Vaig a explicar
l’historia d’un llapis que parlava, - sense veu, però parlava –
Era un dia, gris, boirós, amb un cel enterbolit, un dia d’aquests que la inspiració floreix negativament des del fons de l’ànima sense adonar-te. Hem disposava a expressar les meves cabòries amb el llapis que sempre pacientment, m’esperava reclinat en l’escriptori perquè la meva mà el portés per histories viscudes o inversemblants.
Començo a escriure i de sobte, m’adono que del llapis no sortia cap impressió, li faig més punta, i res de res, és llavors que percebo , que al aturar-me, una força inexplicable em dominava la mà i amb una grafia perfecte amb feia escriure una i altre vagada aquestes paraules: - Espera que surti el sol , espera que surti el sol –
Com us podeu imaginar els meus ulls no donaven crèdit al que succeïa i amb vaig deixar portar per aquell llapis que em dominava. Va continuar: - Ja sé que de la teva col·lecció de llapis, jo sóc el preferit i per això, m’entristeixo quan sóc partícip de la teva tristesa. M’agrada molt quan em portes per histories divertides perquè sé que així ets feliç, però avui, esta núvol i els teus records, són negres com el temps, espera que el sol esclati i veuràs com entre tots dos farem que brollin paraules que al llegir-les, la malenconia es transformi en un guspireig de felicitat.
I així ho vaig fer. Un matí quan clarejava i el sol feia acte de presència, vaig agafar el meu llapis, predilecte –abans esvelt, però ara gastat de mitja vida – i entre els dos vàrem escriure una de les històries més meravelloses. La guardo juntament amb el llapis perquè li faci companyia ja que ara només m’ajuda en dies de sol, no vull fer patir algú que m’estima.
Emi Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada