Tinc una caixa que l’anomeno “poso”. És una
d’aquestes arques a on van a parar totes aquelles coses que un dia arriben a
les teves mans i et preguntes: - i això a on ho poso? – i de moment, se’n va a
la caixa pensant que un dia li trobaràs un lloc adequat, però aquest dia no
arriba mai i es va omplint, i omplint fins que l’has d’endreçar. Això mateix em
va passar, així que no m’ho vaig pensar, vaig agafar forces i vaig anar traient
coses més o menys inútils, coses que
irremediablement de ben segur tornarien al “poso” fins que va aparèixer un record entranyable
per mi, era un ou de fusta dels que es feien servir per a sorgir mitjons.
Quantes hores de jocs m’havia tret aquest estri! Quantes enrabiades m’havia
ocasionat! I en canvi ara, em produïa una mena de dolçor. A casa érem tres
germanes, jo la petita, i cada una tenia un deure. El meu era cosir, millor
dit, sorgir tots els mitjons que es foradaven, - perquè abans, no es llençaven
com ara, no! Abans es cosien una i altre vegada. La meva pràctica va ser tal,
que vaig acabar fent uns sorgits de filigrana. Recordo que la mà feia anar
l’agulla entrecreuant les puntades fins que els fils suplien el forat. – Quina
meravella - , i com odiava fer-ho! Potser això, va ser l’ iniciació del meu
ofici. Ara ja sé a on posaré aquest record d’infantesa, ja li ha arribat
l’hora; li donaré a la meva neta perquè vegi que els temps han canviat, i molt!
Durant els anys, he anat acumulant un munt d’àlbums de fotografies que només serveixen
per ocupar un lloc en la llibreria o per recordar-me el pas del temps, és com
si la vida hagués quedat impresa en paper perquè quan les vegis t’adonis de com
corre. Per això, no m’agrada gaire mirar-les, però l’altre dia organitzant la prestatgeria,
vaig obrir un àlbum a l’atzar i la meva visió
em va fer retrocedir en el temps,
aquella imatge representava tot una història.
Era el casori de la meva germana. Jo deuria tenir quinze o setze anys. Havien
vingut familiars llunyans per l’ocasió, entre ells un cosí un any més gran que
jo. Era alt i guapot, encara que a mi aquestes coses encara no em cridaven
gaire – eren altres temps – però ell, no sé si és que la família no parava de
fer brometes dient una i altre vegada “la bona parelleta que fèiem” que s’ho va
creure – més endavant, vaig esbrinar que s’havia enamorat de mi - . Jo vaig
estar tota la setmana que va durar l’hostalatge familiar amb la cara enrogida
de vergonya perquè no em treia l’ull de sobre i les seves atencions em feien
sentir molesta però a la vegada cofoia. Era la primera vegada en la meva adolescència
que vaig experimentar aquest sentiment.
Va arribar el dia del casament i naturalment, el
parentiu “una mica malvat” ens va col·locar de parella. Per a mi va ser un dia
especial perquè a més de trobar-me amb un noi sempre al meu costat, també va
ser la primera vegada que em vestia – es podria dir – d’adulta. La fotografia
em feia recordar la ’indumentària d’aquell temps: Portava un vestit tot inflat
per uns enagos emmidonats que, estic segura que aquell dia no feia vent, perquè
sinó, - entre el vestit i la pamela ridícula que ens col·locàvem per aquestes
ocasions, - hauria començat a volar com la Mary Poppins. En realitat el que més
m’ha cridat l’atenció del retrat, ha sigut la mirada libidinosa del meu
acompanyant, però que caram! És que jo, en la meva joventut estava de bon
veure.
Adult
Sempre em passa el mateix, quan tinc
gent invitada a sopar i vull quedar bé se me’n van les idees i no se mai que
fer, és com si el cervell em jugués una mala passada, per obligar-me a rellegir
tots els llibres de cuina que tinc. L’altre dia em va passar: Havia
d’improvisar un àpat important i vaig anar a parar a la recerca de receptes i
entre elles, em van aparèixer els primers apunts de cuina de la meva inexperta
vida de casada. Estaven escrits fil per randa tot el que la mare em redactava per telèfon quan
jo la trucava al caire de l’ histerisme per que em digués com podia fer un
brou, un estofat o un peix al forn, tot se’m feia una muntanya. En aquells
moments, m’adonava d’a on me havia ficat
– Tan bé que menjava a casa – i ara em
trobava amb vint-i-dos anys, una panxa de sis mesos i envoltada de plats i
cassoles. Sort que la immaduresa em va passar aviat, i amb el temps he arribat
a fer gustejar paladars molt exigents. Ara el que hauré de forjar, un recull de idees i naturalment enquadernar
aquells apunts que em van fer tocar de peus a terra.
Emi Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada