Trist record

D’acord amb la comptabilitat de la Maria, que les havia anat assentant puntualment en el llibre major de la seva memòria, la primera trobada amb aquell noi va ser un matí d’estiu, quan sortia de l’ofici solemne de Festa Major. El noi la va deixar passar i a ella li va semblar que se la mirava mentre dibuixava un somriure amb els llavis,  i que aquella mirada l’anava seguint fins que no va tombar pel carrer Gran.  

La segona trobada va ser a la tarda. A la plaça  hi havia sardanes i la Maria  no se’n volia perdre cap. En sentir el primer toc del flabiol,  aquell noi de l’església  se li acostà,  la va agafar de la mà i va ballar al seu costat totes les sardanes,  les repeticions incloses. El noi no deia res, només  somreia i ella estava neguitosa i no gosava ni mirar-se’l. 

La tercera trobada va ser a la nit, al ball de  l’envelat.  Els nois del poble  li demanaven un ball rere l’altre i  ella hi accedia complaguda.  De sobte  li va semblar que aquell noi , dret en una de les llotges, mirava cap a l’espai on ella ballava . No en va fer cas fins que, a punt d’encetar un fox, se’l va trobar al davant tot decidit  i no va gosar rebutjar la seva invitació a ballar, amb tanta mala sort que  l’orquestra -a continuació-  va anunciar el ball de rams i no va tenir més remei que  tornar a ballar amb ell després d’haver-li donat les gràcies, tot abaixant la mirada, pel ramet  flors que li oferia. 

No tornà a veure més aquell  noi, però el dubte va seguir neguitejant la Maria uns quants dies. El noi, realment se l’havia estat mirant o no? Era ben bé a ella o era a una altra noia a qui mirava? Quan aquell noi mirava a un altre costat, la veia a ella o veia una altra persona? El que si que li va quedar clar a la Maria és que mai més no tornaria a ballar amb un noi guenyo. 

Mercè Grau