L’illa dels tretze Sants explica la història dels anys d’abans de la crisi del 1925, la proclamació de la República i l’inici de la Guerra Civil.
Poc abans del tancament de les comportes del pantà de Riba-roja, la pluja va despenjar-se amb violència sobre la vila demolida i deserta. Les barrancades de la serra del Castell es precipitaren amb fúria sobre els molls, trencaren les amarres podrides del cementiri dels llaüts i els dispersaren. A la deriva en un Ebre furiós que havia oblidat els solcs de les quilles i la cadència de les vogades, van sotsobrar per colls i pedrets. El Verge del Carme va asclar-se enfront de l’Illa dels Tretze Sants, la proa s’encallà entre els àlbers de la vora. Quan el riu va deixar, ningú no reconegué les restes de la nau; la rabior de la riada havia esborrat les lletres del tercer nom. El vell Neptú, avarat amb discursos, banderes i música al moll de les Vídues un dels dies esplendorosos de l’Edèn, era per sempre més una carcassa anònima de fusta morta.
Camí de sirga, 345-346
dimarts, 31 de gener del 2012
dissabte, 28 de gener del 2012
Vells records
El fil a què al·ludia la
Júlia estava nuat a un dia de 1955, justament el dia que feia
11 anys en què, agafada de la mà de la seva germana gran, deixava la humil casa
dels pares per anar a un món desconegut, un món que tan aviat temia com
desitjava, el món de la ciutat.
Ja en el tren, mirava pensarosa aquell paisatge d’hivern, amb les
terres ja netes i fertilitzades, preparades per rebre el gra que, un cop
madurat, havia de garantir el pa i la feina de les famílies dels petits poblets
castellans que veia per la finestra.
En arribar a la ciutat se sentí esporuguida amb tot aquell tràfec de
gent, de cotxes, d’autobusos; tothom corria de pressa i ningú no parlava amb
ningú. Un cotxe negre i groc les va
portar a una casa que tenia una porta de fusta molt gran i un fanal de ferro
sota el balcó, però elles van entrar per una porteta petita, també de fusta,
però no tan maca. Van passar a la cuina, i d’allà al rebedor, on coneixeria la
que havia de ser la seva mestressa. En veure aquell terra tan bonic, tan
resplendent, no va poder dir paraula i les llàgrimes van començar a caure-li
galtes avall.
Mercè Grau
dijous, 19 de gener del 2012
El poble del quadre
I del quadre que hi havia al despatx del pare, te’n recordes? L’havia
pintat -amb no massa fortuna- un dels artistes del barri, i a mi em recordava
el poble dels estius: el camí estret de davant de casa, la vella església
envoltada de cases, l’alt campanar amb aquelles campanes que ens duien el batec
del poble: el toc de morts, el de l’Àngelus o el d’alerta, que tant ens feia
estremir quan veiem els camperols sortir corrent seguint el rastre del foc,
deixant al camp el cavall o l’aixada… I
el toc alegre de Festa Major? Quan el sentia ja pensava en el vestit i les
sabates de mudar, en les barques que gronxaven, els cavallets, la música i el
ball. Que n’érem de feliços aleshores …!
Mercè Grau
dimecres, 18 de gener del 2012
L'armari atrotinat
Va caldra buidar el vell armari del passadís perquè els corcs s'havien instal·lat en les seves lleixes i ja no podien soportar el pes de totes aquelles caixes plenes d'objectes que s'hi havien amat emmagatzemant dins seu.
El fuster ja li havia dit a la Maria que
hauria de buidar-ho tot perquè pogués canviar i reforçar les fustes tan
malmeses. Amb una escala prou segura i una gran dosi de paciència va començar a
treure les caixes que sortosament estaven en bon estat. Previsora com era, havia
escrit en cada una d’elles el contingut i així li seria fàcil identificar-les per
si calia buscar alguna cosa. El passadís va quedar tot ple. Quin escampall, no
sabia per on començar. Ho faria per ordre i obriria la que semblava més antiga.
El rètol posava “casa dels pares”.
Recordava que quan van desfer el pis dels pares va recuperar alguns objectes
que creia formaven part d’ella mateixa, però que ara no sabia ben bé quins
eren, desprès de tants anys entaforats dins del vell armari.
Certament havia triat bé, aquella
caixa era com el bagul del tresor. Hi havia una barreja d’objectes impensables,
però inconscientment les seves mans van acariciar un plumier de fusta on dins
encara hi havia bocins de llapis de colors. Quants records i quantes imatges van passar pel davant dels
seus ulls. De petita li agradava molt dibuixar, hi tenia força traça. Ho feia a
totes hores i sempre trobava el tema adient. S’inventava escenes de contes amb
prínceps i princeses; dibuixava els patis i terrats, que veia des de la galeria
de casa, la nit se Sant Joan; el mar i la platja quan hi anaven a l’estiu en
aquells trens tan plens i mil i una escenes de la vida quotidiana. Un any pels
Reis va trobar una capsa de llapis de colors Faber al costat de les sabates.
Quina il·lusió tan gran! Aquells bocins que ara havia trobat podien ser aquells
llapis, ja que ella els cuidava molt i quan s’havien gastat i es tornaven
petits els posava, per allargar-los, dins d’un mànec de llauna i així podia
dibuixar millor.
Quina altra cosa tan suggerent
trobaria dins la gran caixa? Triant i
remenant, embolicat amb un paper de regal, va descobrir una samarreta blanca
amb el senyal de la pau pintat en vermell. No podria creure que l’hagués
guardada. La va comprar quan era molt jove, en un mercat ambulant molt “hippy”
d’un poblet de la costa. Era un senyal inconfusible de l’època i una mena de
uniforme per concerts, acampades i festes amb amics, tots molt joves i
esperançats amb un món millor, especialment a casa nostra que vivíem dins
d’unes cuirasses molt difícils de trencar.
Eren tants i tants els records que la
Maria va decidir que ho tornaria a guardar tot, però primer ho revisaria a fons
per tenir ben clar quins eren tots aquells tresors. Va amuntegar les caixes en
la cambra menys concorreguda i mentalment va anar inventariant els continguts,
buscant expressament una caixa en concret que li despertava uns records molt
tendres. La va obrir i va acariciar
suament aquella robeta tan petita. Hi havia guardat samarretes, jerseis i peücs
dels seus dos fills junt amb els llençolets i
les faldilles del bressol que la seva mare havia cosit tan amorosament.
No se’n podia estar de recordar el dia en què van néixer i aquell sentiment tan
nou que va sentir per primera vegada. Li va anar molt bé recuperar aquesta
caixa, ja que hauria de començar a preparar aquell bressol, que encara
guardava, perquè el seu fill li acabava de donar una magnífica notícia.
Anna Mª Mora
Records retratats
Mirant fotografies
una tarda,
et sents aclaparat
pel pas del temps...
els rostres de
persones estimades,
instants feliços
d’èpoques passades,
tot ha fugit i com la
sorra als dits
en res ha quedat
tot...:
No els sentiments;
ells són ben vius,
reneixen als records,
i, com la brasa, que
revifa el vent,
l’oratge del passat,
sacseja, i fa volar,
el pensament...
El pensament que
torna, amb tanta intensitat
que ens fa reviure el
temps en un retrat:
Amb cara de festa
i faldilla amb vol...
gentil el vailet,
les mans enllaçades
amb un fanalet:
era l’envelat de
Festa Major
lliscant sobre palla
amb peus de sabó...
A Londres un dia
que feia molt vent
amb mocador el cap
somreia a la gent:
Era de vacances,
practicant l’anglès,
de tot m’admirava...
No sabia res!
El retrat dels avis
del seu casament.
Les mans a la falda:
l’anell resplendent
La núvia de negre,
però el vel era
blanc,
el nuvi, amb bigoti,
l’anava mirant...
Tot ho guardo encara
I el record és cert:
Tinc el mocador,
l’anell de la iaia
i el meu fanalet!
Laura Torres
Records
Una tarda d’aquelles que et sents
refredada i no vols sortir, se m’acudeix la idea de remenar i endreçar un
armari.
Em surt un cistell i recordo la
infantesa. Quan la gallina cantava jo corria a collir els ous, els donava a la
meva àvia amb gran il·lusió i ella els posava dins d’aquest cistellet. Aquesta
imatge la tinc present.
Seguidament em surt un guix. Devia
tenir uns vuit anys, quan amb aquest guix dibuixava els quadres de la xarranca
per saltar a peu coix. Era tan divertit!
Vaig trobar també un ramell de
floretes de quan ballava sardanes i amb aquella música tan alegre, saltava
mirant el cel. És un gran record!
Trobo un retrat del meu germà gran,
tenia quinze anys més que jo, era el meu padrí i em va ensenyar a ballar. Jo
adorava al meu germà. Era tan elegant que semblava un artista de cinema!
Finalment em surt un xal de seda
natural. Als disset anys vaig entrar a treballar a la nostra empresa familiar
on fèiem tints a la mostra, per a modistes d’alta costura. La feina
m’entusiasmava, aquí em vaig realitzar amb gran il·lusió. Volia dignificar
l’obra dels meus pares.
Dins de cadascuna de les etapes hi
havia un univers fet només de passions i d’anhels que feien referència tots a
l’amor, veritable clau de la felicitat. Aquest era l’únic repte que
m’interessava. Poso punt i final a aquesta història perquè seria massa llarga.
Recordar sempre m’alegra, és la meva
versió d’un record present d’amor absolut. És difícil trobar l’impuls que
necessites per saber viure amb plenitud l’instant.
Dono gràcies a la Escola de la Dona i
a les seves extraordinàries professores que m’han fet sentir viva i
acompanyada.
Trini Guilera
HAIKUS
Cop de vent ràpid
uns núvols de pols acre
se'ls enduia.
Les rares pluges
aquella terra aspra
de fang mortalla.
La balconada
de llum la pinzellada
el cel omplia
L'home parlava
L'Aleix sense paraula
no responia
Un cerç efímer
esgarrapà la vila
la pols les runes.
Al mur pell d'ombra
bufa la garbinada
la vila fosca
Volva de cendra
va cercant la tenebra
claror de dia.
Vila en silenci
capvespre violàci
cel de tempesta.
Teresa Demestre
dilluns, 16 de gener del 2012
Records del calaix
Havia pujat a les
golfes a fer neteja i en apartar una roba amuntegada de qualsevol manera va
aparèixer un calaix amb papers, llibres vells i uns quants objectes: una pilota
de tenis molt gastada, un coixinet de acer, un taló de sabata i unes poques
bales de colors, de pedra i vidre.
La pilota em va fer
volar fins el pati de l’escola on a l’hora d’esbarjo apareixien les de basquet i una o dues de tenis velles, negres i repelades que botaven com a dimonis. Acte
seguit s’organitzava un partidet de “porteries” des de l’entrada a la sala
d’actes a la porta de la classe dels petits i que consistia en llençar la
pilota amb la mà, amb la màxima potència, amb l’objectiu de fer gol a la
“porteria” contraria, cosa força difícil ja que abans de tocar fusta, la pilota
era quasi sempre caçada per les mans d’un jugador contrari.
El coixinet d’acer em
va portar davant del ulls els andròmines amb coixinets fent de rodes amb els que
baixàvem amb els amics pels carrers de Gràcia, els talons encerats que fèiem
servir per jugar a patacons i altres coses -pistoles, tiradors, arcs- que ara serien motiu de severes reprovacions
per part dels fills si les donéssim als néts. Estic convençut que estem fent
creixa una generació sense cap mena d’habilitat per fer res amb les mans que no
sigui prémer botons.
Vaig agafar les bales
de pedra i sospesant-les em va tornar el record d’aquelles partides de “cau”, a
la que aleshores s’anomenava plaça de Rius i Taulet, on una munió de nois entre
6 i 12 anys intentava guanyar tantes bales com podia. Recordo que jo sempre en
portava una bona bossa i ah! les més apreciades eren les d’acer que de vegades
ens donaven els tallers mecànics del barri.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)