Havia pujat a les
golfes a fer neteja i en apartar una roba amuntegada de qualsevol manera va
aparèixer un calaix amb papers, llibres vells i uns quants objectes: una pilota
de tenis molt gastada, un coixinet de acer, un taló de sabata i unes poques
bales de colors, de pedra i vidre.
La pilota em va fer
volar fins el pati de l’escola on a l’hora d’esbarjo apareixien les de basquet i una o dues de tenis velles, negres i repelades que botaven com a dimonis. Acte
seguit s’organitzava un partidet de “porteries” des de l’entrada a la sala
d’actes a la porta de la classe dels petits i que consistia en llençar la
pilota amb la mà, amb la màxima potència, amb l’objectiu de fer gol a la
“porteria” contraria, cosa força difícil ja que abans de tocar fusta, la pilota
era quasi sempre caçada per les mans d’un jugador contrari.
El coixinet d’acer em
va portar davant del ulls els andròmines amb coixinets fent de rodes amb els que
baixàvem amb els amics pels carrers de Gràcia, els talons encerats que fèiem
servir per jugar a patacons i altres coses -pistoles, tiradors, arcs- que ara serien motiu de severes reprovacions
per part dels fills si les donéssim als néts. Estic convençut que estem fent
creixa una generació sense cap mena d’habilitat per fer res amb les mans que no
sigui prémer botons.
Vaig agafar les bales
de pedra i sospesant-les em va tornar el record d’aquelles partides de “cau”, a
la que aleshores s’anomenava plaça de Rius i Taulet, on una munió de nois entre
6 i 12 anys intentava guanyar tantes bales com podia. Recordo que jo sempre en
portava una bona bossa i ah! les més apreciades eren les d’acer que de vegades
ens donaven els tallers mecànics del barri.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada