Viatjant còmodament en el seient de l’autocar, anava
veient de la finestra estant com passaven davant dels meus ulls els camps de
Castella, i m’adonava que la terra tenia vida, perquè a través de la meva
mirada el paisatge bategava. Veia les arbredes, els massissos, senders,
carreteres, flors silvestre amb el seu perfum d’aire lliure, runes de castells
que el record de la història em feia reviure la Castella dura, la Castella dels
senyors feudals, amos de vides i
hisendes, que humiliaven i ofenien els
camperols víctimes de la ignorància, la misèria i la por. Arribaven a la meva
mirada, cavalls, vedells, braus i ovelles, pasturant camp a través, passaven
pobles i aldees abandonades, pobles heroics
amb vida de soledat a on els homes dormitaven en el conreus pensant en
la subsistència. L’autocar no parava i m’anava passant com en una pel·lícula
tocs d’il·lusió en veure un conill fugint o les perdius arrancant el vol, i tocs de tristor al veure que el
paisatge rústic quedava arrabassat per cables, antenes i molins eòlics, sort
que arribà el capvespre i el crepuscle em mostrava totes les tonalitats de
colors rojos en el cel, i els meus ulls, s’enlairaven per admirar-los.
Tornaré al hivern i el paisatge serà àrid, emblanquinat per la gebre o
la neu, no veuré gent, ni flors, ni animals que esbatussin les mosques, però la
terra serà la mateixa i estarà esperant que alguna mirada li doni vida.
Emi Sánchez
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada