Ja en el tren, mirava pensarosa aquell paisatge d’hivern, amb les
terres ja netes i fertilitzades, preparades per rebre el gra que, un cop
madurat, havia de garantir el pa i la feina de les famílies dels petits poblets
castellans que veia per la finestra.
En arribar a la ciutat se sentí esporuguida amb tot aquell tràfec de
gent, de cotxes, d’autobusos; tothom corria de pressa i ningú no parlava amb
ningú. Un cotxe negre i groc les va
portar a una casa que tenia una porta de fusta molt gran i un fanal de ferro
sota el balcó, però elles van entrar per una porteta petita, també de fusta,
però no tan maca. Van passar a la cuina, i d’allà al rebedor, on coneixeria la
que havia de ser la seva mestressa. En veure aquell terra tan bonic, tan
resplendent, no va poder dir paraula i les llàgrimes van començar a caure-li
galtes avall.
Mercè Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada