Tres objectes, tres records

Obro un calaix i trobo un tros de seda.Unes imatges, uns records llunyans. L'eixample, un pati, unes galeries al voltant, un edifici dins l'illa de cases, rengles de finestres tancades, a la planta baixa una finetra oberta i un home treballant mirant el pati.

Ens enfilem damunt la paret, "el muro", que separa el pati de la finestra per veure que fa.

Què fa... talla i retalla una peça de roba de seda, la plega.

Com et dius? i, respon : Filipondio

Què fas?. Tallo corbates

-Vigileu que podeu caure

-Adéu, demà tornarem a xerrar una estona.

Dona'ns un tros de seda d'aquells que talles...

Busco i rebusco dins del calaix i que surt : una brusa vermella d'escot rodó i manigues de globus.

Tenia setze anys i m'agradava molt, em favoria força.

Surto de casa agafo el tramvia, cap a la Uni a buscar la nota . Tothom em mirava i pensava , si que faig goig amb la meva brusa vermella. De sobte m'adono que me l'he posat del revés amb les costures enfora..

QUINA VERGONYA.

Dins de l'armari hi trobo UNA MALETA DE CUIRO, de pell de camell , quan pesava , però era plena de somnis, d'il.lusions.

El vaixell que ens portava cap a Egipte amb els companys i els profes.

Les postes de sol al Nil, els relleus meravellosos a les tombes, les piràmides. De tornada, amb aquella pesada maleta comprada allí, ens trobem Barcelona tota nevada que s'ha convertit en una pista de gel.

Quins contrastos, sorra, calor, llum, vent de tormenta al voltant de les piràmides, pasejada en camell...

A Barcelona fred, neu, carrers sense tramvies. Sembla tot un SOMNI  

Teresa Demestre 

Records de l'Emi

Infantesa

Tinc una caixa que l’anomeno “poso”. És una d’aquestes arques a on van a parar totes aquelles coses que un dia arriben a les teves mans i et preguntes: - i això a on ho poso? – i de moment, se’n va a la caixa pensant que un dia li trobaràs un lloc adequat, però aquest dia no arriba mai i es va omplint, i omplint fins que l’has d’endreçar. Això mateix em va passar, així que no m’ho vaig pensar, vaig agafar forces i vaig anar traient coses més o menys inútils, coses  que irremediablement de ben segur tornarien al “poso”  fins que va aparèixer un record entranyable per mi, era un ou de fusta dels que es feien servir per a sorgir mitjons. Quantes hores de jocs m’havia tret aquest estri! Quantes enrabiades m’havia ocasionat! I en canvi ara, em produïa una mena de dolçor. A casa érem tres germanes, jo la petita, i cada una tenia un deure. El meu era cosir, millor dit, sorgir tots els mitjons que es foradaven, - perquè abans, no es llençaven com ara, no! Abans es cosien una i altre vegada. La meva pràctica va ser tal, que vaig acabar fent uns sorgits de filigrana. Recordo que la mà feia anar l’agulla entrecreuant les puntades fins que els fils suplien el forat. – Quina meravella - , i com odiava fer-ho! Potser això, va ser l’ iniciació del meu ofici. Ara ja sé a on posaré aquest record d’infantesa, ja li ha arribat l’hora; li donaré a la meva neta perquè vegi que els temps han canviat, i molt!

Adolescència 

Durant els anys, he anat  acumulant un munt  d’àlbums de fotografies que només serveixen per ocupar un lloc en la llibreria o per recordar-me el pas del temps, és com si la vida hagués quedat impresa en paper perquè quan les vegis t’adonis de com corre. Per això, no m’agrada gaire mirar-les, però l’altre dia organitzant la prestatgeria, vaig obrir un àlbum a l’atzar i la meva visió   em va fer retrocedir en el temps, aquella imatge representava tot una història.

Era el casori de la meva germana.  Jo deuria tenir quinze o setze anys. Havien vingut familiars llunyans per l’ocasió, entre ells un cosí un any més gran que jo. Era alt i guapot, encara que a mi aquestes coses encara no em cridaven gaire – eren altres temps – però ell, no sé si és que la família no parava de fer brometes dient una i altre vegada “la bona parelleta que fèiem” que s’ho va creure – més endavant, vaig esbrinar que s’havia enamorat de mi - . Jo vaig estar tota la setmana que va durar l’hostalatge familiar amb la cara enrogida de vergonya perquè no em treia l’ull de sobre i les seves atencions em feien sentir molesta però a la vegada cofoia. Era la primera vegada en la meva adolescència que vaig experimentar aquest sentiment.

Va arribar el dia del casament i naturalment, el parentiu “una mica malvat” ens va col·locar de parella. Per a mi va ser un dia especial perquè a més de trobar-me amb un noi sempre al meu costat, també va ser la primera vegada que em vestia – es podria dir – d’adulta. La fotografia em feia recordar la ’indumentària d’aquell temps: Portava un vestit tot inflat per uns enagos emmidonats que, estic segura que aquell dia no feia vent, perquè sinó, - entre el vestit i la pamela ridícula que ens col·locàvem per aquestes ocasions, - hauria començat a volar com la Mary Poppins. En realitat el que més m’ha cridat l’atenció del retrat, ha sigut la mirada libidinosa del meu acompanyant, però que caram! És que jo, en la meva joventut estava de bon veure.

Adult

Sempre em passa el mateix, quan tinc gent invitada a sopar i vull quedar bé se me’n van les idees i no se mai que fer, és com si el cervell em jugués una mala passada, per obligar-me a rellegir tots els llibres de cuina que tinc. L’altre dia em va passar: Havia d’improvisar un àpat important i vaig anar a parar a la recerca de receptes i entre elles, em van aparèixer els primers apunts de cuina de la meva inexperta vida de casada. Estaven escrits fil per randa  tot el que la mare em redactava per telèfon quan jo la trucava al caire de l’ histerisme per que em digués com podia fer un brou, un estofat o un peix al forn, tot se’m feia una muntanya. En aquells moments, m’adonava d’a on  me havia ficat – Tan bé  que menjava a casa – i ara em trobava amb vint-i-dos anys, una panxa de sis mesos i envoltada de plats i cassoles. Sort que la immaduresa em va passar aviat, i amb el temps he arribat a fer gustejar paladars molt exigents. Ara el que hauré de forjar,  un recull de idees i naturalment enquadernar aquells apunts que em van fer tocar de peus a terra.

Emi Sánchez

Haikus - Recull de la primera part: Els dies de l'Edèn

Introducció

Jesús Moncada

amb el camí de Sirga

lliçó ens dóna

L’Ebre i el Segre

tocant a Mequinensa

les aigües corren

Capítol - I

Retruny sinistre

enderroquen un poble

és Mequinensa

                       

Les mines mortes

pancarta de malesa

els cors bateguen

Capítol - II

Dalt de les golfes

la frescor de les nimfes

l’avi mirava

Retrat del pare

passat present recorda

la pols lligava

Capítol – III

Pels cafès corren

els relats de batalles

la gent escolta

Neix el Carlota

un gran marc descarreguen

els rumors volen

Capítol - IV

Un tir espanta

al senyor de la casa

motius no en falten

Lignit demanen

la prosperitat mana

la vila canta

L’Edèn és vici

amb el pecat concursen

el rector crida

Capítol – V

Funeral plàcid

en Serafí ja els deixa

el cos descansi

Xiscles batusses

l’Edèn camp de batalla

cops de puny nafres

Puja la barca

aigües amunt de l’Ebre

les sirgues tiben

 Capítol – VI

Un ull vigila

els infidels no paren

tot és disbauxa

l’Edèn s’apaga

la Madamfransua marxa

fi del capítol

Emi Sánchez

Fotos Arc de Triomf

Fotos de l'Arc de Triomf, a París, on l'Emi constata que en Napoleó va fer gravar el nom de Mequinensa com una de les batalles que va guanyar.

La nina de drap

Un dia una psicòloga em va recomanar que em comprés una nina. Jo la volia de drap i vaig voltar tot Barcelona, però cap era del meu grat. Finalment passant pel davant d’una botiga de regals en vaig veure una, aquella sí que era de drap autèntic, la seva carona em va agradar, però li penjaven unes cames i braços molt llargs, eren com uns filferros. La vaig comprar mirant-li només la cara i prescindint d’aquells  pengim-penjams que em feien mal d’ulls. La tenia arraconada. Un bon dia vaig acariciar-li el cap, ella em va fer una mirada d’agraïment i poc a poc la vaig estimar.


Quan arribo a casa m’abraça amb aquells braços pengim-penjams que ara fins i tot em fan gràcia.

Trini Guilera   

Les tovalles

  

Unes mans hàbils van anar transformant la meva superfície llisa, guarnint-la amb unes sanefes brodades amb fils de colors entonats que es creuaven fent formes harmòniques. El meu destí estava ja fixat perquè seria part de l’aixovar d’una núvia, que, en època de post guerra, feia un gran sacrifici per comprar-me. Em tocaria viatjar, embolicat amb un paper de seda molt fi, dins d’una gran maleta junt amb algun llençol nou, també brodat com jo, ja que la meva propietària se n’anava a viure a una ciutat bora el mar.

El nou domicili era tranquil perquè la  família era allò que diuen treballadora i no em feien servir gaire. Quan em treien de la calaixera ja sabia que o bé era el sant de la mestressa o s’acostava Nadal. Aquesta última celebració era la que més m’agradava perquè jo em sentia molt protagonista, ja què em passaven pel damunt una planxa de ferro calentona que m’allisava i feia desaparèixer els plecs que se m’havien fet dins del calaix. El meu aspecte millorava moltíssim i el brodats ressaltaven d’allò més.

Després em posaven a sobre la vaixella bona que, com jo, no sortia sovint i unes copes blavoses que eren molt antigues. Les viandes del dinar eren preparades amb cura i ben disposades a les plàteres: els entremesos acolorits, l’escarola, els raves i els espàrrecs i també les olives farcides. Els canalons eren tot un goig, ben torrats per sobre i finalment el pollastre, tan poc habitual en aquells anys, que des de la vigília era el protagonista quan li socarrimaven la pell i l’olor s’escampava per tot el pis.

M’agradava veure’ls a tots asseguts al meu voltant. No eren gaire colla, ja que la família no era nombrosa, el pare, la mare, la filla i l’àvia i algun any una tia i un nebot. Però era agradable, m’hi trobava bé perquè hi havia molt bon ambient, encara que la meva mestressa semblava una mica moixa. Sens dubte s’enyorava dels seus germans que vivien lluny, però ràpidament canviava de cara i portava a taula els torrons i les neules i com a gran extra l’ampolla de xampany que cada any quan obrien em vessaven per sobre. Un altra cosa extraordinària del dia era el cafè olorós que prenien a mitja tarda quan venien els veïns del segon, molt bona gent, amb qui es parlava molt de política i de com aviat les coses canviarien i es faria fora el dictador.

Van caldre molts anys perquè això arribés i mentre han anat passant Nadals, noves cares s’han assegut al meu voltant i d’altres ja no hi són. Alguns menjars també han canviat i amb la modernitat he passat de moda, però encara que, amb el devenir dels anys, he canviat de mans i de casa, segueixen guardant-me amb molta cura dins d’un calaix i sento que aquest any tornaré a lluir a la taula de Nadal.

Anna Mª Mora

L'especialista en benvingudes

Si penso en totes les peripécies de la meva vida, crec que he tingut molta sort. De la meva primera família, en tinc un record borrós;  només em ve al cap com m’agradava apretar a córrer i escapar-me, aprofitant qualsevol escletxa que veiés. Em sentía lliure, sense corretja ni amo tibant-la… Això em va perdre. En una d’aquestes escapades no vaig saber tornar i em vaig trobar tot sol, voltant pels carrers, mort de gana i de sed. Un dia, però, vaig fer un amic que, malgrat pertànyer a una raça teóricament enemiga de la meva, em va donar un bon consell, tot dient-me: -La llibertat és molt maca si ets totament independent com jo, que sé caçar, aixoplugar-me o desaparéixer quan convé però en el teu cas, el millor, creu-me, és tenir amo. Així que, quan trobis un humà que et miri amb cara de llàstima, remena la cua i deixa’t fer-.

Vaig fer cas del gat… Quan ella em va mirar amb cara de llàstima vaig remenar la cua i vaig deixar que se m’emportés a casa. I quina casa! Hi havia tot el que es podia desitjar: un nen, una iaia i un sofà. Quan volia jugar tenia un amic, quan volia festes tenia una àvia i quan volia estar com un rei, tenia el sofà…Encara que això últim no li agradava gaire a la meva mestressa perquè jo tinc una pega: soc pelut. Però també vaig trobar un sistema per dissimular. Quan sabia que ella era a punt d’arribar (no sé com però jo ho endevinava sempre), m’alçava d’un salt i em plantava davant de la porta del pis per donar-li la benvinguda. Ella es posava molt contenta i em reia totes les gràcies!

El temps ha passat depressa, el nen ja s’ha fet gran i jo tampoc tinc ja tantes ganes de jugar…He aprés tant en aquesta família que sovint sento que diuen de mi, com un elogi que em fa molta gràcia, que gairebé semblo humà!

Laura Torres

El tiralínies

Crec que avui aquest home em farà treballar de valent. Una estona que va obrir l’estoig del compassos vaig poder veure que quasi tenia enllestit el dibuix a llapis. Veus com ja to deia ! ja m’ha agafat ! amb lo bé que m’ho estava passant amb el tiralínies ample, el compàs, la bigotera i la ballarina.

Primer em netejarà ben net -això que mai em guarda brut- i després em carregarà amb tinta xina entre les dues pales. Tot seguit em farà lliscar pel damunt del paper vegetal -com crema aquest dimoni de paper ! ell és el culpable que de tant en tant em portin a esmolar per tornar-me a deixar ben rodó-  per controlar si el gruix de la ratlla que vaig deixant damunt del paper és el correcte i si no ho és -que quasi mai l’endevina-, apa ! prem el cargol i prova, afluixa el cargol i torna a provar.

Mira que n’és de tonto aquest home ! ara m’està obrint les pales per fer una ratlla massa gruixuda i segur que li faré una gran taca negra en el dibuix que feina tindrà per treure-la amb la fulla d’afaitar. Jo no sé perquè no fa servir el meu germà gran, el tiralínies de pales amples que carrega més tinta que jo i pot fer línies més gruixudes.

Bé, sembla que per avui ja n’hi ha prou de rascar pel damunt del paper vegetal. Ara, aviat, una vegada ben net, en tornarà a guardar en el estoig i podré seguir la xerrameca amb els companys.

Gabriel Garcia 

El meu llàpis

Vaig a explicar l’historia d’un llapis que parlava, - sense veu, però parlava –

Era un dia, gris, boirós, amb un cel enterbolit, un dia d’aquests que la inspiració floreix negativament des del fons de l’ànima sense adonar-te. Hem disposava a expressar les meves cabòries amb el llapis que sempre pacientment,  m’esperava reclinat en l’escriptori perquè la meva mà el portés per histories viscudes o inversemblants.

Començo a escriure i de sobte, m’adono que del llapis no sortia cap impressió, li faig més punta, i res de res, és llavors que percebo , que al aturar-me, una força inexplicable em dominava la mà i amb una grafia perfecte amb feia escriure una i altre vagada aquestes paraules: - Espera que surti el sol , espera que surti el sol – 


Com us podeu imaginar els meus ulls no donaven crèdit al que succeïa i amb vaig deixar portar per aquell llapis que em dominava. Va continuar: - Ja sé que de la teva col·lecció de llapis, jo sóc el preferit i per això, m’entristeixo quan sóc partícip de la teva tristesa. M’agrada molt quan em portes per histories divertides perquè sé que així ets feliç, però avui, esta núvol i els teus records, són negres com el temps, espera que el sol esclati i veuràs com entre tots dos farem que brollin paraules que al llegir-les, la malenconia  es transformi en un guspireig de felicitat.

I així ho vaig fer. Un matí quan clarejava i el sol feia acte de presència,  vaig agafar el meu llapis, predilecte –abans esvelt, però ara gastat de mitja vida – i entre els dos vàrem escriure una de les històries més meravelloses.  La guardo juntament amb el llapis perquè li faci companyia ja que ara només m’ajuda en dies de sol, no vull fer patir algú que m’estima.

Emi Sánchez

Petita història del barri de Gràcia

Gràcies al temperament de la meva avia paterna, es van conèixer els meus pares. Ella va organitzar, al jardí de casa seva, un teatre perquè la joventut gaudís. Convidava a tot Gràcia i també a la família de la meva mare. Varen interpretar “Les fades del Canigó”. La meva mare va ser la fada de Banyoles i era tan bonica i encantadora que el meu pare se’n va enamorar.

Tot això m’ho explicava la meva avia materna i ho vaig anotar mentalment. Ho tinc memoritzat i voldria haver-ho viscut.

Se’m fa llarga la vostra absència, però no em vull desprendre d’aquesta càrrega. Per tant:  Visca l’Amor, és lluna plena!

Trini Guilera

La conversa

La riada dels records provocada per l’al·lusió de la meva dona a l’aniversari  de l’Alfons no minvava; al contrari, creixia sense parar en el meu cervell. Qualsevol paraula, qualsevol sensació retornaven filagarses de memòria; els fragments s’acoblaven com peces de trencaclosques, dibuixaven antigues imatges de l’Alfons, el meu bon amic, amb el que havia compartit tantes i tantes hores de conversa. 

Els diumenges, abans de tornar a casa –vivíem en el mateix carrer porta per porta- fèiem una llarga passejada en la que parlàvem de tot l’humà i diví. Érem absolutament respectuosos amb el torn de paraula i cap dels dos  intentava  convèncer a l’altre del seus  punts de vista, simplement els exposava  amb tota l’argumentació al seu abast i quasi sempre, l’altre donava la raó o bé es proposava cercar més informació abans de donar el tema per tancat.   Només  teníem  disset  o divuit  anys  i  des  d’aleshores   sempre   vàrem aprofitar qualsevol estona per tornar a gaudir del plaer de conversar.  

Gabriel Garcia

Feliç Aniversari

La riada dels records provocada per l’al·lusió de la filla gran a l’aniversari de la Laura no minvava; al contrari, creixia sense parar en el meu cervell. Qualsevol paraula, qualsevol sensació retornaven filagarses de memòria; els fragments s’acoblaven com peces d’un trencaclosques; dibuixaven antigues imatges: Botigues tancades, bocins de papers voltant com espurnes d’estrelles, la recepció d’una Fonda, magdalenes - sobre tot magdalenes – Una espelma, una carona angelical i galtaplena, la il·lusió de la Núria, la paciència d’en  Josep i en general, em ve a la memòria  el resultat esplèndid que va sorgit d’un problema:

 La Laura, feia el seu primer any i ens trobàvem en ruta d’un de viatge.  Uns fets imprevisibles, no ens van deixar arribar ni al lloc, ni a l’hora prevista, i a més, ens vàrem adonar que havíem perdut la bossa plena de globus,  confetis i altres divertiments preparats  per l’ocasió. L’entrebanc  va donar pas a  la improvisació: Vam recórrer a la vianda del viatge, “magdalenes”. Varem col·locar una rotllana com a base a sobre d’una caixa de joguines i apa, anar enfilant-les amb molta cura com si d’una piràmide es tractés. El  pastis, va quedar  molt graciós – el guarnia les blondes obertes i  el coronava una espelma que ens havia proporcionat la mestressa del Hostal perdut per aquells móns de Déu, (per cert, més que una espelma semblava un ciri Pascual). L’esmicolament de contes plens de vinyetes en color  que la Núria enfilada damunt del llit, feia volar sobre el cap de la seva germana, li va donar un caire festiu inoblidable.

La felicitat de tots quatre i la cara divertida i innocent de la meva petita intentant apagar la candela, va fer d’aquest dia entranyable, un dels que sempre vols recordar. Quan retrocedeixes en el temps i  recordes efemèrides que et colpeixen, busco aquest esdeveniment de – ja fa quaranta cinc anys – i tinc assegurat sempre un somriure als llavis.

Emi Sánchez

El temps perdut o el temps trobat ?

L’allau de records provocat per aquell comentari, sense importància, que la Carme havia fet sobre el llibre de receptes  per preparar magdalenes, va ser imparable. Les magdalenes em van transportar a les classes de literatura francesa a l’institut, al nostre professor en Jordi, a les seves teatrals lectures dels textos recomanats, des de la suau i suggeridora “mignonne, allons voir si la rose,...” de Ronsard, fins l’esfereïdora personificació del gegant Pantagruel de Rabelais, que tant s’esqueia al seu físic alt i corpulent, o d’aquell tros immens de Proust en el que “envaeix al protagonista un plaer deliciós quan es porta als llavis una cullerada de te en el que ha deixat remullar una magdalena...”

En Jordi, aquell professor una mica estrafolari a l’institut, que ens feia obrir les finestres i tancar les portes dels armaris quan entrava a classe o recollir els papers de terra del patí, atenció teníem quinze o setze anys, en Jordi, que després vaig retrobar com a militant polític del PSUC  en la clandestinitat, que havia tingut vivint a casa seva ... Bé, aquesta és una altra història.  

                                                                                                          Montse Maresma

Madamfransuà

L'antigua Mequinensa

Jesús Moncada

Posta de sol a Mequinença

Sirgant per l'Ebre

Deia en Pere Calders

Deia en Pere Calders “Jesús Moncada és una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s'interessa vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre's res a la lleugera, posant-hi els cinc sentits. S'amoïna per la pàtria i per la marxa de la civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.”

A “Camí de sirga” primera de les seves tres novel·les, l’apassionat Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1941, Barcelona juny 2005). fa un retrat del que més li va interessar sempre, Mequinensa. Des de principis del segle passat fins la desaparició del poble sota el pantà, per les seves pàgines desfilen tots els personatges d’un poble ric sota els auspicis del lignit de les seves mines i les llaüts que transporten Ebre avall fins Tortosa el seu preuat mineral, “Camí de sirga” es el testimoni d’un temps en que l’home vivia de cara a la natura, la història d’un temps en que els homes mirant el cel o ensumant l’aire albiraven una tempesta, un temps en que les històries es comunicaven de boca a orella directament sense intermediaris televisius i així repetida tantes vegades la història es convertia en llegenda per tornar a ser finalment un altre cop història viva per obra i màgia del seu narrador.

Assistim així a l’enderrocament de les cases del poble a les darreries dels 70 mentre la memòria del narrador ens condueix per la Mequinensa de la Primera Gran Guerra i encara més enllà en els records de l’Arquímedes que explica un i altre cop com va perdre l’orella durant l’atac dels moros a la colònia espanyola, assistim també a la inauguració de l’Edén i l’arribada de “Madamfransoi” del braç del gran patró, al canvi dels sirgadors per mules que seguiran i resseguiran el camí de sirga, a l’enfonsament de la primera barcassa a motor, de l’ocàs de les famílies benestants, i de la fugida dels seus habitants cap a la capital.

Però “Camí de sirga” es també un recull de paraules que s’han perdut a la nit del temps, per això ara quan ens retornen des d’un passat llunyà ens semblen tan noves com la vella història que passada a llegenda ens sembla avui història viva.

El millor de “Camí de sirga” es que quan l’hagueu acabat podeu seguir amb Histories de la ma esquerra (1981) i El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999) i La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997)

Ell

En Matías, que va ser regidor de cultura de l’Ajuntament durant tres anys, és un home jove no gaire alt i que es veia baixet, com sant Jaume i la carbassa, quan anava de costat amb el batlle.

La cara rodona de pa de quilo, el front ample, ullets petits i llavis prims com desbuixatsamb un retolador de punta fina. Les espatlles una mica massa amples per la seva alçada i un coll contundent, d’aquells que semblen trets de la columnata d’un temple clàssic.

No té gaire corda en Matías, quan en una reunió i segons el seu parer, algú pregunta més del compte o proposa una iniciativa diferent i potser millor a les seves, el coll se li estira, com si s’hagués empassat un pal d’escombra, i se li eixampla inflat de contenció. I acabi la reunió al cap de cinc minuts o duri dues hores més, aquesta tensió muscular ja no es rebaixa. Quin cansament!!!

Montse Maresma

Semblances

Fa molt temps...anys, pero el record de la senyora Pepeta, veïna del barri on jo vivia en la meva infantesa, mai l'oblidaré. Vidua des de feia quasi una eternitat, vestida sempre de negre, duia un “dol” perpetu, semblava talment un “corb”. Seca i prima com un “collaret de canyes”, no aixecava un pam del terra, semblava un bolet caminant.

Quan plovía i veies un paraigua negre caminant pels carrers, tothom sabiem que la senyora Pepeta hi anava sota, sempre que plovia anava al cementiri a portar un paraigua, al seu difunt “Antón” perque no es mulles “pobret” ….es el que ens deia.

Are bé, el mes peculiar de tot, era la seva veu, que a mitja conversa canviava el to, i anava d'un agut estrident a un to aspre i ronc que a tota la mainada, ens tenia ben atemorits  i en el moment que canviava sortiem corrents.

En creixer, la meva perspectiva de la senyora Pepeta va canviar per complet, vaig anar descobrint en ella una persona tendra i afectuosa, i amb molt sentit de l'humor.

Encara que avergonyida pel meu comportament en el passat, sempre  que la  veia pensava en un”corb”.

Assumpta Bech

Temps passat

A l'entrada de casa,just traspassar la porta, hi ha una pintura  antiga  del poble dels meus avis, on jo passava  els estius i encara ara, els passo. Es una panoràmica del poble, una mica desdibuixat un cami polsegos, enmarcat d'arbres plataners molt castigats per el tenaç vent de tramontana, al fons del camí es veu una petita i rogenca estació de tren.  Aquesta estació era la gran protagonista d'aquells enyorats  anys de la meva infantesa, aleshores  una estació viva, i prospera funcionant a tot rendiment. Mirant  la pintura, el record es fa viu i torno  als estius calorosos, quan d'amagat dels grans  sempre hi anavem.

Entràvem en un mon màgic, dels passatgers, en feiem mil històries, sobretot en fer-se fosc ja començàvem amb  els contes de por, que en el moment mes àlgid, qualsevol soroll, ens feia sortir cames ajudeu-me o be, quan dels vagons vells aturats a la via morta  es convertien o be en castells o palaus, segons  de que anava el joc.

Torno a la realitat, i l'estació ja no existeix, el pas del temps la va envellir i es va anar degradant fins que va esser enderrocada, no ha quedat cap vestigi de la seva existència, encara que a mi mai se m'esborrarà de la memòria.

Assumpta Bech

Haiku

No volem guerres

Són motiu de grans penes

La pau és joia

  

Trini Guilera

El pellaire

Aquella figura mig encorbada que anava pel carrer amb un sac penjat a l’espatlla, em feia por. Passava un cop per setmana i anava a buscar les pells dels conills que venien a la botiga del carrer. Anunciava la seva presència amb una tonada difícil d’entendre i la vestimenta bruta i mal girbada desprenia una pudor que la feia més evident. Tenia l’aspecte  d’un animal feréstec especialment quan feia fred, que duia una mena d’abric mal cosit aprofitant les pells que recollia i que a mi me’l feia encara més esfereïdor, ja que no em podia treure del cap com eren arrancades les pells a les pobres bèsties,  quan encara bellugaven, davant dels ulls  dels compradors.

Anna Mª Mora

Haikus

Pugen les barques


aigües amunt de l’Ebre


les sirgues tiben

          Veig una rosa


        les espigues l’envolten


        un ocell vola

Emi Sánchez

El Roure

Conec a una persona que em té el cor robat!

La seva força per seguir endavant, és comparable a una sortida de sol després d’una tempesta.

Els seus cabells negres, semblen la foscor de la nit amb reflexos de mar embravida. La seva cara d’àngel, em fa pensar en un cel farcit d’estrelles. El seu coratge, en una tempesta de trons que espeteguen. La seva valentia, en una embarcació que lluita per a no sotsobrar i la seva fortalesa, la comparo amb un roure de soca vella que aguanta amb una sirga la barca que naufraga i que al passar el temporal, el cel encara un xic estelat donarà pas al sol. I el roure, - protagonista d’aquesta història – quedarà alliberat de la seva fortitud.

Així és ella, la vida li ha jugat una mala passada, però està tan ben lligada al seu roure que mai s’enfonsarà perquè el seu ímpetu, farà que el sol, surti cada dia.

Emi Sánchez

Retalls de la vida

Recolzada a la barana del balcó, pensarosa, l’àvia recordava clarament el dia que el seu fill va marxar… “era massa guapo, massa benplantat, massa valent i massa eixalabrat. Hauria d’haver vist venir tot el que succeiria, però no ho vaig fer, vaig pensar o, més ben dit, no vaig voler pensar que aquella jove mestra també era come ell, massa bonica, massa valenta,  massa eixalabrada…El meu fill tenia 18 anys quan es va posar malalt; el metge, com era habitual en aquells casos i en aquella época, ens va recomanar un canvi d’aires i nosaltres, aprofitant l’avinentesa de la casa de pagés del seu oncle, li varem enviar. Per distreure’l, l’oncle va demanar a la mestre del poble si li volia donar lliçons i vaja si n’hi va donar! Es van escapar tots dos (ella era casada), a l’Argentina, amb el conseqüent escàndol i gran disgust per part de tothom! Al cap d’un temps de l’escapada, la mestra va tornar sola i va fer les paus amb el marit, però  a ell li va agradar tant el seu nou país, que s’hi va afincar i no va tornar més. “

Laura Torres

El meu destí

Que n’és  de paradoxa la vida.

Si els meus pares no hagueren emigrat a Barcelona ara fa cent deu anys, jo no hauria nascut a Catalunya, ni haguera sentit la  passió que sento per aquesta terra, ni seria el català la meva llengua, ni m’emocionaria al sentir les notes d’una sardana. No coneixeria els literats que m’enriqueixen, els poetes que em commouen quan descriuen les conrades, els cantautors que defensen i enforteixen el país amb subtilesa.

Quina sort he tingut del destí! Porto la meva terra tan en dins, que no puc ni imaginar ser d’un altre lloc.

 

Metafòricament, “sóc una soca sense arrel” que ha expandit  llavors i han donat fruits, i en tants anys que me l’estimo he arribat a la conclusió que ser català no és tan sols portar-ho a les venes sinó que sobre tot és sentir-ho en el cor.

Gràcies pares !

Emi Sánchez

Records d'un quadre

Quants records floregen  al meu cap quan em fixo en aquest quadre!

Sento el soroll de la quitxalla corrent per la Seu,  el repicar de palmons flairejats de sucre. Evoco la ingenuïtat de les primeres culpes, la solemnitat d’un dia que creiem el més feliç, el “sí vull” fins que la mort ens separi.

Quants efluvis impregnen aquestes parets, aquestes columnes construïdes ja fa tant de temps.

Era un barri humil, però  la grandiositat que ens acollia, ens donava fortalesa felicitat i coratge.

En el transcurs del temps, aquesta Església ha sigut i és la meva confident. Cada vegada que el meu cor m’arrossega  cap aquest indret, em retrobo amb el meu passat i em saluden: els dubtes, les alegries, les tristors i tantes i tantes coses, que, tanco els ulls, m’arrauleixo amb elles, les abraço perquè no marxin i els dic: Esculteu avui que us explico .....    

Emi Sánchez

Sols tenim el seu record

Tenia un oncle que era un personatge popular en el barri de Gràcia (el tiet Lluís). Molt bon artista afeccionat i voluntari, feia teatre als centres del barri. Sempre papers característics, ja que era molt bo. Per la diada dels Reis disfressat de Rei Blanc portava regals als infants de l’Hospital de Sant Pau. Tocava el piano de oïda, va ésser alcalde de barri i tothom el volia. Tenia dues personalitats: rígid amb la seva feina, era molt bon comptable i jovial, alegre  i carismàtic amb l’entorn de les seves afeccions.  El seu record perdura. L’enyorem.

Trini Guilera

Inspiració

Tinc un quadre que a mi m’enamora, és naïf. Té casetes petites i arbres fruiters. Em recorda tantes coses ! L’estiu, un poble petit on apreníem a jugar amb estels, barquetes, peixets i animalons.

Gaudíem de postes de sol, de la llum de la lluna, del cel blaus, dels estels i de l’aire net.

El quadre em va fer viure tot això i en aquest pensament aquella nit vaig dormir profundament,

Trini Guilera

Episodi familiar

Si la salut l’hagués acompanyada, avui la tia Rosa hauria fet cent cinquanta anys...

Amollat el recordatori a les històries que explicava el pare sobre ella, me la imagino com una dona poc corrent pels anys en què va viure. Orfe de molt jove i a causa de les connexions que la família tenia amb el teatre,  aquest va esdevenir el seu món i va desenvolupar una llarga carrera artística, encara que no va arribar mai a ser una actriu de primera fila.

Recordo que a casa explicaven que va viatjar per tot Sud Amèrica en companyies teatrals de molt renom i que havia viscut coses tant sorprenents per a una barcelonina, com veure una pluja de granotes, haver muntat dalt d’una llama o haver cobrat el seu treball en monedes d’or. Però el fet més sorprenent que ho podia haver canviat tot, va ser que la seva companyia tenia previst embarcar-se, cap a Nova York, en un nou vaixell que tot just s’anava a estrenar. Una anul·lació d’última hora, del teatre que els havia contractat, ho va capgirar tot, ja que la nau en qüestió era el Titànic.

Anna Mª Mora

Evocacions

Quan miro el quadre del menjador on el pare, al costat de la signatura, va posar 1951, em venen a la memòria una sèrie de records i imatges d’aquells anys.

Jo tenia uns sis anys i feia alguns diumenges que el pare anava a pintar Santa Maria del Mar. S’asseia al davant en una petita cadira plegable, amb tots els estris de pintar i la tela en un cavallet. Anava pintant, pinzellada a pinzellada, aquell quadre que esdevindria per a mi tan evocador.

Amb la mare anàvem a buscar-lo i per fer temps, passejàvem pels carrerons dels voltants que recordo, llavors, bastant bruts i pobres. Però el que a mi m’encisava, era l’església. Aquell interior imponent amb les arcades tan altes i amples i els vitralls de colors em semblaven irreals i m’agradava molt quan el pare m’explicava, encara que jo no ho entenia gaire, l’estil gòtic de la nau, la forma dels arcs, l’alçada de les torres  i les dimensions de la rosassa.

Ell va quedar molt content de la seva obra i possiblement, com a detall també evocador d’aquell moment, va pintar dues figures baixant per les escales de l’església: una dona i una nena.

Anna Mª Mora