Unes mans hàbils van anar transformant
la meva superfície llisa, guarnint-la amb unes sanefes brodades amb fils de
colors entonats que es creuaven fent formes harmòniques. El meu destí estava ja
fixat perquè seria part de l’aixovar d’una núvia, que, en època de post guerra,
feia un gran sacrifici per comprar-me. Em tocaria viatjar, embolicat amb un
paper de seda molt fi, dins d’una gran maleta junt amb algun llençol nou, també
brodat com jo, ja que la meva propietària se n’anava a viure a una ciutat bora
el mar.
El nou domicili era tranquil perquè
la família era allò que diuen
treballadora i no em feien servir gaire. Quan em treien de la calaixera ja
sabia que o bé era el sant de la mestressa o s’acostava Nadal. Aquesta última
celebració era la que més m’agradava perquè jo em sentia molt protagonista, ja
què em passaven pel damunt una planxa de ferro calentona que m’allisava i feia
desaparèixer els plecs que se m’havien fet dins del calaix. El meu aspecte
millorava moltíssim i el brodats ressaltaven d’allò més.
Després em posaven a sobre la vaixella
bona que, com jo, no sortia sovint i unes copes blavoses que eren molt antigues.
Les viandes del dinar eren preparades amb cura i ben disposades a les plàteres:
els entremesos acolorits, l’escarola, els raves i els espàrrecs i també les olives
farcides. Els canalons eren tot un goig, ben torrats per sobre i finalment el
pollastre, tan poc habitual en aquells anys, que des de la vigília era el
protagonista quan li socarrimaven la pell i l’olor s’escampava per tot el pis.
M’agradava veure’ls a tots asseguts al
meu voltant. No eren gaire colla, ja que la família no era nombrosa, el pare,
la mare, la filla i l’àvia i algun any una tia i un nebot. Però era agradable, m’hi
trobava bé perquè hi havia molt bon ambient, encara que la meva mestressa semblava
una mica moixa. Sens dubte s’enyorava dels seus germans que vivien lluny, però
ràpidament canviava de cara i portava a taula els torrons i les neules i com a
gran extra l’ampolla de xampany que cada any quan obrien em vessaven per sobre.
Un altra cosa extraordinària del dia era el cafè olorós que prenien a mitja
tarda quan venien els veïns del segon, molt bona gent, amb qui es parlava molt
de política i de com aviat les coses canviarien i es faria fora el dictador.
Van caldre molts anys perquè això arribés
i mentre han anat passant Nadals, noves cares s’han assegut al meu voltant i
d’altres ja no hi són. Alguns menjars també han canviat i amb la modernitat he
passat de moda, però encara que, amb el devenir dels anys, he canviat de mans i
de casa, segueixen guardant-me amb molta cura dins d’un calaix i sento que
aquest any tornaré a lluir a la taula de Nadal.
Anna Mª Mora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada