El follet

Una riada de records la van deixondir en sentir unes petites passes al seu darrera, mentre estava abstreta  en la contemplació d’un magnífic  paisatge tardorenc.

Es va girar i el va veure, després de tants anys. Tenia el mateix caparró, ara però amb cabells blancs, els ulls petits i vius, el nas arromangat, les orelles un xic grosses -com si algú les hi hagués estirat quan encara eren tendres- i la boca ample i riallera de sempre. LI va somriure, va girar cua, i va marxar tan discretament com havia arribat. Mentre s’allunyava, se’l va estar mirant. Recordava el seu coll curt, les seves espatlles estretes, la cintura ample, les cames una mica guerxes i curtes com les d’un nen i els seus petits peus. Segurament  s’havia aixecat feia poc del jaç que tenia a la pallissa de l’hostal i després d’un bol de llet i una llesca de pa, que com sempre li donaven a la cuina, marxava  cap a una altra banda on sabia que també hi  trobaria aixopluc i un plat a taula.

El recordava de les festes majors del seu poble d’estiueig: la gorra nova al cap, camisa blanca i ben planxada,  pantalons i armilla de pana negra i les espardenyes de mudar. Li agradaven la festa i el ball i que tothom li digués alguna cosa. Ell però mai no parlava, només somreia, sempre somreia.

Fa pocs anys, mentre esperava uns amics en el bar d’un restaurant d’aquella contrada, es va fixar en un full de diari emmarcat curosament que penjava de la paret i que duia una fotografia del personatge. Com podeu comprendre, va llegir,  amb molt d’interès,  el text que l’acompanyava i que explicava com antigament, en els pobles isolats de les muntanyes feréstegues del Montseny, alguns humans naixien amb una alteració genètica important que els donava un aspecte singular semblant, per dir-ho d’alguna manera, a la dels follets dels contes. I el Quico de la Costa fou la darrera persona amb aquestes característiques i havia mort feia poc. En llegir-ho es va commoure perquè la seva imatge fou una de les més captivadores de la seva infantesa.

Mercè Grau