L'espill

Voldria que fos de dia,

que no m’agrada la nit

em sento sol i el neguit

d’una fosca melangia

em fa enyorar tant el dia

que no m’agrada la nit!

Vull que la llum entri en mi

i així poder reflectir tantes coses estimades:

des d’un gerro, fins un marc,

i una cara familiar que em somriu i em diu: Bon dia!,

això sí que em fa alegría

i em fa sentir acompanyat…

Jo soc quelcom animat

i quan us mireu en mí

jo els vostres ulls he copçat

i us retorno de bon grat

el somriure matutí!

El Titus

El record del Titus m’emociona, em fa sentir contenta i molt feliç;

malgrat que era de llauna i sense gràcia,

amb un color de rata, color gris…,

pujava pels camins fent sotragades

i a cada bot saltàvem del seient…

El pare ens deia: callareu d’una vegada?

Però nosaltres el deixàvem anar dient…

Ens semblava un miracle tenir cotxe

i amb carinyo el varem batejar:

“com que el nom de 4 llaunes no ens agrada

li dírem Titus!”, i Titus va quedar…

Aquell Citroen alegrava el paisatge

i ara que la seva presència ja no hi és,

us puc assegurar no he vist encara

un altre cotxe que m’agradi més!

Laura Torres

Records retratats

Mirant fotografies una tarda,

et sents aclaparat pel pas del temps...

els rostres de persones estimades,

instants feliços d’èpoques passades,

tot ha fugit i com la sorra als dits

en res ha quedat tot...:

No els sentiments;

ells són ben vius,

reneixen als records,

i, com la brasa, que revifa el vent,

l’oratge del passat,

sacseja, i fa volar, el pensament...

El pensament que torna, amb tanta intensitat

que ens fa reviure el temps en un retrat:

Amb cara de festa

i faldilla amb vol...

gentil el vailet,

les mans enllaçades amb un fanalet:

era l’envelat de Festa Major

lliscant sobre palla

amb peus de sabó...

A Londres un dia

que feia molt vent

amb mocador el cap

somreia a la gent:

Era de vacances, practicant l’anglès,

de tot m’admirava...

No sabia res!

El retrat dels avis

del seu casament.

Les mans a la falda: l’anell resplendent

La núvia de negre,

però el vel era blanc,

el nuvi, amb bigoti,

l’anava mirant...

Tot ho guardo encara

I el record és cert:

Tinc el mocador,

l’anell de la iaia

i el meu fanalet!

Laura Torres

L'especialista en benvingudes

Si penso en totes les peripécies de la meva vida, crec que he tingut molta sort. De la meva primera família, en tinc un record borrós;  només em ve al cap com m’agradava apretar a córrer i escapar-me, aprofitant qualsevol escletxa que veiés. Em sentía lliure, sense corretja ni amo tibant-la… Això em va perdre. En una d’aquestes escapades no vaig saber tornar i em vaig trobar tot sol, voltant pels carrers, mort de gana i de sed. Un dia, però, vaig fer un amic que, malgrat pertànyer a una raça teóricament enemiga de la meva, em va donar un bon consell, tot dient-me: -La llibertat és molt maca si ets totament independent com jo, que sé caçar, aixoplugar-me o desaparéixer quan convé però en el teu cas, el millor, creu-me, és tenir amo. Així que, quan trobis un humà que et miri amb cara de llàstima, remena la cua i deixa’t fer-.

Vaig fer cas del gat… Quan ella em va mirar amb cara de llàstima vaig remenar la cua i vaig deixar que se m’emportés a casa. I quina casa! Hi havia tot el que es podia desitjar: un nen, una iaia i un sofà. Quan volia jugar tenia un amic, quan volia festes tenia una àvia i quan volia estar com un rei, tenia el sofà…Encara que això últim no li agradava gaire a la meva mestressa perquè jo tinc una pega: soc pelut. Però també vaig trobar un sistema per dissimular. Quan sabia que ella era a punt d’arribar (no sé com però jo ho endevinava sempre), m’alçava d’un salt i em plantava davant de la porta del pis per donar-li la benvinguda. Ella es posava molt contenta i em reia totes les gràcies!

El temps ha passat depressa, el nen ja s’ha fet gran i jo tampoc tinc ja tantes ganes de jugar…He aprés tant en aquesta família que sovint sento que diuen de mi, com un elogi que em fa molta gràcia, que gairebé semblo humà!

Laura Torres

Retalls de la vida

Recolzada a la barana del balcó, pensarosa, l’àvia recordava clarament el dia que el seu fill va marxar… “era massa guapo, massa benplantat, massa valent i massa eixalabrat. Hauria d’haver vist venir tot el que succeiria, però no ho vaig fer, vaig pensar o, més ben dit, no vaig voler pensar que aquella jove mestra també era come ell, massa bonica, massa valenta,  massa eixalabrada…El meu fill tenia 18 anys quan es va posar malalt; el metge, com era habitual en aquells casos i en aquella época, ens va recomanar un canvi d’aires i nosaltres, aprofitant l’avinentesa de la casa de pagés del seu oncle, li varem enviar. Per distreure’l, l’oncle va demanar a la mestre del poble si li volia donar lliçons i vaja si n’hi va donar! Es van escapar tots dos (ella era casada), a l’Argentina, amb el conseqüent escàndol i gran disgust per part de tothom! Al cap d’un temps de l’escapada, la mestra va tornar sola i va fer les paus amb el marit, però  a ell li va agradar tant el seu nou país, que s’hi va afincar i no va tornar més. “

Laura Torres