Els esquís

L’endreça del traster m’ha portat a fer una descoberta que m’ha trasbalsat. No recordava que encara els guardava i darrere d’un prestatge han aparegut. La memòria m’ha transportat a l’hivern de 1967, quan amb la colla de la feina vam començar a sortir i a fer algunes anades a la neu. El tren a la plaça de Catalunya fins La Molina, la bossa o la motxilla i com no, els esquis. Jo era afortunada perquè, estalviant molt, me n’havia comprat uns de segona mà i els carretejava amunt i avall.

Mentre passo la mà per la fina superfície blava, mentalment poso les feixugues botes sobre la fusta, tenso el cable de les fixacions per a subjectar-los i agafant els pals m’ajudo per mantenir l’equilibri i començo a lliscar suament per la Pista Llarga. No sóc una experta, però m’és molt agradable la sensació que experimento amb l’aire glaçat fregant-me les galtes, la mica de velocitat i que el so que fan sobre la neu.

Amb el grup d’amics ens ho passem d’allò més bé, hi ha estones per a tot i tan joves com som tot ens il·lusiona i omple d’esperances, ja que les relacions personals són molt importants i se’ns obre un llarg camí pel davant. Que divertides que són les bromes i gresques que organitzem en el decurs del viatge, que no s’acaba mai, dins del tren amb seients de fusta on fa un fred que pela.

Aquests esquis van ser el mut testimoni dels esdeveniments que marcarien un canvi en la meva vida, acostant-me a la persona amb qui la compartiria i que sempre, que ve el cas, em recorda la feinada que tenia per seguir-me per aquells pendents.

Anna Mª Mora