Si
la salut l’hagués acompanyada, avui la tia Rosa hauria fet cent cinquanta
anys...
Amollat el recordatori a les
històries que explicava el pare sobre ella, me la imagino com una dona poc
corrent pels anys en què va viure. Orfe de molt jove i a causa de les
connexions que la família tenia amb el teatre,
aquest va esdevenir el seu món i va desenvolupar una llarga carrera
artística, encara que no va arribar mai a ser una actriu de primera fila.
Recordo que a
casa explicaven que va viatjar per tot Sud Amèrica en companyies teatrals de
molt renom i que havia viscut coses tant sorprenents per a una barcelonina, com
veure una pluja de granotes, haver muntat dalt d’una llama o haver cobrat el
seu treball en monedes d’or. Però el fet més sorprenent que ho podia haver
canviat tot, va ser que la seva companyia tenia previst embarcar-se, cap a Nova
York, en un nou vaixell que tot just s’anava a estrenar. Una anul·lació
d’última hora, del teatre que els havia contractat, ho va capgirar tot, ja que la
nau en qüestió era el Titànic.
Anna Mª Mora
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada