Hem rebut un full
informatiu, els propers dies canvien els llums del carrer, passarem a bombetes
de baix consum d’aquelles que fan una llum groguenca.
Ahir feien un documental
sobre la vida i la mort de Trotski a Mèxic.
Dues peces que, per
costats diferents, encaixen amb un matí d’hivern quan tenia 12 anys.
L‘Isabel i jo érem del carrer
d’en Prim, un carrer de la Badalona antiga perpendicular al mar. Fèiem la
nostra vida pujant a mà dreta o baixant a mà esquerra, allà hi teníem l’escola,
el local de l’agrupament, hi havia l’ajuntament, correus o la clínica. Aquell
dia anàvem d’excursió i havíem quedat amb la Mª Carme, la recolliríem a casa
seva, sortíem d’hora i seria fosc. La Mª Carme vivia a la carretera una mica
fora de la nostra illa habitual. Aquella hora, jo no hi contava, al carrer hi havia gent, uns arrossegant els
peus, altres lleugers i a bon pas, tots feien cap a una fàbrica que en deien Can
Mercader. La boirina matinal ataronjada per la pobre llum d’uns fanals atrotinats
donava als carrers del voltant de la filatura un aspecte fantasmal que recordo com
si fos ara, al llegir el canvi en l’enllumenat.
En Trotski va ser
assassinat a Mèxic d’un cop de piolet al cap. L’assassí es deia Ramón Mercader,
era un noi de bona família, explicaven en el documental, emparentat de prop amb
els propietaris d’una fàbrica tèxtil de Badalona.
La vida deu ser també això,
anar trobant peces de puzle i col·locar-les en el tauler. Combinant habilitats
innates o entrenades, atzar i un punt de sort, cadascú anar completant, millor
o pitjor, el nostre gran mosaic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada