Ella, pensarosa, va entrar en els carrers del quadre, carrers del
record, tot deixant per un moment de fregar el mosaic de la sala, aquell mosaic
que la senyora volia brillant com el sol. No sabia com entomar les darreres
paraules de l’Albert en el vell cafè de la plaça. Què li havia dit exactament
sobre la seva mare? Per què s’havia sentit tan ofesa i no havia volgut veure’l
més? Què havia passat aquell diumenge, després de passar l’estona en el racó
ombrívol del cafè, després d’aquelles paraules
dolces i aquells gestos amorosos, quan tot semblava flors i violes?
Mercè Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada