L'armari atrotinat

Va caldra buidar el vell armari del passadís perquè els corcs s'havien instal·lat en les seves lleixes i ja no podien soportar el pes de totes aquelles caixes plenes d'objectes que s'hi havien amat emmagatzemant dins seu.

El fuster ja li havia dit a la Maria que hauria de buidar-ho tot perquè pogués canviar i reforçar les fustes tan malmeses. Amb una escala prou segura i una gran dosi de paciència va començar a treure les caixes que sortosament estaven en bon estat. Previsora com era, havia escrit en cada una d’elles el contingut i així li seria fàcil identificar-les per si calia buscar alguna cosa. El passadís va quedar tot ple. Quin escampall, no sabia per on començar. Ho faria per ordre i obriria la que semblava més antiga.

El rètol posava “casa dels pares”. Recordava que quan van desfer el pis dels pares va recuperar alguns objectes que creia formaven part d’ella mateixa, però que ara no sabia ben bé quins eren, desprès de tants anys entaforats dins del vell armari.

Certament havia triat bé, aquella caixa era com el bagul del tresor. Hi havia una barreja d’objectes impensables, però inconscientment les seves mans van acariciar un plumier de fusta on dins encara hi havia bocins de llapis de colors. Quants records  i quantes imatges van passar pel davant dels seus ulls. De petita li agradava molt dibuixar, hi tenia força traça. Ho feia a totes hores i sempre trobava el tema adient. S’inventava escenes de contes amb prínceps i princeses; dibuixava els patis i terrats, que veia des de la galeria de casa, la nit se Sant Joan; el mar i la platja quan hi anaven a l’estiu en aquells trens tan plens i mil i una escenes de la vida quotidiana. Un any pels Reis va trobar una capsa de llapis de colors Faber al costat de les sabates. Quina il·lusió tan gran! Aquells bocins que ara havia trobat podien ser aquells llapis, ja que ella els cuidava molt i quan s’havien gastat i es tornaven petits els posava, per allargar-los, dins d’un mànec de llauna i així podia dibuixar millor.  

Quina altra cosa tan suggerent trobaria dins la gran caixa?  Triant i remenant, embolicat amb un paper de regal, va descobrir una samarreta blanca amb el senyal de la pau pintat en vermell. No podria creure que l’hagués guardada. La va comprar quan era molt jove, en un mercat ambulant molt “hippy” d’un poblet de la costa. Era un senyal inconfusible de l’època i una mena de uniforme per concerts, acampades i festes amb amics, tots molt joves i esperançats amb un món millor, especialment a casa nostra que vivíem dins d’unes cuirasses molt difícils de trencar.

Eren tants i tants els records que la Maria va decidir que ho tornaria a guardar tot, però primer ho revisaria a fons per tenir ben clar quins eren tots aquells tresors. Va amuntegar les caixes en la cambra menys concorreguda i mentalment va anar inventariant els continguts, buscant expressament una caixa en concret que li despertava uns records molt tendres.  La va obrir i va acariciar suament aquella robeta tan petita. Hi havia guardat samarretes, jerseis i peücs dels seus dos fills junt amb els llençolets i  les faldilles del bressol que la seva mare havia cosit tan amorosament. No se’n podia estar de recordar el dia en què van néixer i aquell sentiment tan nou que va sentir per primera vegada. Li va anar molt bé recuperar aquesta caixa, ja que hauria de començar a preparar aquell bressol, que encara guardava, perquè el seu fill li acabava de donar una magnífica notícia. 

Anna Mª Mora