A l'entrada de casa,just traspassar la porta, hi
ha una pintura antiga del poble dels meus avis, on jo passava els estius i encara ara, els passo. Es una
panoràmica del poble, una mica desdibuixat un cami polsegos, enmarcat d'arbres
plataners molt castigats per el tenaç vent de tramontana, al fons del camí es
veu una petita i rogenca estació de tren.
Aquesta estació era la gran protagonista d'aquells enyorats anys de la meva infantesa, aleshores una estació viva, i prospera funcionant a tot
rendiment. Mirant la pintura, el record
es fa viu i torno als estius calorosos,
quan d'amagat dels grans sempre hi
anavem.
Entràvem en un mon màgic, dels passatgers, en feiem
mil històries, sobretot en fer-se fosc ja començàvem amb els contes de por, que en el moment mes àlgid,
qualsevol soroll, ens feia sortir cames ajudeu-me o be, quan dels vagons vells
aturats a la via morta es convertien o
be en castells o palaus, segons de que
anava el joc.
Torno a la realitat, i l'estació ja no existeix, el
pas del temps la va envellir i es va anar degradant fins que va esser
enderrocada, no ha quedat cap vestigi de la seva existència, encara que a mi mai
se m'esborrarà de la memòria.
Assumpta Bech
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada