Que n’és de
paradoxa la vida.
Si els meus pares no hagueren emigrat a Barcelona ara fa cent deu anys, jo no hauria nascut a Catalunya, ni haguera sentit la passió que sento per aquesta terra, ni seria el català la meva llengua, ni m’emocionaria al sentir les notes d’una sardana. No coneixeria els literats que m’enriqueixen, els poetes que em commouen quan descriuen les conrades, els cantautors que defensen i enforteixen el país amb subtilesa.
Quina sort he tingut del destí! Porto la meva terra tan
en dins, que no puc ni imaginar ser d’un altre lloc.
Metafòricament, “sóc una soca sense arrel” que ha
expandit llavors i han donat fruits, i
en tants anys que me l’estimo he arribat a la conclusió que ser català no és
tan sols portar-ho a les venes sinó que sobre tot és sentir-ho en el cor.
Gràcies
pares !
Emi Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada