentona que m’allisava i feia desaparèixer els plecs que se m’havien fet dins del calaix. El meu aspecte millorava moltíssim i el brodats ressaltaven d’allò més.

Després em posaven a sobre la vaixella bona que, com jo, no sortia sovint i unes copes blavoses que eren molt antigues. Les viandes del dinar eren preparades amb cura i ben disposades a les plàteres: els entremesos acolorits, l’escarola, els raves i els espàrrecs i també les olives farcides. Els canalons eren tot un goig, ben torrats per sobre i finalment el pollastre, tan poc habitual en aquells anys, que des de la vigília era el protagonista quan li socarrimaven la pell i l’olor s’escampava per tot el pis.

M’agradava veure’ls a tots asseguts al meu voltant. No eren gaire colla, ja que la família no era nombrosa, el pare, la mare, la filla i l’àvia i algun any una tia i un nebot. Però era agradable, m’hi trobava bé perquè hi havia molt bon ambient, encara que la meva mestressa semblava una mica moixa. Sens dubte s’enyorava dels seus germans que vivien lluny, però ràpidament canviava de cara i portava a taula els torrons i les neules i com a gran extra l’ampolla de xampany que cada any quan obrien em vessaven per sobre. Un altra cosa extraordinària del dia era el cafè olorós que prenien a mitja tarda quan venien els veïns del segon, molt bona gent, amb qui es parlava molt de política i de com aviat les coses canviarien i es faria fora el dictador.

Van caldre molts anys perquè això arribés i mentre han anat passant Nadals, noves cares s’han assegut al meu voltant i d’altres ja no hi són. Alguns menjars també han canviat i amb la modernitat he passat de moda, però encara que, amb el devenir dels anys, he canviat de mans i de casa, segueixen guardant-me amb molta cura dins d’un calaix i sento que aquest any tornaré a lluir a la taula de Nadal.

Anna Mª Mora