Deia en Pere Calders

Deia en Pere Calders “Jesús Moncada és una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s'interessa vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre's res a la lleugera, posant-hi els cinc sentits. S'amoïna per la pàtria i per la marxa de la civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.”

A “Camí de sirga” primera de les seves tres novel·les, l’apassionat Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1941, Barcelona juny 2005). fa un retrat del que més li va interessar sempre, Mequinensa. Des de principis del segle passat fins la desaparició del poble sota el pantà, per les seves pàgines desfilen tots els personatges d’un poble ric sota els auspicis del lignit de les seves mines i les llaüts que transporten Ebre avall fins Tortosa el seu preuat mineral, “Camí de sirga” es el testimoni d’un temps en que l’home vivia de cara a la natura, la història d’un temps en que els homes mirant el cel o ensumant l’aire albiraven una tempesta, un temps en que les històries es comunicaven de boca a orella directament sense intermediaris televisius i així repetida tantes vegades la història es convertia en llegenda per tornar a ser finalment un altre cop història viva per obra i màgia del seu narrador.

Assistim així a l’enderrocament de les cases del poble a les darreries dels 70 mentre la memòria del narrador ens condueix per la Mequinensa de la Primera Gran Guerra i encara més enllà en els records de l’Arquímedes que explica un i altre cop com va perdre l’orella durant l’atac dels moros a la colònia espanyola, assistim també a la inauguració de l’Edén i l’arribada de “Madamfransoi” del braç del gran patró, al canvi dels sirgadors per mules que seguiran i resseguiran el camí de sirga, a l’enfonsament de la primera barcassa a motor, de l’ocàs de les famílies benestants, i de la fugida dels seus habitants cap a la capital.

Però “Camí de sirga” es també un recull de paraules que s’han perdut a la nit del temps, per això ara quan ens retornen des d’un passat llunyà ens semblen tan noves com la vella història que passada a llegenda ens sembla avui història viva.

El millor de “Camí de sirga” es que quan l’hagueu acabat podeu seguir amb Histories de la ma esquerra (1981) i El Cafè de la Granota (1985) i Calaveres atònites (1999) i La galeria de les estàtues (1992) i Estremida memòria (1997)