L'estel de colors

Remenant un armari de les golfes la Maria va trobar l’altre dia aquell estel de colors. El matí s’havia llevat gris i fred, a casa s’estava bé, no venia de gust sortir. Amb l’estel a la ma, bo i desembolicant els fils va acostar-se a la finestra, el dia s’anava aclarint, cada vegada feia més calor, va obrir la finestra, va agafar l’anella de cordill i d’una revolada els verds, taronges, grocs i blaus del seu estel i de la seva memòria van volar cap al Parc de la Ciutadella, al patí de l’Institut Verdaguer; aquell juny s’hi havia examinat d’ingrés, que grans veien les aules, que seriosos eren els profes i que petites es sentien davant la taula del tribunal.

El vent bufava fort, penjada de l’estel en un instant van ser al hostal de la carretera de Berga a Santa Mª de Queralt on anaven de vacances amb els pares i les tres germanes. Les excursions, les estones a la piscina, les tardes recollint maduixetes al bosc o berenant a alguna de les fonts properes, tot a vista d’ocell.

Llobregat amunt, l’estel es va desviar a ma dreta remuntant el Merdançol fins a Sant Jaume de Frontanya, era el primer any que anava de colònies a la casa dels Oms, mai havia passat tants dies i tantes nits fora de casa.

Realment el mil nou-cents seixanta quatre va ser un any de canvis, començava a fer-se gran. Amb els anys anava tornant-se fredolica o potser despistada.

-Què hi feia la finestra oberta a ple hivern? Va plegar l’estel i la va tancar ràpidament.

                                                                                              Montse Maresma

El Titus

El record del Titus m’emociona, em fa sentir contenta i molt feliç;

malgrat que era de llauna i sense gràcia,

amb un color de rata, color gris…,

pujava pels camins fent sotragades

i a cada bot saltàvem del seient…

El pare ens deia: callareu d’una vegada?

Però nosaltres el deixàvem anar dient…

Ens semblava un miracle tenir cotxe

i amb carinyo el varem batejar:

“com que el nom de 4 llaunes no ens agrada

li dírem Titus!”, i Titus va quedar…

Aquell Citroen alegrava el paisatge

i ara que la seva presència ja no hi és,

us puc assegurar no he vist encara

un altre cotxe que m’agradi més!

Laura Torres

Els esquís

L’endreça del traster m’ha portat a fer una descoberta que m’ha trasbalsat. No recordava que encara els guardava i darrere d’un prestatge han aparegut. La memòria m’ha transportat a l’hivern de 1967, quan amb la colla de la feina vam començar a sortir i a fer algunes anades a la neu. El tren a la plaça de Catalunya fins La Molina, la bossa o la motxilla i com no, els esquis. Jo era afortunada perquè, estalviant molt, me n’havia comprat uns de segona mà i els carretejava amunt i avall.

Mentre passo la mà per la fina superfície blava, mentalment poso les feixugues botes sobre la fusta, tenso el cable de les fixacions per a subjectar-los i agafant els pals m’ajudo per mantenir l’equilibri i començo a lliscar suament per la Pista Llarga. No sóc una experta, però m’és molt agradable la sensació que experimento amb l’aire glaçat fregant-me les galtes, la mica de velocitat i que el so que fan sobre la neu.

Amb el grup d’amics ens ho passem d’allò més bé, hi ha estones per a tot i tan joves com som tot ens il·lusiona i omple d’esperances, ja que les relacions personals són molt importants i se’ns obre un llarg camí pel davant. Que divertides que són les bromes i gresques que organitzem en el decurs del viatge, que no s’acaba mai, dins del tren amb seients de fusta on fa un fred que pela.

Aquests esquis van ser el mut testimoni dels esdeveniments que marcarien un canvi en la meva vida, acostant-me a la persona amb qui la compartiria i que sempre, que ve el cas, em recorda la feinada que tenia per seguir-me per aquells pendents.

Anna Mª Mora

Història del meu Sis-cents

El meu estimar sis-cents em va donar una llibertat plena d’il·lusió.


Amb ell vaig aprendre a conduir a l’Arrabassada. Arrabassada amunt i Arrabassada avall, donant voltes al volant. No va ser fàcil, però el meu entusiasme va poder més.

Per Sant Cristòfol el portava a beneir. Vaig anar per camins de la Costa Brava, la Vall d’Aran, Montserrat, Lourdes etc. era com portar la caseta sobre, amb les amigues era divertit i va fer que em sentis viva i acompanyada.

Passat un temps, quan menys ho pensava, vaig conèixer un gran amic, era interessant sortir amb ell, tenia cotxe, només necessitàvem un, per tant vaig guardar el sis-cents al garatge.

Més endavant, a l’octubre, regalava el sis-cents a una monja que feliçment el carregava d’aliments per la seva obra benèfica.

Trini Guilera

El Citroen 2CV

Quan les rodes del Volvo es van aturar davant de casa, les mans encara damunt del volant,

va tornar a la meva memòria el volant del Citroen 2CV, el primer cotxe que vàrem comprar a

l’estiu del 1965 i que sempre ens deixava tirats quan plovien una mica més de dues gotes.

Tot i això, ens l’estimàvem com si fos un Rolls Royce i amb ell vàrem córrer per tot Catalunya

més alguna escapada a França. El record de les seves mancances s’havia diluït amb el

temps i el murmuri del motor del Volvo recuperà la llum d’aquell matí de primavera de 2012 i

em va fer tornar a la realitat.

Gabriel Garcia

La bicicleta



La Maria servava la bicicleta en la seva memòria mentre la vida  se li escolava. Els records la duien al camí del riu on  va conèixer el seu primer amor. Hauria fet mil vegades aquell camí, o el del bosc, o el de la plana, perquè amb en Ramon al costat  la bicicleta tenia ales i el manillar la portava a  indrets que els permetien gaudir d’uns moments d’intimitat. Però la dalla de la mort va segar aquella vida jove i ella  arraconà per sempre més la bicicleta que havia estat  testimoni de dies feliços.

Mercè Grau

Retorn al passat

Era un dia d’estiu, un dia d’aquells calorosos i angoixants que l’època ens porta. El meu estat d’ànim no era pas de quedar-me a casa  i vaig optar per sortir i visitar un Museu. Al primer cop d’ull vaig adonar-me que havia escollit un lloc que faria revifar la meva melangia, ja que es tractava d’una exposició de fotografies antigues, però quan estava a punt de girar cua, em vaig fixar en una foto que em va captivar i em va fer prestar tota la meva atenció: Un carro de vela estacionat al Passeig del Born i com a fons, Santa Maria del Mar. No sé l’estona que vaig estar-hi al seu davant, el que recordo, és que vaig aclucar els ulls i els meus pensaments van volar cap al hivern  dels anys cinquanta quan acompanyava al meu pare amb la tartana pels carrers de Barcelona. Vaig voler reviure aquells moments i el meu subconscient, va seure al pescant , va tibar de les regnes i la mula va començar a mig trotar pels carrers empedrats que el governava. Tornava a escoltar el dringar dels cascavells, l’estrèpit de les rodes al girar, olorava la flaire de la palla humida, de les garrofes, dels fems. El fred, em tallava la cara, l’alè m’emboirava els ulls, però jo, era feliç recorrent un Passeig de Gràcia, només transitat per un tramvia,  alguns cotxes que anaven al meu ritme i gent caminant apressa  pel fred. Observant aquell bonic passeig tant canviant, arribàrem al carrer d’Aragó. En el seu bell mig, soterrat i protegit per uns petits murs passava el tren al descobert i de quan en quan, xiulava i  deixava anar unes bafarades de fum com per demostrar la seva importància . En un dels seus xerics, vaig tornar a la realitat. A l’agost del dos mil dotze. La calitja insuportable seguia el seu curs, la meva autoestima havia millorat pels bons records i li vaig donar l’esquena al meu passat, tot sabent que sense la meva presencia, els carrers tornarien  a ser envaïts pels cotxes i gent que no sap ben bé a on vol anar, el tren seguiria el seu recorregut per la foscor desposseït de pulmons, acords i compassos, les aromes ambientals dominarien el nostre sentit i el meu carro, seguiria adherit a l’ impressió de una fotografia penjada a la paret d’un museu com a record d’altre època. 

Emi Sánchez