El record del Titus
m’emociona, em fa sentir contenta i molt feliç;
malgrat que
era de llauna i sense gràcia,
amb un color
de rata, color gris…,
pujava pels
camins fent sotragades
i a cada bot
saltàvem del seient…
El pare ens
deia: callareu d’una vegada?
Però
nosaltres el deixàvem anar dient…
Ens semblava
un miracle tenir cotxe
i amb carinyo
el varem batejar:
“com que el
nom de 4 llaunes no ens agrada
li dírem Titus!”, i Titus va quedar…
Aquell
Citroen alegrava el paisatge
i ara que la
seva presència ja no hi és,
us puc assegurar
no he vist encara
un altre
cotxe que m’agradi més!
Laura Torres
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada