Agraïments

Amb el Camí de Sirga, el vostre Germà ens ha narrat les vivències d’un poble, ens ha transmès l’angoixa de perdre una vil·la carregada d’història, ens ha embolcallat de pols, d’emocions, de tristesa, ens ha fet escoltar el bramar de l’Ebre, ens ha impregnat dels seus colors, de la foscor  de les mines, ens ha fet estimar personatges, fins i tot, ens ha fet sirgar amb els cors, la força mental suficient  per animar a la gent d’un poble que injustament el poder incauta i maltracta. En resum, ens ha ficat tant en el relat que ens hi sentim partícips. Per això ens feia tanta il·lusió anar a Mequinensa, volíem trepitjar el lloc on un dia els seus protagonistes i ell mateix  hi van viure. Vam anar i ens va impressionar, ¡No quedava res!  Però va ser un instant, perquè varem tancar els ulls i “lo poble” tornava a ser al seu lloc, tota la crònica d’en Moncada va ocupar el nostre inconscient, era com si des de l’esvelt Castell en Jesús ens mostrés la vil·la vella. Va ser emocionant, estàvem a casa seva oferint-li de tot cor, el compromís de que la seva obra no moriria mai, perquè, un poble el poden destruir però els sentiments perduren generació darrera generació. Per gaudir més de la seva prosa, hem tingut la sort de veure la reconeguda obra de teatre “Mequinensa” en el Teatre Nacional i la veu dels personatges amb la parla característica de la terra, l’ambientació, l’escenografia, la caracterització  i el bon treball dels actors, ens a tornat a captivar. I ara Rosa, com a fermall final ens omples de joia compartint amb totes nosaltres uns moments especials per a parlar-nos de confidències personals del nostre estimat escriptor. Tot el conjunt, fa d’aquest curs un dels que difícilment s’obliden i tot gràcies a la bona literatura, a una bona professora i a unes persones que lluiten perquè el record sigui viu.

Gràcies Jesús Moncada, gràcies dones de Mequinensa, i sobre tot, gràcies Dolors, perquè sense la teva batuta tan ben dirigida, aquestes lectores no haguéssim pogut interpretat aquesta obra mestra amb el plaer que ho han fet.

 

Classe de divendres

Emi Sánchez

Una mala persona

En el transcurs de la meva vida, hi ha persones que m’han fet mal o si més no, molestat força, unes (la majoria) involuntàriament, però una en concret, em va ferir de valent amb molta malícia, en uns moments molt crítics, cosa que fins i tot va fer trontollar fets mol importants del meu entorn. Si busqués adjectius negatius d’aquesta persona, ompliria més d’un full, però això representaria tenir un record immerescut sobre aquest esser i no estic disposada a fer-ho. Amb bé al cap un escrit que vaig trobar molt encertat - Un ex presoner d’un camp d’extermini li pregunta a un altre: ¿ has oblidat ja als nazis? Sí, va dir aquest – doncs, jo no! – així, encara  segueixen tenint-te presoner – Jo, no vull que els records enfosqueixin la felicitat que sento al ignorar-la. La persona dolenta, sempre ho serà, però, hi ha un tant per cent molt elevat, que la teva reacció  li doni plaer o en el cas contrari, reboti en ella mateixa el verí que expulsa quan se sent menyspreada, així, que tot depèn d’un mateix, no et faran mal, - verbalment està clar - si tu no estàs disposada a que te’n facin, és un exercici difícil, però val la pena!

Emi Sànchez

A Jesus Moncada

En acabar de llegir el magistral llibre “ Camí de Sirga “, vaig començar a fer un repàs de tot el que Jesús Moncada m’havia tramés amb la seva narració: tendresa, passió,  divertiment, angoixa i un munt de sensacions, però sobre tot, amb la seva prosa i els seus recursos literaris m’havia ensenyat a estimar la bona literatura. No tinc paraules per agrair-li tot el que he aprés i totes les bones estones que he gaudit durant la lectura. M’ha obert camins per investigar la història, per millorar els valors humans, per valorar oficis feixucs, per tantes i tantes coses que em sento orgullosa de poder honrar la seva memòria fent un recorregut per la Mequinensa, tant estimada de l’escriptor, i oferir-li amb tot el meu cor, una petita mostra de gratitud en el lloc on les aigües van engolir el seu passat. 

Emi Sánchez

Comptabilitat exhaustiva

D’acord amb la comptabilitat de la veïna del principal segona, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria murmuradora, la primera trobada que va sospitar de la inquilina del cinquè quarta, va ser el dia que la va veure entrar amb un home de braç, camallarg i  formós, amb accent argentí, un d’aquells homes de dies, que no més veure’l penses que pot haver-hi gat amagat. La segona, va coincidir en el vestíbul, agafada del bracet  d’un adonis ben plantat, vestit al estil Emidi  Tucci: corbata de seda, sabates llustroses – semblava italià – la seva mirada però delatava el neguit de trobar-se moros a la costa. La tercera troballa, és la que va confirmar la seva sospita, xiuxiuejava a cau d’orella amb un xitxarel·lo musculós de pell bruna, pantalons texans nous però esquinçats, samarreta trossada al cos, esportives sense cordar i un penjoll en l’orella esquerra, -aquest semblava cubà – Que mal repartit està el món! - En les escales de comunitat, s’hauria de repartir tot, igual que es fa amb les derrames  - deia la senyora Lucrecia amb tota la raó - per què ella havia de amitjanar les despeses per l’aluminosi  de la eixerida veïna i ella no podia compartir el seu esport més preuat? si més no, poder gaudir de la contemplació d’aquests internacionals virils – que per cert, l’edat es veu que sí que té a veure, ja que les properes vegades que varen coincidir, sempre portava un mascle jovenívol amb diferents tipus de pírcing  – Per descomptat, que s’havia de convocar una reunió per deixar les coses clares! 

Emi Sànchez

Amagatalls

Ves per on, aquesta setmana havia de fer un escrit sobre possibles amagatalls inversemblants i no em venia res al cap (potser perquè mai m’he hagut d’amagar de res) però vet aquí, que una notícia de la premsa m’ha obert la imaginació, i m’ha fet fa pensar: Si jo fos el rei, m’amagaria fins i tot sota una col, com el Patufet, però està clar, en la seva situació, amb el maluc trencat, no podria donar ni un pas per a buscar una hortalissa africana de les seves dimensions que li servis d’amagatall pels reportés, a més podria venir un dòcil i memorial elefant de Botsuana i “sense voler”, trepitjar-lo amb una de les seves potes endurides i rabioses!

Està clar que millor és en tornar-se’n cap a l’ensorrada Espanya i amagar-se en un hospital privat on l’estaven esperant, a altes hores de la matinada, un gran equip de cirurgians. No hauria de  passar per cap llistat d’espera i fins i tot la pròtesi li seria gratuïta (faltaria més, amb els dines  que costava el viatge de tornada!) però, no seria una bona idea, em trobarien els submisos ciutadans que fan cua en la Seguretat Social.

I a casa dels fills? No, no pot ser. Una té el fisc a sobre perquè el marit no se sap ben bé que ha fet amb diners públics, l’altra separada  d’un marit inconscient i fatxenda, i l’últim viu en una caseta molt a prop seu i el trobarien fàcilment.

Realment, si jo fos el rei, faria tot el contrari que ha fet fins ara, deixaria de trobar amagatalls per ocultar distints afers i començaria  a comportar-me com el que pertoca a un ciutadà que gaudeix de tants privilegis, potser així canviaria una mica la seva imatge.

Emi Sánchez

Una evocació singular

Per què serà que hi ha situacions que floreixen al pensament en els moments menys apropiats. Això em va esdevenir l’altre dia en un funeral – tot s’ha de dir, un funeral d’aquests que hi vas perquè coneixes a un familiar, de vegades llunyà del que se’n va del cantó dels vius-. El posat de la gent seriosa a la porta de vetlla, va revifar  els records d’un dia singular en el que jo em trobava vetllant un difunt poc proper, vaig evocar encaixades de mans als components del dol i també la situació que va succeir: 

Jo estava a prop del  familiar més acostat del que partia cap un altre destí, quan va aparèixer una persona desconeguda per a mi, que en el moment d’estendre la mà per a donar el condol , el citat familiar li diu – Li acompanyo en el sentiment- i ràpidament, prossegueix: - Ay! si això m’ho havia de dir vostè! Va, comencem de nou! La benvinguda, de llampada, va repetir : -li acompanyo en el sentiment! I la desafortunada, va contestar; - ara sí que està bé! - Com podeu comprendre, davant aquesta situació, no em vaig poder estar i vaig entrar a la sala de vetlla a desfogar el me riure amb sanglots convulsius recolzada sobre el fèretre, i aquí bé l’altre historia. La gent que entrava, em donava copets a les espatlles, volent comprendre el me desconsol. Quan vaig poder sortir, tenia els ulls congestionats, la gent, estava més pendent de mi que de la resta de la família, només en Josep que em coneix molt bé, va saber després de la meva mirada, que havia succeït una situació, de la qual, la meva vena humorística m’ havia jugat una mala passada.

Aquest record, va aparèixer en el moment de donar el condol al meu amic i em vaig haver de concentrar molt  per a no donar-li la ma amb una riallada.    

 

Emi Sánchez

Quaranta-nou anys

Fa quaranta-nou anys que aquest anell abraça el meu dit.

Fa quaranta-nou anys que aquest anell em transmet amor.

Fa quaranta-nou anys que aquest anell suporta la decrepitud de les darreries de la joventut.

La pell suau com les plomes d’un signe i llisa com les veles tibants d’un llaüt, s’ha tornat marcida i abonyegada com els cítric més apreciats, però respira amor! Els ulls, vius i expressius com els d’un mussol que busca la presa, s’han tornat petits i opacs com perletes rescatades d’un naufragi, però parlen d’amor! Els cabell negres i setinats com una nit estelada, s`han tornat blancs i defallits com la gebra que fon el sol, però llampurnen amor!

Aquest anell, forma part de mi, està adherit a la mà com les venes que l’envolten, com la sang que la rega, com les ungles que creixen sense control. Tant anys de companyonia han esborrat inscripcions, però el temps que passa va gravant cada vegada més punyent la paraula amor!

Emi Sánchez

Acròstic

M  equinensa

e  ra un poble de minaires, de llaüters i gent honesta

q  uin destí els esperava?  quines sorpreses malvades?

u  nes  terres negades, una guerra incontrolada

i   un riu ensangonat i uns amors guardats en l’ànima  

n  ingú volia deixar les cases, amics i vides cantades

e  n poc temps tot va canviar, el poble pels nacionals quedava

n  oms estimats es perdien, gent exiliada marxava

s  ort que l’Ebre i en Moncada ens ho volen recordar

a  mor per aquesta terra que va tenir un dur passat.

Emi Sánchez

El pastís de l'Andrea

Ves per on, la meva neta ha sortit amb inclinacions pastisseres!  En l’última reunió familiar, ens va obsequiar, tota ufanosa, amb la seva primera experiència com cuinera. Em va fer seure, em va fer tancar els ulls, i em va dir: Avia, ho he fet per tu perquè t’estimo i perquè em donis el teu vist-i-plau. Al obrir els ulls, em vaig trobar amb un pastís preciós de dos pisos decorat amb guarniments de sucre – tot fet per ella – i ràpidament vaig veure que aquell pastís, es deia Andrea. La textura era la seva pell, el desnivell, el seu pas a la joventut, la cinta amb un llas que unia les dues parts, la seva coqueteria, les perletes fent corona, eren les dents que mostra el seu somriure, els petits cors que l’envoltaven, eren l’amor que irradia per allà on va i el gran cor que el coronava, era sen dubte el seu: vermell, fort, generós i sempre palpitant d’alegria.

El vaig provar i en el primer mos, em vaig impregnar per sempre més de la seva dolçor.

Emi Sánchez

Tankes

Terra seca

un altiplà desèrtic

enrere deixa.

Tels blaus difuminaven

subtils  la vall del Cinca

__________________

En el paisatge

el lluny Castell mort sembla

 les ardent gleres

resseques, blanquinoses

lluen taques de l’Ebre

 
__________________

Emi Sánchez

Estris antics

L’altre dia la meva filla em va voler donar una sorpresa i bé us asseguro que me la va donar amb escreix. Sabent que la meva emotivitat  està sempre a flor de pell, donava per segur que la visita a casa seva m’ompliria de joia.

Tot just entrar al rebedor, em va dir: - mira bé per tota reu i diguem  si veus quelcom que reconeguis - Al primer cop d’ull, vaig veure un quadre insòlit, i tenint coneixement de l’afició que té la Núria  per les antigalles, vaig sospitar que la sorpresa tenia a veure amb  objectes recollits durant  el desallotjament de la casa dels avis. Amb les grans claus de diferents mides i diferents dents que jo  tants cops havia dut a sobre, va  fer una composició estil avantguardista, penjaven de la paret amb un marc de fusta invertit, quedava fantàstic! Segueixo el recorregut, i en la habitació destinada a la planxa, reconec com a cortina , un parell de tovalloles de fil amb uns grans serrells i les inicials de la mare brodades amb traç gòtic. Ningú hagués donat res per aquelles peces groguenques i tacades pel pas del temps, però ella després d’un curat tractament va fer ressaltar la categoria  de unes  lletres tan importants en els seus records. Finalment, en un recó de la saleta, a sobre d’un petit moble, hi havia una lletera,  aquesta andròmina va culminar les meves expectatives. Amb aquell estris, jo anava a buscar la llet i entremaliadament, la feia girar com aspes de molí per demostrar la meva habilitat sobre la inèrcia. Quants ensurts i quantes renyines m’havia portat aquella comprovació, però ¿ com havia aconseguit aquest canvi ? si estava negra i abonyegada i ara lluïa una brillantor matisada, fins i tot havia aconseguit que els bonys transmetessin un aire de respecte, com si diguessin – el temps passa però els records queden – Del seu interior, li sortien unes llargues tiges amb flors de color groc, “el preferit de l’avia”  el  conjunt, oferia un aire de romanticisme.  Jo, en aquells moments, adorava la meva filla, no pel que significava, sinó pels valors morals que demostrava. Em va admirar la sotilesa en que em mostrava la seva feina, en realitat era un homenatge a l’avia que ella tant havia estimat.

Aquell dia vaig qualificar la meva filla com artista ja que havia sabut barrejar art, sentiment i admiració en la seva obra.

Emi Sánchez

Una mirada per la finestra

Viatjant còmodament en el seient de l’autocar, anava veient de la finestra estant com passaven davant dels meus ulls els camps de Castella, i m’adonava que la terra tenia vida, perquè a través de la meva mirada el paisatge bategava. Veia les arbredes, els massissos, senders, carreteres, flors silvestre amb el seu perfum d’aire lliure, runes de castells que el record de la història em feia reviure la Castella dura, la Castella dels senyors feudals, amos de vides  i hisendes, que humiliaven i ofenien  els camperols víctimes de la ignorància, la misèria i la por. Arribaven a la meva mirada, cavalls, vedells, braus i ovelles, pasturant camp a través, passaven pobles i aldees abandonades, pobles heroics  amb vida de soledat a on els homes dormitaven en el conreus pensant en la subsistència. L’autocar no parava i m’anava passant com en una pel·lícula tocs d’il·lusió en veure un conill fugint o les perdius arrancant  el vol, i tocs de tristor al veure que el paisatge rústic quedava arrabassat per cables, antenes i molins eòlics, sort que arribà el capvespre i el crepuscle em mostrava totes les tonalitats de colors rojos en el cel, i els meus ulls, s’enlairaven per admirar-los.

Tornaré al hivern i el paisatge serà àrid, emblanquinat per la gebre o la neu, no veuré gent, ni flors, ni animals que esbatussin les mosques, però la terra serà la mateixa i estarà esperant que alguna mirada li doni vida.   

Emi Sánchez

La Fageda d'en Jordà

Per camins de la fageda

records del passat em colpeixen:

abraçades apassionants,  carícies primerenques, converses sinceres,

el cruixir del fullam sota els nostres peus, el batec dels nostres cors;

la resta, silenci, mirades, somriures,

ulls plorosos de felicitat.

Oh! Fageda d’en Jordà,

tu que vas ser testimoni del nostre amor, separa per uns instants la teva arbreda i deixa passar el sol entre les fulles per notar que encara tinc vida.

Després, més endavant,  tornaré a la foscor, a la meva solitud i tu m’embolcallaràs de natura

per endolcir el meu passat.

 

Emi Sánchez

Poema

Paisatges encisadors

ens mostren les serralades

plenes de rosada i de gebre

els sembrats el sol reclamen.

 

Aigües avall el riu canta

quatre conreus el demanen

bancals amples, sinuosos arbres, ocells que canten,

tot ho fa l’hora de l’alba.

Emi Sánchez

Tanka

Colors encesos

el crepuscle mostrava

el sol s’amaga.

La lluna coquetona

per sobre les muntanyes.

Emi Sánchez

Tanka

La serralada

prodigi de natura,

des de l’eixida

admirant el paisatge

els arbres s’enlairaven

 

Emi Sánchez

Haiku

Veig una rosa

les espigues l’envolten

un ocell vola

Emi Sánchez

Haiku

Els infants ploren

la joventut reclama

la vida canta

  

Emi Sánchez

Haiku

Contornejaven

unes fulles rogenques

en la natura

Emi Sánchez

Retorn al passat

Era un dia d’estiu, un dia d’aquells calorosos i angoixants que l’època ens porta. El meu estat d’ànim no era pas de quedar-me a casa  i vaig optar per sortir i visitar un Museu. Al primer cop d’ull vaig adonar-me que havia escollit un lloc que faria revifar la meva melangia, ja que es tractava d’una exposició de fotografies antigues, però quan estava a punt de girar cua, em vaig fixar en una foto que em va captivar i em va fer prestar tota la meva atenció: Un carro de vela estacionat al Passeig del Born i com a fons, Santa Maria del Mar. No sé l’estona que vaig estar-hi al seu davant, el que recordo, és que vaig aclucar els ulls i els meus pensaments van volar cap al hivern  dels anys cinquanta quan acompanyava al meu pare amb la tartana pels carrers de Barcelona. Vaig voler reviure aquells moments i el meu subconscient, va seure al pescant , va tibar de les regnes i la mula va començar a mig trotar pels carrers empedrats que el governava. Tornava a escoltar el dringar dels cascavells, l’estrèpit de les rodes al girar, olorava la flaire de la palla humida, de les garrofes, dels fems. El fred, em tallava la cara, l’alè m’emboirava els ulls, però jo, era feliç recorrent un Passeig de Gràcia, només transitat per un tramvia,  alguns cotxes que anaven al meu ritme i gent caminant apressa  pel fred. Observant aquell bonic passeig tant canviant, arribàrem al carrer d’Aragó. En el seu bell mig, soterrat i protegit per uns petits murs passava el tren al descobert i de quan en quan, xiulava i  deixava anar unes bafarades de fum com per demostrar la seva importància . En un dels seus xerics, vaig tornar a la realitat. A l’agost del dos mil dotze. La calitja insuportable seguia el seu curs, la meva autoestima havia millorat pels bons records i li vaig donar l’esquena al meu passat, tot sabent que sense la meva presencia, els carrers tornarien  a ser envaïts pels cotxes i gent que no sap ben bé a on vol anar, el tren seguiria el seu recorregut per la foscor desposseït de pulmons, acords i compassos, les aromes ambientals dominarien el nostre sentit i el meu carro, seguiria adherit a l’ impressió de una fotografia penjada a la paret d’un museu com a record d’altre època. 

Emi Sánchez