La riada dels records provocada per l’al·lusió de la meva
dona a l’aniversari de l’Alfons no
minvava; al contrari, creixia sense parar en el meu cervell. Qualsevol paraula,
qualsevol sensació retornaven filagarses de memòria; els fragments s’acoblaven
com peces de trencaclosques, dibuixaven antigues imatges de l’Alfons, el meu
bon amic, amb el que havia compartit tantes i tantes hores de conversa.
Els
diumenges, abans de tornar a casa –vivíem en el mateix carrer porta per porta- fèiem
una llarga passejada en la que parlàvem de tot l’humà i diví. Érem absolutament
respectuosos amb el torn de paraula i cap dels dos intentava convèncer a
l’altre del seus punts de vista, simplement els exposava amb tota
l’argumentació al seu abast i quasi sempre, l’altre donava la raó o bé es
proposava cercar més informació abans de donar el tema per tancat. Només teníem disset o divuit anys i des d’aleshores sempre vàrem aprofitar qualsevol estona per
tornar a gaudir del plaer de conversar.
Gabriel Garcia
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada