El despertador

Durant molts anys el maleït despertador ens va treure dels millors sons per tal d’arribar a l’hora a la feina.

Ja jubilats, el primer que vam fer va ser treure’l del dormitori tot i  que després de poc temps, obligacions familiars com portar els néts a col·legi a les 9 del matí, van fer que el despertador tornés al seu lloc habitual, amb el mateix soroll però amb una altra finalitat.

Un bon dia, com que a tots dos ens agrada ronsejar al llit, vàrem decidir fer-lo servir per a una cosa realment agradable: despertar-nos mitja hora abans de quan calia alçar-nos per gaudir d’una estoneta més, mig endormiscats. Cal dir que aquesta pràctica requereix un bon entrenament a fi de no patir taquicàrdies quan et despertes i te n’adones que ja és fet tard !!!

Gabriel Garcia

El Citroen 2CV

Quan les rodes del Volvo es van aturar davant de casa, les mans encara damunt del volant,

va tornar a la meva memòria el volant del Citroen 2CV, el primer cotxe que vàrem comprar a

l’estiu del 1965 i que sempre ens deixava tirats quan plovien una mica més de dues gotes.

Tot i això, ens l’estimàvem com si fos un Rolls Royce i amb ell vàrem córrer per tot Catalunya

més alguna escapada a França. El record de les seves mancances s’havia diluït amb el

temps i el murmuri del motor del Volvo recuperà la llum d’aquell matí de primavera de 2012 i

em va fer tornar a la realitat.

Gabriel Garcia

La Morisca

El fil del record trobat en les fotografies em feia reviure altres dies. Van tornar anys de joventut i amb ells la música de La Morisca, ball de parella, amorós i de conquesta. Recordava els compassos de cada tirada, els passos, que semblaven del ball pla però que de cop i volta s’encabritaven en un salt dolç i elegant. Agafaves la parella per la mà, la miraves als ulls amb un somriure de complicitat, esperaves les notes  del piano que donaven el tret de sortida per arribar corrent al punt de començament del ball i aleshores, per gent que estès mirant-nos, ens semblava que no hi havia ningú més al món i la dansa fluïa sota els peus sense cap altre aturador que el vertiginós galop final. Tot i així, el pas inexorable del temps fa que unes vegades les imatges siguin nítides i d’altres girin com remolins, desfent-se com volves de cendra si intentes detenir-les. 

Gabriel

La MORISCA de Gerri de la Sal

Les llegendes que envolten aquesta dansa la situen en temps remots, a l'època del domini musulmà per terres de Catalunya. N'existeixen tres versions diferents; una diu que la protagonista fou la filla de l'alcalde de Gerri que, abans de ser feta presonera pels moros, volgué acomiadar-se dels seus amb una dansa. Però després d'un acord previ amb la resta de vilatans, quan en un moment determinat del ball ella picà amb el taló a terra, la gent del poble sortí a empaitar els moros que estaven embadalits tot mirant-se la noia. La seva sorpresa fou tan gran que es pensaren que eren atacats per les tropes del Comte de Pallars, i fugiren corre-cuita de la contrada. Per celebrar la victòria, la gent de Gerri de la Sal cada any representa de bell nou la mateixa dansa. 

La Barcelona romana

Volia ensenyar als meus nets (11, 9 i 6 anys) on havia estat la Barcelona romana, circumdada per la segona muralla ( segle IV), que es va construir seguint el mateix traçat que la primera però reforçant-la, i de la que encara avui se’n pot veure algun tros. Per altra banda, volia que aprenguessin a llegir un plànol i a orientar-se dins d’una ciutat. Vaig preparar quatre còpies d’un plànol del Barri Gòtic i vaig dibuixar un itinerari amb uns cercles numerats (1, 2, 3 ...) que indicaven l’ordre a seguir.

Vàrem anar amb la línia 4 fins a Jaume I, vaig donar-los els plànols i vaig fer-los entendre on érem i com lligava el plànol amb la realitat. A partir d’aquest moment el itinerari el van portar ells (com si jo no hi fos), decidint a cada cruïlla quin era el carrer per on teníem que anar. Primer vàrem visitar el Museu d’Història de la Ciutat, després la Catedral anant pel carrer de la Tapineria tot veient els primers restes de la muralla. Al Pla de la Seu els vaig fer veure el que quedava  de l’aqüeducte i de la porta Decumana Occidental (ara anomenada Portal del Bisbe). Vàrem seguir per Pes de la Palla i Banys Nous fins a Ferran, a prop de on havia hagut la porta Principalis Dextra. Després continuàrem per Avinyó, Gignàs i Regomir on encara ara es pot veure part de la porta Decumana Oriental. Ja casi estàvem al final del recorregut: Correu Vell, Sotstinent Navarro i una altra vegada a la plaça de l’Àngel també a prop de on havia estat la quarta porta, la Principalis Sinistra.

Havíem caminat més de dues hores i tots teníem gana així que em vaig deixar convèncer de que després de tantes pedres no hi havia res millor que un plat de macarrons o unes pizzes.   

Els llocs on es veuen les restes de la muralla romana -i els edificis que s'hi recolzen- són: plaça Nova -Palau del Bisbe, Casa de l'Ardiaca, Pia Almoina-, plaça de Ramon Berenguer -Capella de Santa Àgueda, Palau Reial-, carrer de la Tapineria, carrer del sots-tinent Navarro -Palau Requessens-, plaça dels Traginers, carrer del Correu Vell, carrer del Regomir -Pati Llimona-, carrer d'Avinyó, carrer del Call, carrer dels Banys Nous i carrer de la Palla.         

Records del calaix

Havia pujat a les golfes a fer neteja i en apartar una roba amuntegada de qualsevol manera va aparèixer un calaix amb papers, llibres vells i uns quants objectes: una pilota de tenis molt gastada, un coixinet de acer, un taló de sabata i unes poques bales de colors, de pedra i vidre.

La pilota em va fer volar fins el pati de l’escola on a l’hora d’esbarjo apareixien les de basquet  i una o dues de tenis velles, negres  i repelades que botaven com a dimonis. Acte seguit s’organitzava un partidet de “porteries” des de l’entrada a la sala d’actes a la porta de la classe dels petits i que consistia en llençar la pilota amb la mà, amb la màxima potència, amb l’objectiu de fer gol a la “porteria” contraria, cosa força difícil ja que abans de tocar fusta, la pilota era quasi sempre caçada per les mans d’un jugador contrari.

El coixinet d’acer em va portar davant del ulls els andròmines amb coixinets fent de rodes amb els que baixàvem amb els amics pels carrers de Gràcia, els talons encerats que fèiem servir per jugar a patacons i altres coses -pistoles, tiradors, arcs-  que ara serien motiu de severes reprovacions per part dels fills si les donéssim als néts. Estic convençut que estem fent creixa una generació sense cap mena d’habilitat per fer res amb les mans que no sigui prémer botons.

Vaig agafar les bales de pedra i sospesant-les em va tornar el record d’aquelles partides de “cau”, a la que aleshores s’anomenava plaça de Rius i Taulet, on una munió de nois entre 6 i 12 anys intentava guanyar tantes bales com podia. Recordo que jo sempre en portava una bona bossa i ah! les més apreciades eren les d’acer que de vegades ens donaven els tallers mecànics del barri.  

El tiralínies

Crec que avui aquest home em farà treballar de valent. Una estona que va obrir l’estoig del compassos vaig poder veure que quasi tenia enllestit el dibuix a llapis. Veus com ja to deia ! ja m’ha agafat ! amb lo bé que m’ho estava passant amb el tiralínies ample, el compàs, la bigotera i la ballarina.

Primer em netejarà ben net -això que mai em guarda brut- i després em carregarà amb tinta xina entre les dues pales. Tot seguit em farà lliscar pel damunt del paper vegetal -com crema aquest dimoni de paper ! ell és el culpable que de tant en tant em portin a esmolar per tornar-me a deixar ben rodó-  per controlar si el gruix de la ratlla que vaig deixant damunt del paper és el correcte i si no ho és -que quasi mai l’endevina-, apa ! prem el cargol i prova, afluixa el cargol i torna a provar.

Mira que n’és de tonto aquest home ! ara m’està obrint les pales per fer una ratlla massa gruixuda i segur que li faré una gran taca negra en el dibuix que feina tindrà per treure-la amb la fulla d’afaitar. Jo no sé perquè no fa servir el meu germà gran, el tiralínies de pales amples que carrega més tinta que jo i pot fer línies més gruixudes.

Bé, sembla que per avui ja n’hi ha prou de rascar pel damunt del paper vegetal. Ara, aviat, una vegada ben net, en tornarà a guardar en el estoig i podré seguir la xerrameca amb els companys.

Gabriel Garcia 

La conversa

La riada dels records provocada per l’al·lusió de la meva dona a l’aniversari  de l’Alfons no minvava; al contrari, creixia sense parar en el meu cervell. Qualsevol paraula, qualsevol sensació retornaven filagarses de memòria; els fragments s’acoblaven com peces de trencaclosques, dibuixaven antigues imatges de l’Alfons, el meu bon amic, amb el que havia compartit tantes i tantes hores de conversa. 

Els diumenges, abans de tornar a casa –vivíem en el mateix carrer porta per porta- fèiem una llarga passejada en la que parlàvem de tot l’humà i diví. Érem absolutament respectuosos amb el torn de paraula i cap dels dos  intentava  convèncer a l’altre del seus  punts de vista, simplement els exposava  amb tota l’argumentació al seu abast i quasi sempre, l’altre donava la raó o bé es proposava cercar més informació abans de donar el tema per tancat.   Només  teníem  disset  o divuit  anys  i  des  d’aleshores   sempre   vàrem aprofitar qualsevol estona per tornar a gaudir del plaer de conversar.  

Gabriel Garcia

Va entrar en els carrers del quadre ...

Vaig entrar a la masia de la fotografía, masia del record: La meva padrina plantada davant de la porta parla amb una dona que cavalca una somera gran, molt alta. Jo tornava a estar assegut al pedrís al costat del meu oncle esperant que arribés el meu cosí amb les mules que havien estat treballant tot el dia al camp. Venien amb fam i enfilaven la porta per arribar a la quadra amb tanta força i velocitat que no les podia parar ningú. Entraven per la petita porta de punt rodó, la mateixa per la que entràvem nosaltres, que tanmateix semblava impossible que amb la seva alçada i amplada poguessin passar.

Vaig tornar a veure a la padrina corrent per l’era, amb l’escombra a la mà, darrere del meu cosí i jo per alguna malifeta, feta més per sentir-la rondinar que per cap altra cosa. A la tarda, després d’algunes manyagues, ens portava al rebost per donar-nos el berenar: una llesca de pa sucada amb oli i un tros de llonganissa.

Gabriel Garcia