Com sempre, quan van encendre el llum, la pregunta que tant jo com els
meus companys ens vàrem fer era: a qui tocarà avui la rifa? Em va tocar a mi,
no en va el dia abans algú m’havia donat llustre amb mà experta. Em van tapar
amb un feltre gruixut, em penjaren del coll de dos homes forçuts i, juntament
amb la banqueta, vaig iniciar el viatge cap al meu nou destí.
Em van deixar en una cambra no gaire gran. Davant meu, sota la finestra, una taula i una
butaca de despatx de fusta fosca, i al
seu costat una caixa de cabdals pintada de color verd amb uns rams de flors a
les portes, que feien goig de mirar i donaven un toc de color a l’estança.
Al cap d’una estona la porta es va obrir i davant meu una nena d’uns 10
anys i bonics ulls negres, parada al llindar, deixà caure la cartera a terra i
es posà una mà a la boca per ofegar un crit de joia. Se m’acostà, aixecà la tapa
i acaricià les meves tecles amorosament, d’una en una. Després, es va asseure a
la banqueta i començà a tocar una melodia senzilla que havia après a classe,
mentre una llàgrima li queia galta avall.
El meu so mai no tornà a ser tan bell com el d’aquell dia.
Mercè Grau
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada