La processó del Corpus

Festa abans molt senyalada, motiu per estrenar vestit i sabates blanques.

Música, paperets i serpentines, clavells vermells, parades de síndries i de cocos, alegria i germanor i un ventall que ve l’estiu.

Trini Guilera

Records traspaperats

Quan fas un repàs de la teva vida, t’adones que hi ha moments viscuts que no saps a on situar-los. Són records perduts, en la nostra ment i que possiblement, com que no són útils pel desenvolupament de la nostra vida, involuntàriament en el seu moment els hem deixat arraconats en l’arxiu dels mals endreços, i ara després de tantes vivències, les carpetes estan tan plenes que és impossible posar ordre, així que val més no preocupar-se, clicar la tecla de paperera de reciclatge i tornar a començar de nou

Emi Sánchez

Aquell dia

No faltava gaire pel seu aniversari, 58 anys, Déu n’hi do.

57 anys vivint a Badalona i aquell primer any a Sant Adrià, quants records i quina sort tenir-los i encara més recordar-los.

La casa dels avis de Sant Adrià, els pares de la mare, era amplia i lluminosa i el patí esplèndid. La Montserrat que aviat farà els 58, va ser la primera de quatre germanes i per això qui més va disfrutar dels avis, de la casa i el patí i dels tres tiets quan eren joves.

El tiet Toni, el germà petit de la mare, encara avui recorda, només que apuntis la conversa, aquells mesos després del casament en que els nuvis van viure amb ells a Sant Adrià. L’avi Antonio, que n’estava molt de la seva filla, ho va posar fàcil, la casa era gran, i la parella es va instal·lar provisionalment allà.  Hi van viure prou temps com perquè la Montserrat neixes a Sant Adrià, a casa dels avis. El tiet explica amb emoció els nervis dels tres homes que s’estaven a baix a la cuina, a dalt tot era anar amunt i avall la comadrona i la iaia, mentre la mare empenyia, suant i cridant fins que va arribar la nena, que es va afegir a la festa amb forts plors que se sentien des de la planta baixa.  La Montserrat recorda d’aquell dia com, després de fer el ronsa a la panxa una bona estona, amb una d’aquelles empentes la porta es va obrir i la primera imatge que va veure fora van ser els barrots marrons del llit en que estava estirada la mare. Ja ho sap és un record traspaperat, que no potser, i en canvi  n’està tant segura d’haver-ho viscut com ho està de que ara neteja els barrots marrons del capçal del seu llit.

                                                                                                         

Montse Maresma