Ell

En Matías, que va ser regidor de cultura de l’Ajuntament durant tres anys, és un home jove no gaire alt i que es veia baixet, com sant Jaume i la carbassa, quan anava de costat amb el batlle.

La cara rodona de pa de quilo, el front ample, ullets petits i llavis prims com desbuixatsamb un retolador de punta fina. Les espatlles una mica massa amples per la seva alçada i un coll contundent, d’aquells que semblen trets de la columnata d’un temple clàssic.

No té gaire corda en Matías, quan en una reunió i segons el seu parer, algú pregunta més del compte o proposa una iniciativa diferent i potser millor a les seves, el coll se li estira, com si s’hagués empassat un pal d’escombra, i se li eixampla inflat de contenció. I acabi la reunió al cap de cinc minuts o duri dues hores més, aquesta tensió muscular ja no es rebaixa. Quin cansament!!!

Montse Maresma

Haiku

No volem guerres

Són motiu de grans penes

La pau és joia

  

Trini Guilera

El pellaire

Aquella figura mig encorbada que anava pel carrer amb un sac penjat a l’espatlla, em feia por. Passava un cop per setmana i anava a buscar les pells dels conills que venien a la botiga del carrer. Anunciava la seva presència amb una tonada difícil d’entendre i la vestimenta bruta i mal girbada desprenia una pudor que la feia més evident. Tenia l’aspecte  d’un animal feréstec especialment quan feia fred, que duia una mena d’abric mal cosit aprofitant les pells que recollia i que a mi me’l feia encara més esfereïdor, ja que no em podia treure del cap com eren arrancades les pells a les pobres bèsties,  quan encara bellugaven, davant dels ulls  dels compradors.

Anna Mª Mora

Haikus

Pugen les barques


aigües amunt de l’Ebre


les sirgues tiben

          Veig una rosa


        les espigues l’envolten


        un ocell vola

Emi Sánchez

El Roure

Conec a una persona que em té el cor robat!

La seva força per seguir endavant, és comparable a una sortida de sol després d’una tempesta.

Els seus cabells negres, semblen la foscor de la nit amb reflexos de mar embravida. La seva cara d’àngel, em fa pensar en un cel farcit d’estrelles. El seu coratge, en una tempesta de trons que espeteguen. La seva valentia, en una embarcació que lluita per a no sotsobrar i la seva fortalesa, la comparo amb un roure de soca vella que aguanta amb una sirga la barca que naufraga i que al passar el temporal, el cel encara un xic estelat donarà pas al sol. I el roure, - protagonista d’aquesta història – quedarà alliberat de la seva fortitud.

Així és ella, la vida li ha jugat una mala passada, però està tan ben lligada al seu roure que mai s’enfonsarà perquè el seu ímpetu, farà que el sol, surti cada dia.

Emi Sánchez