Agraïments

Amb el Camí de Sirga, el vostre Germà ens ha narrat les vivències d’un poble, ens ha transmès l’angoixa de perdre una vil·la carregada d’història, ens ha embolcallat de pols, d’emocions, de tristesa, ens ha fet escoltar el bramar de l’Ebre, ens ha impregnat dels seus colors, de la foscor  de les mines, ens ha fet estimar personatges, fins i tot, ens ha fet sirgar amb els cors, la força mental suficient  per animar a la gent d’un poble que injustament el poder incauta i maltracta. En resum, ens ha ficat tant en el relat que ens hi sentim partícips. Per això ens feia tanta il·lusió anar a Mequinensa, volíem trepitjar el lloc on un dia els seus protagonistes i ell mateix  hi van viure. Vam anar i ens va impressionar, ¡No quedava res!  Però va ser un instant, perquè varem tancar els ulls i “lo poble” tornava a ser al seu lloc, tota la crònica d’en Moncada va ocupar el nostre inconscient, era com si des de l’esvelt Castell en Jesús ens mostrés la vil·la vella. Va ser emocionant, estàvem a casa seva oferint-li de tot cor, el compromís de que la seva obra no moriria mai, perquè, un poble el poden destruir però els sentiments perduren generació darrera generació. Per gaudir més de la seva prosa, hem tingut la sort de veure la reconeguda obra de teatre “Mequinensa” en el Teatre Nacional i la veu dels personatges amb la parla característica de la terra, l’ambientació, l’escenografia, la caracterització  i el bon treball dels actors, ens a tornat a captivar. I ara Rosa, com a fermall final ens omples de joia compartint amb totes nosaltres uns moments especials per a parlar-nos de confidències personals del nostre estimat escriptor. Tot el conjunt, fa d’aquest curs un dels que difícilment s’obliden i tot gràcies a la bona literatura, a una bona professora i a unes persones que lluiten perquè el record sigui viu.

Gràcies Jesús Moncada, gràcies dones de Mequinensa, i sobre tot, gràcies Dolors, perquè sense la teva batuta tan ben dirigida, aquestes lectores no haguéssim pogut interpretat aquesta obra mestra amb el plaer que ho han fet.

 

Classe de divendres

Emi Sánchez

Dedicat a la Dolors Vinyoles

Curs 2011-2012, classe del divendres, “Camí de Sirga” de Jesús Moncada

Sembla que no pugui ser que  un any ja ens hagi passat

i és que hem sirgat de debó

llegint amb admiració

tot el que el llibre ha explicat!

Tu, Dolors, ens has guiat

i amb tu hem descobert un món

que, encara que dormi el son sota d’aigües de colors,

romandrà en els nostres cors

amb les seves emocions!

Gràcies, professora amable,

pel teu mestratge impecable!!

Quina tarda

-S’ha escapat un tigre! S’ha escapat un tigre!

El circ havia arribat ahir a la tarda, i ara estaven aixecant la vela al descampat del costat de la plaça.

Va ser una desbandada. Els Opuseu, pare, mare i set fills, els nens pantalons acabats de planxar, cabells ben tallats i repentinats, les nenes llaç o cinta al cap, faldilla de quadres i sabatetes de xarol, van córrer ordenadament a refugiar-se al centre de planificació familiar del barri. El grupet de joves okupes que la feien petar asseguts a terra, van entrar esvarats, cames ajudeu-nos, al local que la Cambra de la Propietat tenia a la plaça. Les infermeres que prenien la pressió i convidaven tothom a participar en la propera recollida de sang, es van colar al cinema, la pel·lícula (vampirs a la plaça) acabava de començar. Els musulmans que prenien te al cafè de la cantonada, és van ficar, xilaba arremangada per anar més ràpids, al magatzem de la cansaladeria. 

-M’ha picat un mosquit-tigre!- Repetia la Paquita al seu home.

-Perquè corren tots?-li contestava ell.

Ben bé un diàleg de sords.

Nota a peu de pàgina: des de fa temps els circs no poden treballar amb animals.

Montse Maresma

La garbinada negra

Fins a la tardor de 1971, l'Honorat del Rom havia estat detingut quatre vegades i mitja, deixan de banda l'arrest general del país duran l'eternitat de la dictadura i els engarjolaments col·lectius amb ...

Cendra de calendari

El transbordador, que havia deixat d'existir feia quinze anys, va separar-se de la vora dreta i començà a travessar el riu. Mentrestant les aigües ...

Una mala persona

En el transcurs de la meva vida, hi ha persones que m’han fet mal o si més no, molestat força, unes (la majoria) involuntàriament, però una en concret, em va ferir de valent amb molta malícia, en uns moments molt crítics, cosa que fins i tot va fer trontollar fets mol importants del meu entorn. Si busqués adjectius negatius d’aquesta persona, ompliria més d’un full, però això representaria tenir un record immerescut sobre aquest esser i no estic disposada a fer-ho. Amb bé al cap un escrit que vaig trobar molt encertat - Un ex presoner d’un camp d’extermini li pregunta a un altre: ¿ has oblidat ja als nazis? Sí, va dir aquest – doncs, jo no! – així, encara  segueixen tenint-te presoner – Jo, no vull que els records enfosqueixin la felicitat que sento al ignorar-la. La persona dolenta, sempre ho serà, però, hi ha un tant per cent molt elevat, que la teva reacció  li doni plaer o en el cas contrari, reboti en ella mateixa el verí que expulsa quan se sent menyspreada, així, que tot depèn d’un mateix, no et faran mal, - verbalment està clar - si tu no estàs disposada a que te’n facin, és un exercici difícil, però val la pena!

Emi Sànchez

Com la Carlota

Vaig conèixer una persona semblant a la Carlota. En el fons d’inconscient, m’ha quedat  un record singular intens, quan amb bé a la memòria escampo la boira i l’esborro del mapa. Que déu la perdoni , però, no sé si podrà. ¿I si els enreda la troca a l’altra dimensió?

Trini Guilera

Encaixant peces

Hem rebut un full informatiu, els propers dies canvien els llums del carrer, passarem a bombetes de baix consum d’aquelles que fan una llum groguenca.

Ahir feien un documental sobre la vida i la mort de Trotski a Mèxic.

Dues peces que, per costats diferents, encaixen amb un matí d’hivern quan tenia 12 anys.

L‘Isabel i jo érem del carrer d’en Prim, un carrer de la Badalona antiga perpendicular al mar. Fèiem la nostra vida pujant a mà dreta o baixant a mà esquerra, allà hi teníem l’escola, el local de l’agrupament, hi havia l’ajuntament, correus o la clínica. Aquell dia anàvem d’excursió i havíem quedat amb la Mª Carme, la recolliríem a casa seva, sortíem d’hora i seria fosc. La Mª Carme vivia a la carretera una mica fora de la nostra illa habitual. Aquella hora, jo no hi contava,  al carrer hi havia gent, uns arrossegant els peus, altres lleugers i a bon pas, tots feien cap a una fàbrica que en deien Can Mercader. La boirina matinal ataronjada per la pobre llum d’uns fanals atrotinats donava als carrers del voltant de la filatura un aspecte fantasmal que recordo com si fos ara, al llegir el canvi en l’enllumenat.

En Trotski va ser assassinat a Mèxic d’un cop de piolet al cap. L’assassí es deia Ramón Mercader, era un noi de bona família, explicaven en el documental, emparentat de prop amb els propietaris d’una fàbrica tèxtil de Badalona.

La vida deu ser també això, anar trobant peces de puzle i col·locar-les en el tauler. Combinant habilitats innates o entrenades, atzar i un punt de sort, cadascú anar completant, millor o pitjor, el nostre gran mosaic.

Montse Maresma

Les feines

D’acord amb la comptabilitat de l’Anna, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, la primera feina que va fer a l’editorial quan hi va entrar a treballar l’estiu de l’any 60, va ser arxivar, però no cartes ni paperassa no, es tractava d’originals d’historietes de totes menes: humorístiques, d’aventures, romàntiques, de fades, mil i una pàgines que havien sortit de la imaginació i destres mans de molts dibuixants del que ara s’anomenen còmics. Li van explicar que calia separar-los i guardar-los perquè, alguns es venien a editorials d’altres països i era necessari tenir-los a punt. No s’ho podia creure, allò no semblava una feina. Ella badava força perquè s’entretenia llegint-los fins que la seva cap, li va dir que no s’encantés ja que només havia de classificar-los per temes i guardar-los dins uns grans armaris amb portes de persiana. La novetat dels primers dies va passar i aviat va aprendre a conèixer de quin dibuixant era cada original. És va adaptar molt  bé a aquell nou ambient i va descobrir el món del treball d’una forma força original.

Passats un parell d’anys, el temible cap editorial la va canviar de feina i la segona, no va ser menys original. Com que s’havia aplicat estudiant francès i anglès, ara li arribava la oportunitat de practicar-lo. Havia de traduir els guions de les historietes pels dibuixants que treballaven directament per editorials del Regne Unit, França i Bèlgica. Això li va fer conèixer i tractar un munt de persones ja que alhora encarregava les feines als dibuixants i era la responsable de què tot  estès llest dins dels terminis previstos. Era una feina que li agradava molt i de la que se’n sentia satisfeta.

Com que dins d’una empresa sempre hi ha canvis, aquell cop li va tocar a ella. Aparentment la tercera feina no semblava tan divertida, tot i que es considerava de més responsabilitat, ja que era la secretària del departament editor, però tot plegat era més formal: escriure cartes, arxivar, encarregar guions i historietes, controlar pagaments, contactes amb editorials estrangeres etc. Sortosament tenia una bona capacitat d’adaptació i treballar d’una manera molt directa amb una dotzena de persones no era gaire fàcil, però ho va aconseguir.

Ara bé el record de la quarta feina, el té més viu que cap altre. Com que havia d’encarregar diferents treballs per completar la confecció de les pàgines d’historietes, necessitava algú que dissenyés els rètols de les capçaleres i va contactar amb un company de l’estudi de muntatge. No havien tingut gaire tracte, només alguna paraula i res més, però aquelles capçaleres de les historietes es van anar sovintejant i allargant cada cop més fins que va esdevenir gairebé una experta en rètols i de la mà del retolista va començar a caminar per una ruta que encara dura.

Anna Mª Mora

Transparència

Al meu barri hi ha un establiment comercial que deien que seria un negoci rodó i de rodó res, ha canviat tres vegades d’amo. Jo penso, per què serà? Segurament no ho porten bé.

Un negoci d’acord amb la comptabilitat on s’han de presentar puntualment els assentaments amb tota transparència. De no ser així, és preferent plegar, però plegar amb autoritat moral i consciència per els altres. És com permet dormir en pau. Sincerament això no té preu.

Trini Guilera

A Jesus Moncada

En acabar de llegir el magistral llibre “ Camí de Sirga “, vaig començar a fer un repàs de tot el que Jesús Moncada m’havia tramés amb la seva narració: tendresa, passió,  divertiment, angoixa i un munt de sensacions, però sobre tot, amb la seva prosa i els seus recursos literaris m’havia ensenyat a estimar la bona literatura. No tinc paraules per agrair-li tot el que he aprés i totes les bones estones que he gaudit durant la lectura. M’ha obert camins per investigar la història, per millorar els valors humans, per valorar oficis feixucs, per tantes i tantes coses que em sento orgullosa de poder honrar la seva memòria fent un recorregut per la Mequinensa, tant estimada de l’escriptor, i oferir-li amb tot el meu cor, una petita mostra de gratitud en el lloc on les aigües van engolir el seu passat. 

Emi Sánchez

Acròstic

Ja

ens tens aquí.

Som

una colla,

som cadascú, cadascuna.

M’hauria agradat trobar-te

ombra estimada,

Nelson amic,

calafatejant records,

aplegant les veles,

daurada l’aigua,

amable el riu.

SALUT I LLARGA VIDA!!!

(a Jesús Moncada, a través de la seva obra, i a totes i tots nosaltres)

Montse Maresma - Mequinensa, 11 de maig de 2012

Haiku

           El camp verdeja

           ens abraça la flaire

           de primavera

Mercè Grau

Trist record

D’acord amb la comptabilitat de la Maria, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, la primera trobada amb aquell noi va ser un matí d’estiu, quan sortia de l’ofici solemne de Festa Major. El noi la va deixar passar i a ella li va semblar que se la mirava mentre dibuixava un somriure amb els llavis,  i que aquella mirada l’anava seguint fins que no va tombar pel carrer Gran.  

La segona trobada va ser a la tarda. A la plaça  hi havia sardanes i la Maria  no se’n volia perdre cap. En sentir el primer toc del flabiol,  aquell noi de l’església  se li acostà,  la va agafar de la mà i va ballar al seu costat totes les sardanes,  les repeticions incloses. El noi no deia res, només  somreia i ella estava neguitosa i no gosava ni mirar-se’l. 

La tercera trobada va ser a la nit, al ball de  l’envelat.  Els nois del poble  li demanaven un ball rere l’altre i  ella hi accedia complaguda.  De sobte  li va semblar que aquell noi , dret en una de les llotges, mirava cap a l’espai on ella ballava . No en va fer cas fins que, a punt d’encetar un fox, se’l va trobar al davant tot decidit  i no va gosar rebutjar la seva invitació a ballar, amb tanta mala sort que  l’orquestra -a continuació-  va anunciar el ball de rams i no va tenir més remei que  tornar a ballar amb ell després d’haver-li donat les gràcies, tot abaixant la mirada, pel ramet  flors que li oferia. 

No tornà a veure més aquell  noi, però el dubte va seguir neguitejant la Maria uns quants dies. El noi, realment se l’havia estat mirant o no? Era ben bé a ella o era a una altra noia a qui mirava? Quan aquell noi mirava a un altre costat, la veia a ella o veia una altra persona? El que si que li va quedar clar a la Maria és que mai més no tornaria a ballar amb un noi guenyo. 

Mercè Grau

Camí de Mequinensa

De Barcelona hem sortit

un matí de primavera

per anar a un poble amic

que parla la nostra llengua.

Roselles d’un vermell viu

omplen de color la plana

i magnifiquen el verd

dels camps de blat i civada.

La ginesta que floreix

dóna nota a banda i banda

amb el seu groc d’or i foc

com el sol de ponentada.

La rosella i la ginesta

com les roses, són l’amor,

són els quatre dits de sang

sobre del nostre escut d’or.

Rosa Bruguera

Comptabilitat exhaustiva

D’acord amb la comptabilitat de la veïna del principal segona, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria murmuradora, la primera trobada que va sospitar de la inquilina del cinquè quarta, va ser el dia que la va veure entrar amb un home de braç, camallarg i  formós, amb accent argentí, un d’aquells homes de dies, que no més veure’l penses que pot haver-hi gat amagat. La segona, va coincidir en el vestíbul, agafada del bracet  d’un adonis ben plantat, vestit al estil Emidi  Tucci: corbata de seda, sabates llustroses – semblava italià – la seva mirada però delatava el neguit de trobar-se moros a la costa. La tercera troballa, és la que va confirmar la seva sospita, xiuxiuejava a cau d’orella amb un xitxarel·lo musculós de pell bruna, pantalons texans nous però esquinçats, samarreta trossada al cos, esportives sense cordar i un penjoll en l’orella esquerra, -aquest semblava cubà – Que mal repartit està el món! - En les escales de comunitat, s’hauria de repartir tot, igual que es fa amb les derrames  - deia la senyora Lucrecia amb tota la raó - per què ella havia de amitjanar les despeses per l’aluminosi  de la eixerida veïna i ella no podia compartir el seu esport més preuat? si més no, poder gaudir de la contemplació d’aquests internacionals virils – que per cert, l’edat es veu que sí que té a veure, ja que les properes vegades que varen coincidir, sempre portava un mascle jovenívol amb diferents tipus de pírcing  – Per descomptat, que s’havia de convocar una reunió per deixar les coses clares! 

Emi Sànchez

Fora de lloc

Un grup de gent adinerada i fatxa de Marbella venen  a conèixer Barcelona. Tots envestigats, sabates de taló, faldilles amples, barrets i joies. Seria dificultós caminar i lloguen tres cotxes de cavalls.

A meitat de la ruta ve una tempesta, els barrets enlaire, els vestits xops, els maquillatges i els rímels degotegen. Com a recurs s’aixopluguen a la Catedral. Surt un mossèn i els hi diu “Senyores, vamos a cerrar”. “¡Mira que estos catalanes son poco acogedores!”

Els va agradar molt la casa Batlló i una diu “¿No podriamos trasladar esta joya a Marbella? ¡No mujer, esto es Patrimonio de Barcelona!” “¡Qué lástima, porque no seria por falta de dinero!”

Trini Guilera

Des de Thourotte

Fa 2 anys llargs que per feina estic vivint a Thourotte.  La multinacional on treballo té aquí  una planta i un equip europeu hi estem desenvolupant  una nova família de tintes d’impressió.

Thourotte és un poble no gaire gran situat a uns 30 quilometres al Nord de París. És cert, tampoc estic tant lluny, però com l’any passat l’arribada de la primavera és una època que se’m fa especialment dura . Aquí sembla que als dies els hi costi més anar allargant-se i la pluja avui si, demà també, acaba cansant.

Tant bonics com són aquests mesos a casa. Des de les finestres que donen al carrer anar seguint la brotada, centímetre a centímetre, dia a dia, del plataner que hi ha al davant; l’arribada de les orenetes i els falciots o com el sol, cada matí més atrevit, va enfilant-se cel amunt i juga a fet i amagar amb les persianes de corda. Al  terrat, aquell raconet robat d’Andalusia , paret emblanquinada, olor de gessamí i les primeres flors dels geranis.  Anar en bicicleta a treballar, llegir diaris de paper, a la tarda sortir a fer un vol segura de trobar algú conegut i fer petar la xerrada una estona,  les reunions per preparar les festes de maig,  els primers gelats, el mar-sempre el mar-convidant-nos al primer bany, la preocupació compartida per tants veïns i veïnes que ho estant passant malament, el rebuig actiu al populisme instal·lat a la casa de la vila, ...

Els resultats de les proves industrials són bons, mais oui, torno a Badalona.

                                                                   Montse Maresma

Amagatalls

Ves per on, aquesta setmana havia de fer un escrit sobre possibles amagatalls inversemblants i no em venia res al cap (potser perquè mai m’he hagut d’amagar de res) però vet aquí, que una notícia de la premsa m’ha obert la imaginació, i m’ha fet fa pensar: Si jo fos el rei, m’amagaria fins i tot sota una col, com el Patufet, però està clar, en la seva situació, amb el maluc trencat, no podria donar ni un pas per a buscar una hortalissa africana de les seves dimensions que li servis d’amagatall pels reportés, a més podria venir un dòcil i memorial elefant de Botsuana i “sense voler”, trepitjar-lo amb una de les seves potes endurides i rabioses!

Està clar que millor és en tornar-se’n cap a l’ensorrada Espanya i amagar-se en un hospital privat on l’estaven esperant, a altes hores de la matinada, un gran equip de cirurgians. No hauria de  passar per cap llistat d’espera i fins i tot la pròtesi li seria gratuïta (faltaria més, amb els dines  que costava el viatge de tornada!) però, no seria una bona idea, em trobarien els submisos ciutadans que fan cua en la Seguretat Social.

I a casa dels fills? No, no pot ser. Una té el fisc a sobre perquè el marit no se sap ben bé que ha fet amb diners públics, l’altra separada  d’un marit inconscient i fatxenda, i l’últim viu en una caseta molt a prop seu i el trobarien fàcilment.

Realment, si jo fos el rei, faria tot el contrari que ha fet fins ara, deixaria de trobar amagatalls per ocultar distints afers i començaria  a comportar-me com el que pertoca a un ciutadà que gaudeix de tants privilegis, potser així canviaria una mica la seva imatge.

Emi Sánchez

La felicitat de casa

Sóc feliç a casa meva, només hi ha una condició: he de pujar escales, però els metges diuen que és molt sa.

Quan sóc a dins em tranquil·litzo, no hi ha records que em facin mal, molt al contrari em deixen un rastre lluminós i amb ell treballo la felicitat.

Els teus llibres, els munts de diaris, els papers sobre la taula, les flors de la terrassa, la música, els divertits i suculents dinars, el teu sentit de l’humor i la nostra complicitat. És clar que jo voldria tenir l’ànima amb el cos, és una mena d’aventura que no té fi.

La meva amiga Núria que viu a Milà, em convida a passar-hi uns dies, m’agrada la seva companyia, disfruto molt, sempre sortim: botigues, restaurants... Milà és gran i cansa una mica, penso en el retorn.

Arribo a Barcelona, de pressa cap a casa, aquest és el meu petit món. Amb alegria pujo les escales que com diuen els metges són molt sanes.

Trini Guilera

Cant de camí de sirga

CANT DE CAMÍ DE SIRGA

L’Ebre plora en silenci

en passar per Mequinensa

la verge Agatòclia resa

la Santa que tots estimen

prega per la noble terra.

Les llàgrimes d’aquell poble

dormen al llit del vell riu

un cor que encara batega

amb força i molta tendresa

del record llunyà i feliç.

Dintre ses aigües respira

un poble ple d’enyorança

engolit pel seu gran riu

que crida, que crida

que crida i encara és viu.

Espesses boires s’esfumen

i en aigua s’han convertit

és el poble que sospira

sospira, sospira

sospira i encara és viu.

Vides plenes d’esperança

ses arrels sota en bon riu

la història d’aquesta terra

i d’aquella gent tan ferma

en Moncada savi ens diu.

És Camí de sirga un llibre

ple de vida i ben escrit

que el nostre Mestre ens explica

amb paraules molt boniques

un poble i el seu destí.

Són uns relats que ens transporten

a un passat d’aquest país

que restarà en la memòria

de tots, de tots,

de tots els que som aquí.

A l’Escola, moltes gràcies

per haver-nos ensenyat

a gaudir d’aquest gran llibre

fent deures, molts deures

mai ho podrem oblidar.

Montserrat Fargas

Una evocació singular

Per què serà que hi ha situacions que floreixen al pensament en els moments menys apropiats. Això em va esdevenir l’altre dia en un funeral – tot s’ha de dir, un funeral d’aquests que hi vas perquè coneixes a un familiar, de vegades llunyà del que se’n va del cantó dels vius-. El posat de la gent seriosa a la porta de vetlla, va revifar  els records d’un dia singular en el que jo em trobava vetllant un difunt poc proper, vaig evocar encaixades de mans als components del dol i també la situació que va succeir: 

Jo estava a prop del  familiar més acostat del que partia cap un altre destí, quan va aparèixer una persona desconeguda per a mi, que en el moment d’estendre la mà per a donar el condol , el citat familiar li diu – Li acompanyo en el sentiment- i ràpidament, prossegueix: - Ay! si això m’ho havia de dir vostè! Va, comencem de nou! La benvinguda, de llampada, va repetir : -li acompanyo en el sentiment! I la desafortunada, va contestar; - ara sí que està bé! - Com podeu comprendre, davant aquesta situació, no em vaig poder estar i vaig entrar a la sala de vetlla a desfogar el me riure amb sanglots convulsius recolzada sobre el fèretre, i aquí bé l’altre historia. La gent que entrava, em donava copets a les espatlles, volent comprendre el me desconsol. Quan vaig poder sortir, tenia els ulls congestionats, la gent, estava més pendent de mi que de la resta de la família, només en Josep que em coneix molt bé, va saber després de la meva mirada, que havia succeït una situació, de la qual, la meva vena humorística m’ havia jugat una mala passada.

Aquest record, va aparèixer en el moment de donar el condol al meu amic i em vaig haver de concentrar molt  per a no donar-li la ma amb una riallada.    

 

Emi Sánchez

Quaranta-nou anys

Fa quaranta-nou anys que aquest anell abraça el meu dit.

Fa quaranta-nou anys que aquest anell em transmet amor.

Fa quaranta-nou anys que aquest anell suporta la decrepitud de les darreries de la joventut.

La pell suau com les plomes d’un signe i llisa com les veles tibants d’un llaüt, s’ha tornat marcida i abonyegada com els cítric més apreciats, però respira amor! Els ulls, vius i expressius com els d’un mussol que busca la presa, s’han tornat petits i opacs com perletes rescatades d’un naufragi, però parlen d’amor! Els cabell negres i setinats com una nit estelada, s`han tornat blancs i defallits com la gebra que fon el sol, però llampurnen amor!

Aquest anell, forma part de mi, està adherit a la mà com les venes que l’envolten, com la sang que la rega, com les ungles que creixen sense control. Tant anys de companyonia han esborrat inscripcions, però el temps que passa va gravant cada vegada més punyent la paraula amor!

Emi Sánchez

Estem salvats

Estem salvats, la Laia vindrà a dinar. Amb ella serem dotze a taula, en Gerard ha preparat el menjar però servir és complicat, ni a ell ni a mi se’ns dóna bé. La Laia és una artista, una malabarista.

De primer els farcellets de verdures que, passen de la plata als plats sense tocar terra, braços separats del cos, moviment airós i lleuger, com qui fa un pas de dansa amb un pom de flors a la ma.

Després espaguetis, quin goig veure-la giravoltar l’estri amb un joc de canell que cargola la pasta imitant un dels seus rinxols daurats.

I per postres, crema cremada, La Laia anirà omplint els platets amb la cullera gran, escudellant molt suaument, tant com el seu mirar color de mel.

                                                                       Montse Maresma